Malgrat l’intent inicial barroer de l’empresa d’ocultar el sol amb un dit, avui ja tothom en parla com el vessament de petroli més gran de la història del país. El primer balanç mostra una afectació sobre 21 platges de cinc municipis i prop de set quilòmetres quadrats de mar; sobre dues zones naturals protegides i sobre els llocs de treball d’unes 3.000 famílies pescadores i milers d’altres que vivien del comerç i els serveis a les platges i als famosos balnearis d’Ancón.
El fet ha produït també una onada d’indignació a l’opinió pública i de mobilització social: per la seva magnitud, per la gestió indolent de Repsol –que s’ha viscut com un menysteniment a tot el país– i també, cal dir-ho, pel fet que el vessament s’hagi produït davant la costa de la capital, a diferència de quan passa a l’Amazònia, a anys llum dels focus mediàtics.
Més de 300 organitzacions de tot el país andí demanen el lideratge del govern peruà i exigeixen “que Repsol assumeixi immediatament les accions de reparació, contenció i compensació”. La Plataforma de la societat civil peruana sobre empreses i drets humans assenyala que Repsol mai “ha presentat el seu procés de diligència deguda en matèria de drets humans per identificar, mitigar i rendir comptes dels seus impactes” i reclama “sancions administratives, com ara multes, exclusió de la contractació pública, denegació d’atorgament de mesures de suport públic, i accions civils o penals segons correspongui”.
Per quines vies es podrà accedir a aquestes exigències de justícia ambiental? Per una banda, tenim un govern nou de trinca, amb Pedro Castillo, un president inesperat, provinent d’un llogaret rural en el Perú andí. Mestre, militant d’esquerres però amb posicionaments conservadors patriarcals i inclinacions poc crítiques envers el model extractivista del país. Acabem de rebre una mala senyal: la prematura dimissió de la primera ministra, Mirtha Vásquez expressant la seva decepció per la falta de claredat en la lluita contra la corrupció de Castillo.
Així i tot, aquest nou govern descansa sobre una maquinària estatal avesada durant dècades a obrir les venes del territori i les comunitats que l’habiten a la inversió extractivista, rebaixant progressivament els estàndards ambientals i socials per generar una riquesa que sempre vola lluny i alimenta la corrupció dels gestors polítics i empresarials nacionals.
La ciutadania del Regne d’Espanya hem avalat la inversió en el desastre de la refineria de Ventanilla
A l’altra banda de la responsabilitat tenim un Estat espanyol que, independentment del color polític del govern, funciona com una empresa de serveis diplomàtics, comercials, financers i de tota mena per a les multinacionals de l’Ibex-35. Sense anar més lluny, la refineria de Ventanilla es va ampliar amb crèdits assegurats per la Companyia Espanyola d’Assegurances de Crèdit a l’Exportació (CESCE). És a dir, la ciutadania del Regne d’Espanya hem avalat la inversió en aquest desastre. Mentrestant, la llei espanyola sobre empreses i drets humans encara és una assignatura pendent.
A casa nostra el gall ja ha cantat tres vegades: el Parlament de Catalunya ja ha aprovat fins a tres cops des de 2016 la creació d’un organisme d’avaluació de l’impacte sobre els drets humans de les empreses que operen a Catalunya i a l’exterior, a proposta del Grup d’empresa i drets humans de Lafede.cat i de 8.000 entitats. Però seguim davant d’una resistència pertinaç a passar de la declaració a l’acció real de govern. Seguim davant la insuportable lleugeresa del compromís ambiental, climàtic i de drets humans del govern català i de la majoria de la classe política.
La justícia ambiental per Ventanilla té com principal recurs la solidaritat poble a poble, i ja s’ha començat a activar apuntant a convertir-lo en un cas emblemàtic, exemplificador de com no volem que continuïn funcionant aquest món i aquesta societat. Davant l’emergència climàtica, ecològica i energètica en què ens trobem, cada cop més gent reclama que l’ecocidi ha de ser reconegut com un delicte universal i que la impunitat corporativa ha de ser considerada una pràctica tan odiosa i intolerable com ara veiem l’esclavitud.
