El trànsit ferroviari ha estat parcialment restablert, però els trens que circulen en direcció als municipis limítrofs a la central nuclear de Fukushima Daiichi encara van pràcticament buits. Després de sis hiverns evacuats per la radiació, l’any passat les autoritats van aixecar el veto en algunes poblacions, tot i que molt poca gent ha tornat. Per exemple, a Namie, localitat que comptava amb unes 20.000 persones, ara amb prou feines n’hi ha 400. Arribar a l’estació deserta, sortir de l’andana i començar a recórrer una gran avinguda on no es veu ni una ànima, és topar amb una tragèdia a la qual anomenen “el triple desastre”, perquè va començar amb un gran terratrèmol, va continuar amb el tsunami i va acabar amb una fugida radioactiva produïda per una onada de setze metres que va inhabilitar els sistemes de refrigeració en diversos reactors de la central propietat de TEPCO (Tokyo Electric Power Company).
En un primer cop d’ull a les zones a les quals no va arribar el tsunami però sí la radiació, el visitant observa obvietats. Desenes de botigues i negocis abandonats; la mala herba que surt de l’asfalt; màquines de vending amb aliments putrefactes i llars amb l’interior tal com va quedar el dia de l’accident nuclear. Però si ens fixem en els detalls, el paisatge revela un inquietant element irracional: la bicicleta rovellada d’un nen recolzada perfectament en un semàfor; un apartament abandonat que encara conserva els records familiars, i, en una cantonada, un cistell amb una bugada que fa anys que espera ser penjada. Una quietud malsana a deu quilòmetres de la central nuclear, epicentre d’una ferida que segueix tan oberta com els tres reactors que des del desastre del 2011 encara no s’han aconseguit desmantellar.
Odaka, a sis quilòmetres de la central, ha recuperat 2.000 habitants
A la veïna població d’Odaka, evacuada fins al 2016, les coses són diferents. Sis quilòmetres més allunyada de la central nuclear, ha recuperat unes 2.000 veïnes de les 13.000 que va tenir abans del desastre. Aquí, com a la resta de la comarca, hi ha pals amb grans comptadors de Geiger per saber el nivell de radiació, però la gent gairebé no els mira, perquè els que han decidit tornar tenen els seus a casa, a la feina o a la guantera del cotxe amb què recorren un territori desencisat al qual no volen renunciar. Yuko Hirohato és una d’aquestes persones, tot i que admet que no ha superat el trauma que va viure, motiu pel qual continua sortint de la zona abans que es pongui el sol. Segons explica, el terratrèmol es va produir a les 14.46 hores d’un divendres, l’11 de març. L’epicentre se situava a tan sols 130 quilòmetres de la costa est del Japó. Mentre el terra tremolava, les sirenes sonaven per advertir d’un possible tsunami a tota la població del litoral. “No obstant això, aquest havia de ser molt més destructor que tots els que havíem viscut fins llavors”. A Yuko se li humitegen els ulls. “Tot i que va haver-hi un marge de cinquanta minuts per intentar evacuar [el municipi], mai és suficient quan parlem de treure desenes de milers de persones”. Un sord no les va poder sentir, una àvia no va poder córrer, un home abstret en un soterrani no se’n va poder assabentar, ni tampoc qui tenia el telèfon mòbil apagat, escoltava música amb auriculars, dormia profundament o estava invàlid esperant l’arribada d’algú a càrrec de les seves cures. “Ningú s’esperava gens aquesta magnitud, i a les 15.50 hores va arribar un tsunami que en alguns punts va arribar als 40 metres d’altura”, es lamenta Yuko, de la mateixa manera que ho va fer el geofísic Gerard Fryer, responsable del Pacific Tsunami Warning Center que va donar l’alerta. “Les dades no devien ser correctes, perquè en tota la història del Japó mai s’ha produït un terratrèmol d’aquesta magnitud”, reconeixeria desconcertat davant la premsa. Però sí, les forces de la natura van reduir a la insignificància les previsions de les més prestigioses institucions, i, trencant tota expectativa, es va aconseguir el nivell 9 de l’escala Richter, quedant a un sol grau del 10, que és un nivell mai registrat en la història i qualificat d’“apocalíptic” per una part de la comunitat científica.
Destapant una gran ampolla de sake, el matrimoni de peixaters Shigeichi Yachi i Michiko diuen que no estan preocupats ni pels milers de tones d’aigua contaminada que ha estat abocada a la costa ni pel notable augment de Cesi 137 que Greenpeace diu que ha trobat al seu llit marí. La parella confia tant en els missatges de calma emesos pel govern com en els pescadors locals, que ja tornen a proveir-los de tonyines, orades i raps amb els quals preparar el tradicional sushi. Tot i que no tots estan contents. Seimei Sasaki riu tot i que està trist. A aquest nonagenari, cap d’una coneguda dinastia local, li han notificat que tot el que surti de les seves terres no tindrà sortida comercial en el sector primari. “Des del mateix moment que vaig veure un gran núvol de fum blanc cap al sud, vaig saber que començava alguna cosa molt dolenta”, recorda capcot. “Si hagués estat negra, no m’hauria preocupat tant, però era blanca i densa, i estava sobre la central nuclear”, assegura recolzant-se en una aixada amb la qual diu que està cavant la seva pròpia tomba. “L’única cosa que em queda per llaurar aquí”, afirma somrient davant d’una pedra que sembla la seva làpida.
De les víctimes indirectes que es van poder produir a causa de la radiació, senzillament no se’n parla. La societat japonesa accepta estoicament el discurs tranquil·litzador de les autoritats, mentre la realitat és que als reactors on es va fondre el nucli continua havent-hi combustible amb uns nivells de radicació alarmants, fins al punt que els robots utilitzats per intentar evitar nous vessaments col·lapsarien si romanguessin dins de les sitges dels reactors durant poques hores. “Ho estan solucionant”, és la resposta impertèrrita del govern i TEPCO, una empresa de capital privat que s’ha beneficiat de diners públics per afrontar la seva responsabilitat social.
Travessar les poblacions tancades i barrades per les autoritats requereix un permís especial del govern que triga dies a tramitar-se. A la barrera, la policia que custodia les vies que donen accés als fantasmagòrics municipis de Futaba i Okuma sol·licita la documentació a Karin Taira, activista de Safe Cast, una ONG dedicada a mapejar l’impacte de la radicació mitjançant dispositius GPS. Segons explica, “les zones més afectades per alts nivells de radiació no van ser sempre les més pròximes al reactor, perquè va ser el vent qui va definir la ruta de la contaminació fins a llocs com Litate, que està una mica lluny, a uns 40 quilòmetres”. En un mapa es pot veure que coincideix perfectament amb el que ha anat indicant el Geiger al llarg de la inspecció realitzada per Taira: la ferida radioactiva no es va propagar circularment al voltant de la central, sinó en direcció nord-oest cap a l’interior del litoral. Igual que va succeir en l’accident a la central nuclear de Txernòbil (l’únic precedent similar), va ser el vent el que va fer viatjar aquestes substàncies que, de forma invisible, el nostre planeta comença a acumular.
El Japó afronta com desfer-se de 160 tones diàries d’aigua contaminada
L’any 2016 les autoritats japoneses van dir que el cost de la neteja ascendiria a 180 bilions de dòlars, i, en l’actualitat, els càlculs més optimistes estimen que aquesta immensa labor de sanejament trigarà 40 anys a completar-se. En aquest context, n’hi ha prou amb acostar-se a una d’aquestes zones –a les quals els residents locals qualifiquen “de descàrrega”– per veure que el problema encara està lluny de solucionar-se. Disseminades d’una punta a l’altra de tota la regió, hi ha esplanades plenes de grans sacs negres en els quals milions de tones de terra contaminada es descarreguen i amunteguen a l’espera d’una destinació. En total sumen 22.000.000 de metres cúbics, i existeixen plans per reutilitzar-la com a base en la construcció de noves carreteres, idea que ha desfermat l’alarma en diverses organitzacions ecologistes. No obstant això, pel que fa a residus tòxics, el problema més greu al qual s’enfronta la societat japonesa no és tant com desfer-se dels sòlids, sinó què fer amb el milió de tones d’aigua, que a raó de 160 tones per dia, van sent necessàries per refrigerar els reactors danyats. Quan s’aturarà? No ho sap ningú.
Article publicat al suplement sobre la Mostra de Cinema Asiàtic de Cinebaix
