Roser Mercader: "Temem que l’Estat pugui intervenir-nos amb un escanyament pressupostari"

Entrevista a la presidenta del Comitè d'Empresa de TV3
15/11/2017

És una veterana de TV3. Hi va començar a treballar abans de la primera emissió el 1983. Tot i fer una pausa d’un any i mig a Canal Plus, Roser Mercader porta tota una vida a la televisió pública catalana i, des de 2014, ocupa la presidència del Comitè d’Empresa. Ens recull a l’entrada dels estudis, on hi ha una pancarta que constata: “Sense mitjans públics no hi ha democràcia”, que respon als atacs i amenaces del Govern espanyol i Ciutadans. L’actual escenari polític dista molt d’aquell que va fer possible que el Parlament aprovés per unanimitat la llei de creació de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió a principis dels 80. Per reivindicar aquell consens, els treballadors i les treballadores van tapar la placa que commemora la inauguració de les instal·lacions per part de Jordi Pujol, amb una pancarta que recorda el paper de la cambra catalana. Ara, però, és un missatge que clama “Democràcia” el que dona la benvinguda a TV3.

/ FREDDY DAVIES


Finalment, amb una esmena del PSOE, els mitjans públics catalans s’han deslliurat del 155. Continueu amenaçats?

Sí que és veritat que el míssil directe contra la Corporació, redactat pel Govern espanyol, s’ha desviat. Però en el 155 continua havent-hi la possibilitat que es nomenin, destitueixin o designin nous gestors per a totes les empreses públiques, i entenem que la Corporació hi podria estar subjecta. És molt important que hagi desaparegut la referència directa als mitjans públics, però sabem que la intervenció no està descartada. Temem que pugui haver-hi una intervenció a través de la via indirecta: un escanyament pressupostari. No sabem què passarà amb els pressupostos d’enguany, ni amb els de l’any vinent, però hi ha el perill que hi hagi dèficit, perquè no s’han aconseguit els ingressos de publicitat que s’esperaven. Agafant-se a la llei de dèficit zero, podrien justificar les mesures. Per això estem molt queixosos. El mes de juny, hi havia l’oportunitat de fer un contracte programa, que s’havia d’acordar entre la direcció de la Corpo i el Govern de la Generalitat. Si s’hagués fet, estaríem en una millor situació per aguantar problemes econòmics, perquè s’hauria fixat un pressupost plurianual; no estaríem patint cada any. No ho tenim i estem empipats. Com a mitjans públics, estem en una situació vulnerable i sota la bota del control financer del ministeri de Montoro. Estem preocupats.


La vostra posició va ser contundent. Si s’aplicava l’article, no reconeixeríeu l’autoritat de noves directives nomenades pel Govern espanyol. Com ho hauríeu fet?

No sabíem per a què ens havíem de preparar. La gent rebutjava les paraules obeir/desobeir, des de la perspectiva que els mitjans, com que no obeeixen, no desobeeixen. I la paraula, quan està aplicada a un mitjà de comunicació i a l’activitat periodística, té altres connotacions. T’hauries trobat que dins la plantilla hi ha gent que tindria dret a fer objecció de consciència i gent que no, perquè només qui està emparat per l’estatut professional té uns drets que pot invocar. No sabíem ben bé a què ens havíem d’enfrontar, però sí que teníem clar que havíem de preservar, fins on fos possible, l’emissió i la programació. Això vol dir no situar-nos d’una manera eixelebrada en un punt de vulnerabilitat, continuar fent la feina com l’anàvem fent i sense caure en la desobediència tipificada com a desobediència civil, perquè aleshores vinguessin i ens tanquessin. Ara crec que ens hem de preparar per a altres situacions, com el control pressupostari. Enmig de tot l’embolic polític, desagradable i desconcertant, notem que tornem a estar en el punt de mira. Ho hem viscut amb molta incomprensió i hem fet un gran desplegament per explicar-nos.


I com us expliqueu?

"Temem que l’Estat pugui intervenir-nos amb un escanyament pressupostari"

Cal saber que els mitjans públics tenim una sèrie d’instruments de control. Som autocrítics i ho hem de continuar sent, no som perfectes i estem reclamant una desgovernamentalització des de fa molts anys. Ens preguntem per què no hi ha una llei de la Corpo nova. El Parlament no va ser capaç de posar-se d’acord. Si la tinguéssim aprovada des d’abans de l’estiu –un ampli arc parlamentari hauria consensuat la nova llei–, tindríem un Consell de Govern renovat i un contracte programa. Però ens han deixat desprotegits. I ara haurem de fer el mateix de sempre: tornar a defensar els mitjans públics, explicar per què servim, que som més que un mitjà de comunicació, que som una potent indústria audiovisual, que som el motor de l’audiovisual català, que sense TV3 no hi ha indústria audiovisual en català, que tot el món d’aquest entorn depèn molt de la televisió... Es mira TV3 com un mitjà que depèn del Govern, quan no és veritat, depèn del Parlament, però encara n’hauria de dependre de manera més àmplia i consensuada. I, és clar, hauria de ser independent dels avatars polítics, és a dir, que els terminis per als directius no estiguin lligats a les eleccions, per exemple.


Deies que esteu en el punt de mira. Les darreres setmanes, Catalunya Ràdio, per la seva accessibilitat, ha rebut un atac ultra. Però mirant enrere, per exemple, la vicesecretària d’organització del PPC, Dolors Montserrat, el 2015 ja va assegurar que, si depengués d’ella, tancaria TV3 o “buscaria inversors privats”. Hi ha hagut un discurs propici a la intervenció dels mitjans públics?

No defensaré tot el que ha fet TV3, però sí que defenso sense fissures el que estem fent des de fa uns mesos; des dels atemptats fins aquí hem estat impecables. Som molt bons quan expliquem el que passa, tot i tenir uns mitjans limitats. Per alguna raó som els més vistos durant el mes d’octubre. Crec que errors del passat, pel que fa a la tria de tertulians, de com es fan els debats, de temes que s’escullen reiteradament... han retroalimentat una crítica desbordada que fa una esmena a la totalitat que no accepto. L’esmena a la totalitat és infantil. Des del Comitè d’Empresa hem fet tot el possible per anar a explicar als grups parlamentaris què fem i què som, i hem proposat fer una Corpo més participada socialment, perquè creiem que els continguts han de ser per a tothom. Crec que aquesta assignatura l’hem de completar, perquè és veritat que no tothom es reconeix en la televisió pública. Amb això no vull dir que s’hagi de quotitzar, però la necessitat de reivindicar-nos també passa per admetre coses a millorar.


Quin paper juguen les cadenes estatals?

"La campanya de “sou sectaris” és intolerable, sobretot quan te la fan des de mitjans que no tenen cap tipus d’autocontrol"

La campanya d’incomprensió, de “sou sectaris”, és intolerable, sobretot quan te la fan des d’alguns mitjans que no tenen cap tipus d’autocontrol i només fan espectacle de qualsevol tema polític, humà o social. En el panorama audiovisual espanyol hi ha un gran problema: un bon dia, cap al 2006, va aparèixer la ultradreta amb emissores pròpies, i des d’aquell fatídic moment tenim la ultradreta mentre sopem a casa, perquè les cadenes generalistes estatals competeixen amb aquests continguts alarmistes. Tornem a estar en el centre, per raons polítiques, però també perquè som una molèstia per als interessos comercials i econòmics. No tot és política, també hi ha interessos més crematístics.


L’Observatori Mèdia.cat va mesurar la pluralitat en les tertúlies dels mitjans públics, tant catalans com de l’Estat espanyol, i TV3 i Catalunya Ràdio en sortien molt més ben parats. Quin creus que és l’estat de salut de la pluralitat?

Quan ens posem amb comparatives no hi ha color, però no em sembla una bona política, perquè tenim una ambició de televisió nacional de Catalunya, i això vol dir que ha de ser per a tothom. L’estat de salut de la pluralitat és millorable. Tenim un bon recorregut darrerament, però el que perds en una època anterior costa de recuperar. Quan decideixes que una cadena ja no te la mires, si perds credibilitat, és difícil retornar-hi, perquè ja has agafat un prejudici. Ens passem la vida combatent prejudicis. Tot i això, les darreres dades del Baròmetre d’Opinió Pública del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) indiquen que som la preferida per informar-se, i això té molt valor. Hem d’intentar recuperar aquell públic que no troba l’espai.

/ FREDDY DAVIES


El 2012, amb els vots de l’aleshores CiU i el PP, es va reformar la llei de la Corporació. Ja no era necessari un cert consens per escollir l’equip directiu. Això ha comportat el repartiment polític?

Vam arribar a la llei de 2007 després que, des de 1999, lliuréssim una insistent batalla perquè hi hagués una normativa no governamental. El 2007, per fi, es va aprovar una llei que no era perfecta, però que era infinitament millor que la que havíem tingut. Però va arribar un bon dia, el 2012, quan PP i CiU es van posar d’acord, i, amb una setmana, van reformar la llei, la van regovernamentalitzar: van decidir que amb majoria simple “es resolen els problemes”. El resultat va ser el Consell de Govern que tenim ara, amb el qual, des del punt de vista dels treballadors, hem tingut enfrontaments des del minut zero. Mai havia passat en la nostra història. Malgrat que hi hagi hagut un munt de canvis en el Govern, continuen els mateixos, amb un aïllament bàrbar. La regovernamentalització l’hem discutit sempre i apostem per reformar la llei. Després de les eleccions del 27-S, Convergència i ERC van fer un pacte per repartir-se la Corpo: el director de la ràdio i el d’informatius de la tele per a ERC, i el director de tele i el d’informatius de ràdio per a Convergència.


Quin model d’elecció dels òrgans defenseu?

"Quan decideixes que una cadena ja no te la mires, si perds credibilitat, és difícil retornar-hi, perquè ja has agafat un prejudici"

La nostra proposta és, sense ficar-nos en el nombre exacte de consellers, que hi hagi un Consell de Govern, aprovat per una majoria àmplia del Parlament –dos terços–, que siguin professionals reconeguts, avaluats pel Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), i hi hagi participació dels treballadors. Coherentment, reclamem un Consell Professional. Hi ha hagut propostes força avançades perquè fos escollit directament pels treballadors.


Vau desaprovar el nomenament de Vicent Sanchis com a director. Per quines raons?

Pel mètode d’elecció, no és una qüestió personal. Feia mesos que hi havia un tràmit parlamentari per renovar la llei, per fer el que s’havia compromès el Parlament, i renovar tres membres del Consell caducats des de fa dos anys. I no només no van complir amb la renovació, sinó que van fer una elecció arbitrària, o amb criteris poc amplis i consensuats, d’un nou director. I d’un dia per l’altre. A més, Vicent Sanchis és una persona molt significada políticament. Si fos una altra persona i s’hagués fet amb el mateix sistema, hauríem fet el mateix, per les formes poc democràtiques.


Per què van destituir l’anterior director amb tanta rapidesa?

En Jaume Peral havia anat al Parlament a reclamar més pressupost per a la graella i, alhora, s’havia enfrontat al diputat del PDeCAT Jordi Cuminal, que havia criticat la cobertura dels judicis pel 3% del Palau, que havia estat impecable. La resposta va ser fotre’l fora i nomenar Sanchis. Això va passar un divendres, dissabte el destituïen i dilluns es feia públic. És molt revelador. Amb aquests precedents, el nomenament de Sanchis queia en un escenari encès. No ens crèiem el seu projecte, perquè sabíem que l’havien posat per motius polítics.


Amb el canvi, sembla que TV3 camina cap a un model amb més entreteniment per poder competir amb altres televisions. Aquesta lògica ha de dominar en la televisió pública?

"Després de les eleccions del 27-S, Convergència i ERC van fer un pacte per repartir-se TV3 i Catalunya Ràdio"

En el seu moment, es va justificar el nomenament de Sanchis perquè hi havia una davallada d’audiències, que ja venia de lluny. Van dir que volien fer canvis, que no són possibles sense pressupost suficient. Era difícilment versemblant que Sanchis pogués entrar amb una graella més competitiva sense tenir més diners. De fet, la remuntada d’audiència, una vegada més, ha vingut per l’actualitat. Malauradament, els atemptats han posat la gent a mirar els informatius ininterrompudament, i el Procés encara més. Dels seus projectes de renovació d’entreteniment, podem dir que la direcció de la Corpo, per exemple, ja ha rescindit el contracte a Núria Roca, presentadora d’A tota pantalla, sense donar explicacions. L’audiència és bona però no és l’objectiu, no ha de moure una televisió pública i tampoc la privada. Si els Consells de l’Audiovisual tinguessin autoritat, s’haurien de posar límits a alguns programes d’entreteniment grollers, de baixa qualitat i totalment deformadors. Els mitjans públics han de tenir com a principal objectiu una oferta de qualitat per al conjunt de la ciutadania, amb diferents gèneres –des d’allò minoritari fins a allò generalista.


Comissions de control parlamentari, CAC, Consell Professional... Els mitjans públics catalans compten amb més mecanismes de control que altres. És suficient?

Efectivament, els mitjans públics de la Corporació tenen més controls que altres mitjans. Diria que l’únic altre Consell de l’Audiovisual –una autoritat que vetlla per tot l’audiovisual– que existeix a l’Estat és el d’Andalusia. El CAC analitza les queixes, però no té poder sancionador, i potser caldria que en tingués per aconseguir més compromís. Dins els mitjans, hi ha els Consells Professionals, que treballen de forma interna quan es cometen errors. Un dels casos recents és el d’un noi que es va enfilar i va saltar damunt un vehicle de la Guàrdia Civil amb el micro de TV3. El Consell Professional va protestar perquè podia danyar la imatge del mitjà, però la Guàrdia Civil li va posar una denúncia per terrorisme. Des del Consell ens desvinculàvem de l’actitud, però rebutjàvem la denúncia.

/ FREDDY DAVIES


Anem enrere. Com era el control polític del pujolisme dels anys 80?

Pensa que des de mitjans dels 80 ja existeix la Comissió de Control. L’ens de la Corporació en si, fins al 2007, va ser governamental, és a dir, les decisions i els nomenaments es prenien des del Govern directament. Durant anys, la tele tenia un fort aire patrimonial, però també t’he de dir que hi havia molta resistència professional, no tot el que s’intentava colar, colava. Una de les vocacions de TV3, des dels inicis, era ser més que una tele autonòmica, folklòrica o costumista. Es viatjava molt i, curiosament, se seguia molt el rei. És a través d’aquests viatges que TV3 es va donar a conèixer a escala internacional. A banda, per fer front al control polític, que sempre havia maldat per fer-se notar, va sortir la idea de crear els Consells. I vam lluitar perquè es reconegués un estatut professional, que finalment es va reconèixer.


Segur que hi ha casos concrets d’intervenció...

Recordo el cas Banca Catalana. Hi havia una direcció de com informar, va existir pressió i va reeixir bastant. És un dels moments fotuts pel que fa a la credibilitat. Prenafeta, la mà dreta d’en Jordi Pujol, com a secretari de Presidència, era qui dirigia en última instància la Corporació, i això es notava, no ens enganyem. Però, com et deia, hi havia una resistència superior que en èpoques posteriors. Algun programa es va arribar a censurar. Hi havia un programa que es deia Piano Bar, on Jordi Estadella feia entrevistes que ara serien inconcebibles, amb guió de Vázquez Montalbán. Va fer-li una entrevista a Marta Ferrussola i van ordenar que no es podia tornar a emetre i no podia sortir de l’arxiu mai més. Si la veiessis ara, pensaries que tampoc n’hi ha per tant, però en aquells moments els va semblar inapropiada, era una imatge massa carrinclona per l’època. Ara tenim un bon marge de llibertat a l’hora de treballar, no hi ha una direcció que ho estigui vigilant tot.
 

Vau lliurar una llarga batalla contra les retallades. Consideràveu que tocaven el moll de l’os del model? Està tocat?

"El CAC analitza les queixes, però no té poder sancionador, i potser caldria que en tingués per aconseguir més compromís"

Aquella lluita va ser impressionant. Va ser llarga, des de 2012, amb l’arribada del nou Consell de Govern, fins a mitjans de 2015, i vam aconseguir tirar enrere una part del que volia fer. Hi ha gent a qui costava creure-s’ho, perquè vivim en un món on, quan des del poder et diuen alguna cosa, sembla una fatalitat que no es pot canviar. Ara bé, gradualment, entre 2012 i 2017, han acomiadat directament 300 persones i indirectament quasi 600 –prejubilacions. És una estocada molt bèstia a la plantilla i a la capacitat de producció: la televisió es fa amb persones; necessites gent, no ferro. Això ha fet molt de mal i ens ha provocat una pèrdua d’audiència durant aquests anys, que no ha estat tan bèstia com hauria pogut ser. Una victòria també va ser aconseguir tirar enrere l’externalització del departament comercial. Pretenien externalitzar els ingressos de publicitat a un tercer, que, a més, és competidor, el Grup Godó. Era una barbaritat des d’un punt de vista empresarial.


Com va ser la relació en els moments de conflicte amb la direcció?

Amb Brauli Duart, el 2014, ens van arribar a deixar sense conveni, aplicant la reforma laboral del PP. La direcció va incomplir-ho tot: l’any 2011, es va acceptar un conveni col·lectiu –jo no hi estava d’acord–, que suposava una retallada voluntària del salari del 5%, perquè no hi hagués acomiadaments de plantilla. Aquesta retallada havia de durar de 2011 a 2012, però va continuar i, a més, van fer els acomiadaments. Quan vam aconseguir recuperar el conveni i vam guanyar una sentència perquè ens tornessin els diners que ens havien retallat il·legalment des de 2012, va sortir la petició de presó de set anys i mig a un treballador que acusaven d’haver revelat tots els salaris de la plantilla. Durant el 2016, vam intentar que la Corpo retirés la demanda i, després, la petició de pena, però no va voler-ho fer. Això va suposar el trencament definitiu amb aquesta Corporació. Afortunadament, van absoldre el company i està treballant. És una altra de les batalles que hem guanyat contra aquest poder tan inhumà i destructor.
 

Article publicat al número 442 de la 'Directa'

 

 

Mostra'l en portada

Noticies relacionades: