Aquell dia pareixia un dijous qualsevol, però per a mi no ho era. Anava decidida a fer un petit canvi en la meua imatge. Volia enfosquir-me i allisar-me els cabells. Anava a la perruqueria perquè em posaren un tractament especial que impedira la sortida de nous rínxols. A més, sempre havia tingut els cabells clars, massa clars per al meu gust. En estiu, gairebé blancs. Aquell dia, però, naixeria una nova jo. Cabellera llisa i negra. Un meravellós i petit nou objectiu.
Estàvem soles la perruquera i jo. Ella es disposava a portar a terme el ritual de tovalloles, productes químics i pinzells quan va rebre una trucada. Va atendre el telèfon i, després de penjar, em demanà si podia esperar uns minuts mentre anava a la casa del costat a arreplegar una cosa. Li vaig fer saber que no hi havia problema. No tenia pressa i fins i tot em va agradar la situació perquè estava carregada d’identitat. La identitat del barri. I allí ens quedàrem l’espill i jo mirant-nos, preparats tots dos per a trobar-nos, en passar unes hores, amb una imatge completament nova. Espill i jo somréiem quan tu vas entrar.
De sobte tot canvià. La meua columna vertebral es tensà fent-se molt present i les meues mans s’aferraren als braços de la butaca que m’emparava. “Hola”, vas dir. Jo no vaig respondre. “On està Antònia?”, vas preguntar. Vaig mantindre la mirada fixa als meus genolls i vaig buscar l’alé desaparegut per a dir que se n’havia anat a casa de la veïna un moment. “L’esperaré”, vas sentenciar. “L’es-pe-ra-ré”… Quatre síl·labes com quatre genets de l’Apocalipsi. Encuriosida, vas mirar l’espill per veure qui compartia aquella sala amb tu. I em vas reconéixer. Malauradament, em vas reconéixer.
Vint tubes desafinades m’oprimiren el cervell quan et vaig tornar la mirada mitjançant la protecció de l’espill. Portaves un nadó als braços i el temps havia escombrat la pàtina de violència que abans definia el teu aspecte. Jo tractava d’evitar que fora tan evident la meua tremolor mentre li demanava a la meua ment que oblidés. “Oblida, oblida, oblida!”. Aquesta petició, tanmateix, va ser revertida per la meua ment i es convertí en l’impuls per recordar.
“No has canviat gens”, digueres, esperant una resposta que no vaig donar. I vas continuar parlant: “La vida t’ha tractat bé, pel que sembla. Fins i tot, hauràs pogut estudiar. Jo mai he tingut la teua sort. Ara, tampoc”, i mirares la criatura que tenies als braços.
“Oblida, oblida, oblida!”, vaig tornar a pensar. Però la maleïda memòria és capritxosa i va decidir col·locar-me directament a l’escola. Soc al lavabo de l’escola amb la mateixa tremolor. Amagada de tot. Tinc l’empremta d’una regla atiada a la galta, marques d’arraps als braços i una amalgama de fluids: sang i llàgrimes meues i saliva teua. Ja fa sis mesos que alçar-me cada dia suposa un camí esquerp. Sé que hauria de contar-ho, però no puc. Tinc por de les conseqüències. Crec que a escola tothom ho sap. Mestres i companys són, des de la meua perspectiva, còmplices de la tortura. Tu sempre em recordes:
“És culpa teua. Els teus cabells criden massa l’atenció”.
La sortida d’aquella presó arribà impulsada per la febre. El meu organisme somatitzà l’angoixa elevant la temperatura del cos i això desencadenà en la intervenció dels meus pares i del director del col·legi.
Però, a través de l’espill de la perruqueria em semblaves feble, indefensa, trista i patètica.
Van passar onze anys des del dia que et van expulsar d’escola fins al nostre retrobament a la perruqueria. Onze anys i encara recorde el teu últim gest i la teua última mirada. El gest fou amb els dits, formares un tirabuixó amb els dits assenyalant-te el cap. La mirada estava tan carregada d’odi que fou com una espasa que em travessà i canvià per sempre la meua corporalitat.
Però, a través de l’espill de la perruqueria em semblaves feble, indefensa, trista i patètica. Una bafanada d’aire vinguda d’algun lloc que no coneixia em va entrar fins al moll dels ossos. De sobte, volia rescatar aquella pobra nena rossa amb rínxols, perquè sols jo podia fer-li justícia. Vaig girar la cadira per no haver de mirar-te protegida per un espill. Volia mirar-te als ulls, fixament. Em sentia forta i capaç. Quin serà el pas següent?, vaig pensar. Què fer davant una dona en ruïnes i un bebé?
La perruquera entrà per la porta demanant perdó per si havia tardat molt. Li diguí que no, malgrat haver recorregut onze anys. Tu vas abraçar el nadó tremolant. No era això el que jo pretenia. Sols volia mirar-te als ulls per última vegada per a trencar definitivament tot vincle. Ni l’odi ni el record ni la por m’unirien mai més a tu.
Antònia tornà a posar-se els guants per començar el
treball, mentre em recordava: “tint negre i allisat permanent”. “No!”, vaig exclamar. “Sols me’l vull llavar i deixaré que l’aire eixuguen els cabells. Que volen lliures els meus rínxols i que donen llum els meus cabells clars”. Quan vaig tornar a mirar l’espill, tu ja no hi eres. L’espai s’havia omplit sencer de mi.
