El paradigma sobre el narcotràfic està canviant a Colòmbia, principal productor de cocaïna del món. Amb l’arribada al poder per primera vegada del moviment polític progressista liderat per Gustavo Petro al Palau de Nariño, des del discurs oficial s’ha deixat de judicialitzar i estigmatitzar a les productores de fulla de coca –per regla general, humils comunitats camperoles i indígenes– i s’ha posat el focus en la resta de la fotografia històricament invisibilitzada: els grups criminals que gestionen el mercat nacional i internacional de la cocaïna, que el 2022 va registrar màxims històrics de volum de negoci, amb un consum concentrat al nord global i marcat pel fracàs de les polítiques antinarcòtiques imposades des dels Estats Units durant tres dècades.
“La guerra contra les drogues ha fracassat: han augmentat els consums mortals, s’ha produït un genocidi al meu continent, i el meu país ha condemnat milions de persones a les presons per ocultar les responsabilitats socials; li han donat la culpa a la selva i les seves plantes”, assenyalava el president Petro el 20 de setembre en el seu primer discurs davant de l’assemblea general de l’Organització de les Nacions Unides. Tot i el canvi radical que aquestes paraules impliquen després que el país de García Márquez estigués representat internacionalment durant més de vint anys per governs uribistes vinculats al paramilitarisme i al narcotràfic, l’arribada al poder del Pacte Històric no ha provocat per ara una ruptura amb els Estats Units i l’estratègia antidrogues de Colòmbia continua tenint una agenda comuna amb la potència del nord.
Una tendència planetària
“S’ha plantejat la idea del cultiu de fulla de coca, però un projecte de llei que busqui la legalització de la cocaïna no ha estat formulat encara en el pla legislatiu, tot i que sí que ho ha estat en la discussió política general”, assegura el filòsof i senador Iván Cepeda. Fill d’un dirigent de la progressista Unió Patriòtica assassinat el 1994 per paramilitars i protagonista de la pugna judicial que l’any 2020 va fer que les colombianes veiessin l’expresident Álvaro Uribe entre barrots durant només dos mesos per frau processal i suborn a testimonis, Cepeda és un dels polítics del Pacte Històric que ha defensat amb més vehemència els acords de pau de l’Havana i els drets de les comunitats rurals que viuen del cultiu de la fulla de coca. Segons ell, la regularització del que avui anomenem narcotràfic “és un tema que aviat arribarà a ser objecte de debat, de lleis i de mesures: és una realitat global, una tendència planetària, i el sorgiment de les drogues sintètiques i del seu mercat cada cop més actiu que competeix amb les drogues més tradicionals mostra que aquest serà el camí”.
Malgrat els senyals enviats pel president Petro, l’arribada al poder del Pacte Històric no ha provocat per ara una ruptura amb els Estats Units i la seva estratègia antidrogues
Perquè una proposta així s’obri pas, però, serà necessari “no només un ambient i un context internacional favorable, sinó un bloc molt sòlid des del punt de vista polític a Colòmbia”, conclou Cepeda. I aquesta conjuntura encara no ha arribat. El context real actual, però, ens parla, segons l’últim informe dedicat a la cocaïna de l’Oficina de l’ONU contra les Drogues i el Delicte (ONUDC, segons les seves sigles en anglès), d’un augment sense precedents del mercat global, que s’hauria duplicat des de l’any 2014. Colòmbia produeix un 61 % de la cocaïna que es consumeix al món i el Perú i Bolívia són l’origen del 39 % restant. A l’Amèrica del Nord es consumeix un 30 % d’aquesta producció, a Europa un 24 % i a Amèrica Central i del Sud un altre 24 %. L’informe també parla d’un narcotràfic cada vegada més fragmentat, amb presència de més grups criminals implicats en tota la cadena i d’unes rutes que s’han traslladat dels ports espanyols i portuguesos cap al Mar del Nord, a Anvers (Bèlgica), Hamburg (Alemanya) i Rotterdam (els Països Baixos).
Pel que fa a Colòmbia, l’informe inclou una interessant línia del temps que mostra les dinàmiques cabdals dels actors implicats en la manufactura de la cocaïna. En el seu inici, als anys vuitanta, estaven liderades pels càrtels de Cali i Medellín, que a partir de 1993 ja incloïen els principals bàndols del conflicte armat colombià, les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC), l’Exèrcit d’Alliberació Nacional (ELN) i les Autodefenses Unides de Colòmbia (AUC) –grups paramilitars vinculats al govern d’Álvaro Uribe. En l’actualitat, després de la firma de l’acord de pau, impliquen 22 estructures paramilitars, 30 grups residuals post-FARC –o com s’autoanomenen, “dissidències de les FARC”– i vuit unitats de guerra amb un comandament central de l’ELN, l’última guerrilla activa al país. Són grups atomitzats, sense lideratges clars i sense referents polítics, que protagonitzen enfrontaments armats entre ells i amb l’exèrcit colombià per dominar els territoris rics en cultius, laboratoris i cristalizaderos de pasta base de cocaïna, que tenen com a cost la vida de multitud de camperoles, indígenes i joves de les perifèries urbanes que es veuen atrapades en aquest mercat.
Del ‘cocalero’ al consum
Segons l’ONUDC, l’any 2021 hi havia 21 milions d’usuàries de cocaïna al món –el 73 % homes–, un percentatge inferior al del cànnabis (amb 209 milions), els opioides (amb 61 milions) i les amfetamines (amb 34 milions). Amb el boom de l’opioide sintètic fentanil arreu del món, particularment, als Estats Units, les morts relacionades amb l’ús de drogues es concentren en un 77 % en aquest grup de substàncies i, en realitat, només un 4 % de les defuncions es deriven del consum de cocaïna. Però aquest informe no comptabilitza les morts que causa el mercat de la cocaïna a l’altra banda de la cadena del narcotràfic, als entorns de la fase de la producció.
Tot i la firma dels acords de pau entre les Forces Armades Revolucionàries de Colòmbia (FARC) i l’Estat colombià l’any 2016, la guerra i l’assassinat sistemàtic de defensores del territori, camperoles i indígenes, han tingut continuïtat a les regions més aïllades del país, on abunden els monocultius de coca i altres activitats extractivistes. Només durant l’any 2021 van tenir lloc 67 massacres amb 243 víctimes i van ser assassinades 109 líders socials i 35 excombatents de les FARC que s’havien acollit a l’acord de pau de l’Havana el 2016. Malgrat que no es pot afirmar que totes aquestes morts tinguin relació amb el mercat del narcotràfic, és necessari entendre que estan travessades per la conflictivitat d’un país on perviu una guerra finançada pel narcotràfic des dels anys noranta.
“El narcotràfic és una indústria nacional i internacional i el que genera el prohibicionisme són grans oportunitats per sectors criminals que en la clandestinitat administren i es lucren d’aquest mercat i que han cooptat la majoria d’institucions estatals”, explica el líder i polític indígena del poble nasa Feliciano Valencia. Provinent del nord del departament del Cauca, una de les regions amb més producció de fulla de coca i més violència del país, assegura que el narcotràfic és un sistema sofisticat i rendible amb el qual, en moltes regions, les polítiques públiques no poden competir. “S’ha convertit en l’instrument de satisfacció de les necessitats bàsiques a les regions abandonades per l’Estat”, afegeix. Per la seva banda, Camila Rodríguez, activista antimilitarista de Bogotà, ho resumeix d’aquesta manera: “El capitalisme és l’economia dels rics i el narcotràfic és l’economia dels pobres. A Colòmbia totes vivim del narcotràfic. Per això, tot i que la regularització és una opció necessària, és un camí que costarà molts anys i molta sang”.
Contradiccions de la política antidrogues
El que ha fet històricament l’anomenada “guerra contra les drogues” a Colòmbia, segons Iván Cepeda, és “perseguir la pagesia i no colpejar ni les xarxes finançadores, ni els sectors més poderosos del narcotràfic i els seus aliats al món polític i econòmic global”. Un dels experts amb més estudis publicats sobre la relació entre el narcotràfic i el conflicte armat a Colòmbia és el sociòleg Ricardo Vargas, qui afirma rotundament que “darrere les polítiques de drogues, sobretot les dels Estats Units, es mouen interessos financers, geopolítics i de seguretat: són una carta de presentació per tenir tropes i bases militars al nostre país. Tenen a veure amb la indústria militar”. Resulta evident que l’objectiu real d’aquestes polítiques no pot haver sigut eliminar les substàncies psicoactives quan, 25 anys després de l’arribada del Pla Colòmbia, pactat entre els presidents Bill Clinton i Andrés Pastrana, el negoci de la coca no ha fet més que augmentar.
“No ha existit una estratègia per combatre el flagell del narcotràfic, el que hem vist és com s’han dilapidat molts diners en aquesta guerra contra les drogues, amb un alt cost en vides humanes, la majoria de les quals són joves”, afegeix Feliciano Valencia. “Si l’Estat volgués combatre de veritat aquest fenomen, posaria investigadors a gran escala a ports com el de Buenaventura, per on es calcula que surt el 70 % de la cocaïna introduïda en contenidors de mercaderies legals, però la Fiscalia dona l’esquena a aquesta situació”, confirma Ricardo Vargas.
“És absurd pensar que en prohibir-se un mercat aquest deixa d’existir. La pau total no és possible en economies il·legals basades en el narcotràfic, no és possible si aquestes economies continuen finançant grups armats que controlen les rutes i els territoris possibilitant que l’alcaloide arribi al mercat internacional”, es lamenta Feliciano Valencia. Per mitjà d’organismes intergovernamentals com l’Organització d’Estats d’Amèrica o la mateixa ONU, el govern de Petro ha fet una crida a altres nacions, sobretot als països consumidors, perquè facin un exercici de consciència i entenguin que s’han de tancar les portes a l’economia del narcotràfic. “Esperem que la seva paraula tingui eco, perquè el narcotràfic és responsable de la tragèdia que viu el nostre país, però també de la desforestació de l’Amazònia o de l’escalfament global”, conclou el líder indígena.
