El catàfil que portava davant, el més rabassut del Trio Cataplasma, aquell a qui diuen Trosdelluç, ocupava gairebé tot el túnel amb el seu cos. A causa d’això, i com que era ell qui duia la llanterna, la resta pràcticament caminàvem a cegues, i a mi se’m van activar l’olfacte i l’oïda. Els bufits de Trosdelluç reverberaven en les parets de pedra, fent l’efecte que dúiem darrere una legió acaçant-nos, i la seua ampla i suosa esquena traspuava una flaire de romaní i de fogassa torrada amb llenya d’olivera que em tenia perplexa, car aquella aroma no s’adia en absolut a la samarreta arnada del nostre guia.
Després d’una llarga estona caminant per aquella nit estreta, vaig adonar-me que davallava, i que ens dirigíem, encara més, cap al centre de la terra. Allò va tindre un efecte nefast en mi, perquè vaig començar a notar una manca d’aire que adés no notava.
Com si dins d’aquell cavernós desert es poguera apreciar res, la mà d’Íleord se’m posà sobre el muscle i, en l’acte, sentí la seua calma veu:
—No patisques, que ja quasi hem arribat.
I tenia raó. A partir d’eixe moment, les parets del túnel anaren separant-se mentre, paradoxalment, l’olor de foc de llenya de Trosdelluç s’intensificava.
Minuts més tard, havíem arribat al gran buit obscur.
Aquell pas subterrani es convertia en un esgolador just abans d’acabar obrint-se a una terrassa que topava amb una densa ombra. Teníem davant un silenciós mar de fosca nit davall d’un cel negre com la sutja.
Malgrat l’obertura infinita de l’espai, la sensació que l’aire mancava era persistent, car hi havia en ell una olor tan densa de cendra, de pa massa torrat, que costava passar-lo pels pulmons. Així vaig comprendre que aquella sentor no podia provindre de cap ésser humà.
La terrassa continuava cap a l’esquerra i Trosdelluç i els altres dos catàfils començaven a recórrer-la en eixa direcció, com si hagueren fet aquell camí cada dia, quan Íleord els ordenà:
—Pareu un momentet, amics. —I mirant-me a mi, afegí—: La nostra convidada encara no ha vist el rescabalament de Fuinen.
Els tres homenots obeïren i Íleord furgà el seu sarró de lona fins a trobar una pistola tremenda. Després de carregar-la amb una estranya bala que feia un pam, apuntà al cel de l’abisme i disparà. De la punta de l’arma isqué, precedit d’un soroll sec, un objecte encegador que s’enlairà i descriví una paràbola, deixant al seu darrere un rastre de fum roig.
La intensa llum que aquella bengala produí ens va descobrir a tots els presents un paisatge d’estructures fantàstiques fetes de pedra negra, que habitava el fons d’aquell espenyador on acabava la terrassa.
—Hi has estat mai, a Roma? —em preguntà Íleord.
Jo, emmudida, assentí amb el cap.
—I no la reconeixes ara que la tens davant? —digué ella assenyalant les profunditats, que brillaven amb la llum roja, com si estigueren brusents.
Llavors m’hi vaig fixar millor i sí, distingí primerament el Colosseu. Darrere d’ell s’alçava el tossal Palatí, que m’havia d’ocultar, de segur, les restes del Circ Màxim. Al seu peu, el Fòrum Romà i més enllà, el Capitoli, coronat pel temple de Júpiter. Tot calcinat. Tot mig enderrocat. Al fons, el Tiber serpentejava llangorós, fent aparéixer i desaparéixer xicotetes espurnes roges.
Aquell temple capitolí, per bé que afonat en part, era encara identificable. Cert és que jo no l’havia pogut veure mai, però en coneixia l’existència gràcies als gravats dels llibres d’història antiga. A banda, no hi vaig trobar la cúpula de cap dels temples cristians de la ciutat.
—És la Roma Imperial —vaig dir en veu alta gairebé sense adonar-me’n.
—Quina havia de ser? —preguntà Íleord tot dibuixant un somriure amb la boca—. Just la que es mereixia la venjança del nostre sacerdot.
En el seu rostre, l’expressió del qual mostrava un pregon orgull, potser propi, potser alié, vaig veure com la llum roja enllangoria.
En tornar-li la mirada a aquella ciutat enorme, tota feta carbó, sense un soroll, sense un arbre, sense vent, persones o ocells, havia desaparegut de nou, engolida per una foscor total. On havia anat a parar la bengala? Potser darrere d’un tossal, potser dins d’una casa…
—Fuinen ho aconseguí, després d’anys i anys d’esforç —començà a contar-me Íleord, amb la mirada encara perduda a l’abisme atzabeja—. Des que els soldats imperials doblegaren el seu poble, desterrat, treballà incansablement, braç a braç amb els eternals i la resta del culte, per tal de “restaurar l’equilibri de les estreles”, com ell mateix deia. Finalment, ho aconseguí. I ací baix en tenim la prova. —Llavors em mirà a mi i, tot esperant visiblement una reacció entusiasta per la meua part, afegí, per si no havia quedat clar—: Dugué Roma ací baix i la socarrà.
Prompte em vaig penedir de retrucar:
—Però Roma continua al seu lloc… Jo mateixa l’he vista.
Íleord es limità a negar amb el cap i em convidà a seguir-la caminant vers l’esquerra, tot dient calmosament:
—Si és així, dis-me, doncs, amiga meua, què en queda allà, de la Gran Roma Imperial?
