El novembre de 2019, coincidint amb el cinquè centenari de l’arribada d’Hernán Cortés a la península del Yucatán, l’actual president mexicà, Andrés Manuel López Obrador, feia arribar una carta al rei d’Espanya Felip VI i al Papa Francesc, on els sol·licitava que presentessin les seves disculpes pels abusos comesos durant el període conegut com la conquesta i la dominació colonial espanyola. Justícia històrica, anacronisme, simbolisme o oportunisme polític són alguns dels arguments a favor i en contra d’aquest gest i de la pertinença o no de revisar el paper europeu a Amèrica, en un debat obert des de fa anys a totes dues vores de l’Atlàntic.
En la missiva, López Obrador demanava als dos mandataris “fer una revisió històrica” i “reconèixer els greuges patits pels pobles originaris per les violacions al que avui coneixem com a drets humans”. “La conquesta es va fer amb l’espasa i la creu”, afegia. La resposta del govern espanyol no es va fer esperar, i en un comunicat proclamava el seu “rebuig amb tota fermesa del contingut de la carta” i manifestava que “l’arribada dels espanyols a terres mexicanes no pot jutjar-se a la llum de consideracions contemporànies”.
Des de la dreta espanyola encara es va mostrar un perfil més combatiu i indignat. La presidenta de la Comunitat de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, no va dubtar en glorificar “el nostre llegat que va portar la llengua espanyola i el catolicisme”, i, per tant, “també la civilització i la llibertat” al continent americà. L’expresident espanyol José María Aznar declarava que no havia de “demanar perdó per res” i va aprofitar per ironitzar amb l’origen dels noms i cognoms del mandatari mexicà.
El Partit Popular, Ciutadans i Vox signaven un acord l’any 2019 on s’incloïa la creació del programa “1492: Un nuevo mundo”, amb l’objectiu de “valorar l’herència històrica que va suposar el descobriment d’Amèrica i gestes posteriors” en tots els centres educatius d’Andalusia
La reacció governamental i la de les dirigents populars no disten gaire de les de l’extrema dreta, qui encara recorre a la retòrica de la “llegenda negra” contra Espanya. Per mitjà d’aquest concepte, els sectors defensors de la colonització espanyola d’Amèrica afirmen que, des del segle XVI, es porta a terme una política propagandística interessada en demonitzar el paper espanyol al continent americà i minimitzar els seus èxits.
Amb objectiu de combatre-la i a petició de Vox, aquest partit, Ciutadans i el Partit Popular signaven un acord l’any 2019 on s’incloïa la creació del programa “1492: Un nuevo mundo”, amb l’objectiu de “valorar l’herència històrica que va suposar el descobriment d’Amèrica i gestes posteriors”, i que s’hauria d’incloure en el currículum escolar de tots els centres educatius d’Andalusia, comunitat on tots tres partits havien subscrit un pacte de govern. El diputat de Vox, Macario Valpuesta, insistia fa uns mesos en la necessitat del programa per reparar “l’enorme injustícia que suposa la llegenda negra que nodreixen molts dels enemics de la nació”.
Entre la reparació històrica i el populisme
Si bé la reacció política espanyola era previsible i adequada amb la retòrica utilitzada durant segles, potser López Obrador no esperava tant la resposta d’algunes representants dels pobles originaris a les seves peticions. La portaveu del Congrés Nacional Indígena i excandidata presidencial, María de Jesús Patricio, Marichuy, va titllar la petició del president de “simulació”, afegint que “el que hauria de fer és deixar de desposseir de la terra a les comunitats”.
En una direcció semblant s’expressava l’Exèrcit Zapatista d’Alliberament Nacional en un comunicat on anunciava el seu viatge a Europa per a l’any 2021, una travessia per “compartir i crear sinergies”, i “no per amenaçar, insultar, retreure o exigir” i, en clara referència a la postura del mandatari mexicà, declarava que “ja n’hi ha prou, de jugar amb un passat llunyà per justificar, amb demagògia i hipocresia, els crims actuals”.
Per als pobles originaris, la independència dels Estats actuals durant el segle XIX, no va suposar un canvi real en quant a dominació i espoli
I és que, per als pobles originaris, la independència i creació dels Estats actuals durant el segle XIX, no va suposar un canvi real en les polítiques de dominació i espoli. Per a Moira Millán, pensadora i defensora del territori maputxe, “el revisionisme històric hauria de comprometre les estructures dels nous estats colonials, perquè aquestes repúbliques colonials han sigut fonamentades des de la seva conformació amb una mirada completament racista i supremacista que s’ha sostingut en el temps”.
Per la seva banda, les teories descolonials apunten que, tot i que la colonització formal i explícita d’Amèrica acaba amb les independències, el capitalisme i la globalització continuen perpetuant les desigualtats socials basades en criteris “ètnics” el que, segons aquesta línia de pensament, tindria una matriu colonial. Per tant, tota revisió històrica deixa de tenir sentit sense una desvinculació completa del llegat del colonialisme.
Ball d’estàtues
El 12 d’octubre de 1992, una multitudinària manifestació de pobles indígenes de Chiapas acabava amb l’enderrocament de l’estàtua del conquistador Diego de Mazariegos a la ciutat mexicana de Sant Cristóbal de las Casas. L’any 2019, membres de la comunitat maputxe feien caure l’estàtua de Pedro de Valdivia a la ciutat xilena de Temuco. A Popayán (Colòmbia), dos anys més tard, membres del poble misak feien caure per segona vegada la figura de Sebastián de Belalcázar.
Imatges similars es repeteixen en els últims anys a tot el territori americà. Són gestos carregats de simbolisme, on es jutja el passat colonial, però també com afecta aquest a les seves vides en l’actualitat. La població de tot el continent ha de conviure diàriament amb els símbols de la colonització i l’extermini dels seus pobles, representats tant en les estàtues erigides a les places com en la nomenclatura de municipis i carrers. Fer-los desaparèixer representa, en certa manera, un acte de justícia històrica.
Molts dels monuments amb les figures dels colonitzadors van ser erigits un cop arribades les independències, en el moment en què els nous estats iniciaven les seves pròpies guerres contra els pobles indígenes
L’historiador Marcelo Valko afirma en el seu llibre Pedestales y prontuarios: Arte y discriminación desde la conquista hasta nuestros días (Edicions Continente, 2019), que, tot i que per a la majoria de població fer caure les estàtues no deixa de ser un acte simbòlic, per a les comunitats originàries es tracta “de ser reconegudes com a subjecte històric”. Molts dels monuments amb les figures dels colonitzadors van ser erigits un cop arribades les independències, en el moment en què els nous estats iniciaven les seves pròpies guerres contra els pobles indígenes. L’erecció de les estàtues era un mode d’avisar les comunitats originàries que el procés no havia acabat.
Per a moltes historiadores, el debat sobre els monuments no és històric sinó polític. L’aixecament d’una estàtua respon als interessos de la classe governant en un moment concret, com un mode de representar el seu poder. Les societats actuals han de decidir si els valors que representen continuen sent vàlids avui dia.
L’historiador Alfredo González-Ruibal escrivia fa poc que l’enderrocament d’estàtues “és una manera d’expressar un posicionament en l’espai públic” per mitjà “d’un missatge mediàtic molt potent”. El que representen moltes d’aquestes figures segueix “determinant la vida de moltes comunitats” i, per tant, es tracta d’un gest per a la descolonització de la història, el que hauria de permetre una major visibilitat i un reconeixement dels seus drets en l’actualitat.
De la ‘raza’ a la ‘diversitat cultural’
La commemoració del 12 d’octubre és, segurament, un dels actes simbòlics que més debat susciten. En aquesta data de 1492 desembarcava a l’illa de Guanahaní (rebatejada com la Hispaniola) l’expedició comandada per Cristòfol Colom per mandat dels Reis Catòlics, donant el tret de sortida a l’ocupació del continent. L’efemèride se celebra a l’Estat espanyol com a “festa nacional” des de 1892, i cap al 1915 pren també la denominació de “Día de la Raza”. Tot i utilitzar-se amb anterioritat, serà durant el franquisme que la celebració passarà a anomenar-se com a “Día de la Hispanidad”, com un mode de reivindicar la unitat cultural de tots els territoris on es parla la llengua espanyola.
Amb la mort del dictador i la Constitució de 1978, la festa conservarà aquesta denominació. La legislació espanyola fa referència a l’elecció d’aquesta data pel fet de “simbolitzar l’efemèride històrica en la qual Espanya, a punt de concloure la construcció de l’Estat a partir de la nostra pluralitat cultural i política i la integració dels regnes d’Espanya en una sola monarquia, inicia un període de projecció lingüística i cultural més enllà dels límits europeus”. La celebració serveix també per a enaltir la Corona i l’estament militar.
Diversos estats americans ja han redenominat la festa del 12 d’Octubre i li han canviat la perspectiva. A Veneçuela se celebra el “Dia de la Resistència Indígena”; a Bolívia el “Dia de la Descolonització”, i a l’Argentina el “Dia del Respecte a la Diversitat Cultural”
Però per gran part de la població americana, el que fa aquesta celebració és elogiar un genocidi i donar una connotació positiva a un llarg període de colonització. Col·lectius i organitzacions dels pobles originaris fa dècades que reclamen un nou sentit a la festivitat i la reivindiquen com un dia de lluita contra la colonització i la pràctica neocolonial actual. En aquest sentit, diversos estats americans ja han redenominat la celebració i li han canviat la perspectiva. A Veneçuela, per exemple, se celebra el “Dia de la Resistència Indígena”; a Bolívia el “Dia de la Descolonització”, i a l’Argentina el “Dia del Respecte a la Diversitat Cultural”.
A la península, col·lectius anticolonialistes i antifeixistes fa alguns anys que convoquen mobilitzacions el 12 d’octubre sota la consigna “12-O, res a celebrar”, en ciutats com Barcelona o València, on es reivindica que els pobles originaris “no van ser conquerits” i que les seves lluites són encara presents avui en dia. Del que es tracta és de donar una mirada crítica a la història i visibilitzar que les polítiques colonials són encara presents als estats actuals.
