Les definicions de salut i malaltia deriven de la seva realitat contextual i històrica, i podem veure com en el marc actual existeixen diferents relats i percepcions. Per una banda, tenim el model biomèdic, en el qual, la definició de salut es construeix, sobretot, des d’un eix individual, on es pretén absentar la malaltia i l’aflicció dels cossos. En conseqüència, requerim l’atenció d’un altre, que ens diagnostica i ens intervé. Des d’aquesta perspectiva, el diagnòstic i el tractament s’orienten sobretot cap a aspectes físics i biològics, com argumenta José María León a “Fundamentos de la psicología de la salud” (a Psicología de la salud y calidad de vida, FUOC, Barcelona, 2018). Aquest és un model biologicista que ens porta a una medicina basada en la prescripció farmacològica. Veiem com la farmacologia s’incorpora en el nostre quotidià com un recurs que sosté el ritme i estil de vida, ens allunya de certes patologies i és un element més que determina el vincle i la transacció entre el prescriptor i el consumidor. Tal com afirmava Jasmine McGhie en una intervenció recent en un pòdcast publicat a Crític, sota aquest imaginari es construeixen la salut i el benestar com un “dret individual”. Aquest model ens desresponsabilitza de la nostra pròpia salut i és, per tant, un altre qui em cura. També se’ns eximeix de la nostra obligació de preservar la salut i el benestar del col·lectiu i de l’entorn.
Existeixen altres relats que incorporen al binomi salut-malaltia la rellevància dels factors psíquics, afectius i socials. Ens referim al model biopsicosocial. George D. Bishop ho defineix d’aquesta manera a Health psychology: Integrating mind and body (Salut psicològica: integrant la ment i el cos, Allyn i Bacon, Boston, els EUA, 1994): “És un apropament sistèmic a la malaltia, que emfasitza la interdependència dels factors físics, psíquics i socials que hi intervenen, així com la importància d’abordar la malaltia en tots els seus nivells”. El relat biopsicosocial s’allunya del model patogènic per atendre aquells assumptes relacionats amb la salut del públic i el benestar social. Es converteix, per tant, en un model salutogènic, tal com assenyala J. M. León.
El model biopsicosocial recalca la multicausalitat i incideix en la interconnexió dels diferents sistemes. En conseqüència, per a León, identifiquem de quina manera les condicions de vida i el mode de viure repercuteixen de manera significativa en el començament i la direcció de la malaltia i el malestar. Des d’aquesta perspectiva, la salut s’entén com un benestar que engloba diferents esferes de la vida, família, relacions, educació, feina, accés a rendes i subsidis, drets postmaterials, habitatge digne o inclusió en la comunitat. Sota aquest discurs incorporem el paper rellevant de la participació activa i la solidaritat de la comunitat, tal com assenyala Silverio Barriga a Salud y Comunidad: reflexiones psicosociales (Diputació de Sevilla, 1988).
Al llibre Malestamos: cuando estar mal es un problema colectivo, de Marta Carmona i Javier Padilla (Capitán Swing, 2022), s’utilitza un exemple molt clarificador. Imagineu que en el temps de l’esclavitud atenguéssim els esclaus que presentin depressió, i se’ls oferís la possibilitat de prendre antidepressius. Això seria adequat? No és més lògic abolir l’esclavitud? El model biomèdic, de vegades, sol donar una resposta individualitzada i farmacològica a un malestar que té el seu origen en l’esfera social. Podem arribar a identificar patologies i processos que són propis del model socioeconòmic predominant. En les societats de consum i el món opulent estan marcades per la depressió, la hiperactivitat, l’ansietat, les addiccions, l’anorèxia, la vigorèxia, les malalties cardiovasculars, la diabetis o l’obesitat. La medicina social intenta donar resposta a aquestes qüestions.
Jasmine McGhie situa la salut com una potència col·lectiva, on aquesta i la malaltia es troben en un diàleg. El marc col·lectiu actuarà de forma més o menys efectiva per allunyar-se de la malaltia, el patiment o la injustícia. Des d’aquesta mirada, que neix a l’Amèrica Llatina, “la salut és la responsabilitat d’una comunitat d’estar bé” (McGhie, 2023). Per tant, el sistema sanitari és un instrument que es posa a disposició de la col·lectivitat, i que requereix la integració d’altres institucions, serveis i actors, que acompanyaran aquesta tendència a preservar la salut i el benestar del conjunt.
Aquesta forma de concebre la salut també promou la col·laboració pública i la participació de la ciutadania en projectes d’investigació
Aquest model de salut col·lectiva també promou la participació pública en projectes d’investigació, entenent-se com una manera de crear coneixement col·lectiu en salut. Els ciutadans participen junt amb els equips d’investigació, cosa que permet que l’estudi s’adapti a les prioritats i necessitats reals de la població. Es poden establir diferents tipus de projectes: tenim els projectes contributius, que s’estableixen principalment per mitjà de la recopilació de dades; tenim l’app Mosquit Alert, creada per monitorar la presència de mosquits, vectors de malalties infeccioses. Tal com es remarca a l’article “Participación pública en los proyectos de investigación: Formas de crear conocimiento colectivo en salud” (Jacques, C., Pons, M., McGhie, J., Rodríguez, I., Medina, L., Mahtani, V., Pujol, E., Berenguera, A., a Gac Sanit, 2019), existeixen també els projectes col·laboratius, que permeten que les persones aportin dades i participin en el disseny, interpretin i facin difusió dels resultats.
L’ecologisme i les pràctiques conservacionistes avui van més enllà de preservar una espècie en concret, per plantejar mesures dirigides a resguardar ecosistemes complets i les seves interaccions. Aquestes mesures tenen presents els cicles dels ecosistemes i la seva capacitat d’autoregeneració. A “La importància del mutualismo para la conservación biològica”, Herreriana, 2007), Victor Adrián Pérez assenyala com punt clau el mutualisme, les relacions simbiòtiques i el comensalisme entre espècies, com també la preservació de la biodiversitat (Pérez, 2007). Aquesta mateixa perspectiva sistèmica seria aplicable al benestar social, i en paraules de Jorge Reichmann, a Simbioética. Homo sapiens en el entramado de la vida (Ed. Dilemata, 2022), ens caldria una reforma intel·lectual i moral basada en una Simbioètica. L’ecofeminisme també ens apropa als principis d’interdependència i ecodependència –apunta Yayo Herrero a Una mirada para cambiar la película. Ecología, feminismo y sostenibilidad (Ediciones Dyskolo, 2016)– i ens recorda que perquè una societat sigui saludable cal que prenguem consciència de la nostra relació de dependència amb el medi natural, la biodiversitat i el conjunt de les persones.
Si volem cercar un major benestar i salut, ens calen imaginaris col·lectius més sensibles, que ens apropin a societats més justes, cooperants, ecològiques i sostenibles.
