Les revolucions que canvien les societats solen ser sorolloses i visibles, una ona expansiva que acaba arribant a tots els racons. No obstant això, una de les característiques de les revolucions posades en marxa per la indústria agroalimentària els últims cinquanta anys és que són silencioses, i gairebé imperceptibles fins que ja és massa tard.
Cada dia veiem com augmenten les prestatgeries refrigerades dels supermercats, amb nous plats preparats; i així, centímetre a centímetre, un nou espècimen va soscavant els fonaments del nostre sistema alimentari: el menjar preparat ultraprocessat.
Aquest plat de lasanya llest per a escalfar, l’amanida envasada amb amaniment inclòs, l’arròs amb pollastre plastificat… No són sols productes pràctics: són l’últim estadi d’un model d’alimentació industrial que arrasa amb la diversitat cultural, empitjora la nostra salut, accelera el col·lapse climàtic i concentra el poder en mans d’unes poques corporacions.
Però darrere de l’embolcall atractiu s’amaga una profunda despossessió: ja no cuinem, ja no decidim què mengem ni com ho mengem
Segons l’últim informe de Kantar Worldpanel, a més del 40 % de les llars espanyoles s’hi consumeix habitualment menjar preparat. En tot just dues dècades, la indústria ha aconseguit colonitzar l’imaginari col·lectiu amb la idea que menjar bé és sinònim de rapidesa, conveniència i estalvi de temps. Però darrere d’aquest embolcall atractiu s’amaga una profunda despossessió: ja no cuinem, ja no decidim què mengem ni com ho mengem. Hem estat convidats educadament a sortir de les nostres cuines. I així ho estem fent.
I una vegada que sortim del tot, serà molt difícil tornar, perquè la cultura que es perd, els sabers, els sabors, no es recuperen. És una ona expansiva que arriba a tots els països de l’orbe, que ens fa lliurar el nostre llegat més sagrat: preparar els nostres aliments.
Cada vegada que optem per un menjar preparat industrial, estem renunciant a un receptari popular teixit durant generacions. Cuinar no és només preparar aliments, és un acte cultural, un espai de transmissió, de cures, d’identitat. Quan es buida la cuina de les llars, es buida també de sobirania i llibertat.
Són caricatures de plats vius, productes dissenyats en laboratoris, pensats no per a alimentar, sinó per a durar en una prestatgeria i seduir el consumidor
Les cadenes de distribució, lluny de preservar aquesta riquesa, la redueixen a fórmules comercials estandarditzades. Què tenen en comú una favada asturiana envasada, un gaspatxo refrigerat o una truita de patates industrial? Que són caricatures comestibles de plats vius, transformats en productes dissenyats en laboratoris, pensats no per a alimentar, sinó per a durar en una prestatgeria, seduir el consumidor i engreixar els comptes de resultats.
El menjar preparat no és innocu. La major part de les vegades, parlem de productes ultraprocessats, carregats de sal, sucre, greixos de baixa qualitat i additius que emmascaren la baixa qualitat dels ingredients. L’estudi “NutriNet-Santé” (BMJ, 2019), que va analitzar els hàbits de més de 100.000 persones durant una dècada, va concloure que el consum habitual d’ultraprocessats s’associa amb un augment del 12 % del risc de càncer. Un altre estudi publicat en JAMA Internal Medicine (2024) va mostrar que per cada increment del 10 % en el consum d’ultraprocessats el risc de mortalitat prematura augmenta un 14 %.
A Espanya es disparen les xifres d’obesitat, especialment en infants: segons l’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària i Nutrició (AESAN), el 40 % dels menors presenta excés de pes, amb un 17 % en situació d’obesitat. I una part central d’aquesta deriva està en l’abandó de la cuina i la substitució de plats tradicionals per productes precuinats de baixa qualitat nutricional.
A més, per si no n’hi hagués prou, l’impacte climàtic del menjar preparat és brutal. No sols per la seva composició, sinó per tot el que implica: ingredients altament processats i transportats a llargues distàncies, envasos d’un sol ús o alt consum energètic en la seva producció, refrigeració, transport i conservació. Un sol plat de lasanya industrial pot contenir ingredients que han viatjat més que molts de nosaltres en un any: carn de vedella de macrogranja, farina refinada, llet en pols, oli de palma, formatge fos, espessidors, conservants i tots els additius que li vulguin posar. Cadascun amb la seva petjada ecològica, cadascun amb la seva part d’un sistema extractivista, insostenible i globalitzat.
Ja no es tracta només de vendre productes: els grans supermercats dissenyen la dieta, marquen els marges dels agricultors, decideixen què es produeix i què no
L’auge del menjar preparat també és l’auge dels grans supermercats com a actors hegemònics del sistema alimentari. Ja no es tracta només de vendre productes: aquests gegants dissenyen la dieta, marquen els marges dels agricultors, decideixen què es produeix i què no. Les principals cadenes de distribució controlen més del 70 % del mercat d’alimentació minorista espanyol, i estan invertint milions a desenvolupar les seves pròpies marques blanques de menjar preparat.
Aquesta estratègia reforça un cercle viciós: més control sobre les cadenes de subministrament, més pressió a la baixa sobre preus pagats a productors, més precarietat en el camp, més productes homogeneïtzats, més dependència del consumidor. La diversitat desapareix, el territori es buida i la cultura alimentària es converteix en un simulacre plastificat.
Enfront d’aquest futur de despossessió, hem de reaccionar de manera estrepitosa i bel·ligerant. No es tracta de tornar a un passat idealitzat ni de culpar a qui, per falta de temps, diners o condicions laborals, recorren a aquests productes. Es tracta d’assenyalar el veritable responsable: un model alimentari construït sobre la lògica del benefici privat, que externalitza tots els costos socials, ecològics i culturals.
No es tracta de culpar a qui, per falta de temps o diners, recorre a aquests productes, sino d’assenyalar al responsable: un model alimentari que externalitza tots els costos socials, ecològics i culturals
Tanmateix, realment, podem decidir una mica com a consumidors? El que diuen les dades és que, com més renda disponible es té, major és el temps dedicat a la cuina. Perquè la variable més important és el temps, just el que no tenim la classe treballadora, i d’aquesta necessitat s’ha aprofitat la indústria alimentària.
Quant a la importància del temps, no ha estat tan estudiada i, no obstant això, és determinant. Així ho expressa l’estudi “Time Spent on Home Food Preparation and Indicators of Healthy Eating” (“Temps dedicat a preparar l’alimentació domèstica i indicadors de menjar saludable”, a American Journal of Preventive Medicine, 2014): una major quantitat de temps dedicat a la preparació d’aliments en la llar es va associar amb indicadors de major qualitat de la dieta, inclosa una ingesta significativament més freqüent de verdures, amanides i fruites. A més, l’estudi també evidencia que les llars amb major renda dediquen més temps a la cuina que els treballadors i autònoms. Serà que tenen qui els cuina?
Enfront d’aquesta deriva, urgeix recuperar la cuina com un acte polític. Apostar per polítiques públiques que protegeixin i fomentin la gastronomia popular. Necessitem una llei estatal que defensi el patrimoni alimentari i protegeixi el consumidor d’un model que l’empeny, amb l’excusa de la conveniència, a una alimentació insana, insostenible i desarrelada. Una llei que reconegui el valor de la cuina com a bé comú, com a eina de salut, justícia i sostenibilitat. Però no serà suficient amb això, necessitem un avanç radical en les polítiques de conciliació, reducció
i racionalització dels horaris laborals. Perquè per a cuinar, sobretot, necessitem temps.
