Quan l’11 de setembre de 1973, els militars van irrompre al palau de La Moneda, destruït per les bombes, van trobar el cadàver del president xilè Salvador Allende assegut en un sofà de vellut granat i amb el fusell que Fidel Castro li havia regalat dos anys abans recolzat al braç. S’hi podia llegir una dedicatòria gravada en una placa metàl·lica: “Al Salvador, del seu company d’armes, Fidel”.
Allende va decidir aquell dia posar fi a la seva vida, després d’assumir la derrota del Govern de la Unitat Popular (UP) que va liderar des del 1970 al 1973. Després de ser alertat del cop d’Estat i acceptar que havia perdut el suport de la majoria de les Forces Armades, va obligar a abandonar l’edifici als familiars i funcionaris que l’acompanyaven i va acomiadar-se dels seus conciutadans en un memorable discurs emès en directe per Ràdio Magallanes. Fragments èpics com “la història és nostra i la fan els pobles” o “més aviat que tard obriran de nou les grans alberedes” han ressonat per tot el món. Mentre les bombes destruïen La Moneda, es va suïcidar.
“Els testimonis el descriuen com un home encantador, atent, simpàtic, bon conversador i amb la broma sempre a punt”, escriu l’intel·lectual Daniel Mansuy
Salvador Allende (Santiago de Xile, 1908-1973), Chicho per als amics, era metge de formació. “Els testimonis el descriuen com un home encantador, atent, simpàtic, bon conversador i amb la broma sempre a punt: un seductor, en el més ampli sentit del terme”, escriu l’intel·lectual de la dreta xilena Daniel Mansuy a Salvador Allende. La izquierda chilena y la Unidad Popular (2023).
La seva carrera política va ser meteòrica i intensa: va participar en nou eleccions. Amb només 28 anys va ser elegit diputat, als 30 va entrar per primer cop al Govern, com a ministre del president radical Pedro Aguirre Cerda; i als 36 va debutar com a senador, càrrec que va ocupar durant un quart de segle, fins que va arribar a la Presidència. Va ser un dels fundadors del Partit Socialista a Xile. El carnet del partit és “un dels pocs objectes personals” que la família conserva, explica l’historiador Mario Amorós a la biografia que li dedica.
La seva gran convicció i obsessió política fins a l’últim dia va ser l’anomenada “via xilena al socialisme”, per acabar amb el model capitalista a través de la democràcia i les institucions, en plena Guerra Freda. A diferència d’altres experiències mundials, Allende va distanciar-se dels postulats de Moscou. “Pot ser revolucionari el governant que, arribant legalment al poder, transformi el sentit social, la convivència social i les bases econòmiques del país”, apuntava ja a finals dels anys 40.
Una aliança inèdita
El projecte d’Allende va sumar, per primer cop fins llavors, les forces del Partit Socialista i el Partit Comunista en una aliança inèdita. “En cap altre país de l’hemisferi occidental van treballar i lluitar units tant de temps i Allende va contribuir-hi de manera decisiva”, escriu Amorós a Salvador Allende. Biografía política, semblanza humana (2023). Sota diverses coalicions, però sempre amb aquestes dues forces, va liderar quatre candidatures presidencials (1952, 1958, 1964 i 1970), tres d’elles fracassades. “Hi ha coses que ens separen, però són moltes més les que ens uneixen”, assegurava quan era candidat.
La dicotomia entre reformista o revolucionari ha marcat la discussió de l’esquerra sobre la seva figura. Amb Fidel Castro havia debatut diverses vegades sobre l’ús de les armes per assolir l’objectiu final. Tenien posicions oposades, però es respectaven mútuament. El 1960, un cop acabada la Revolució Cubana, el Che Guevara li va dedicar un exemplar del seu llibre La guerra de guerrillas: “A Salvador Allende, que per altres mitjans vol obtenir el mateix. Afectuosament, Che”.
“No vull una guerra civil”
Després de tres intents, la UP d’Allende va guanyar les eleccions el 4 de setembre de 1970. Com a primeres mesures va posar en marxa l’entrega diària de mig litre de llet a tots els infants, l’augment de salaris i pensions, i la nacionalització del coure. El 1972 va arribar l’etapa més dura. Una escalada de tensió que va provocar diverses manifestacions, judicis polítics contra els ministres del govern, vagues de transport, de la salut i d’estudiants; falta de proveïments i fins i tot un intent de cop d’Estat tres mesos abans del definitiu. Les pressions per part del sector més conservador de la Democràcia Cristiana (DC) eren constants.
Davant un panorama incert i desestabilitzador, l’objectiu d’Allende va ser sempre buscar el diàleg i negociar, una de les seves habilitats polítiques més reconegudes
Davant un panorama incert i desestabilitzador, l’objectiu d’Allende va ser sempre buscar el diàleg i negociar, una de les seves habilitats polítiques més reconegudes. “He intentat fins a l’últim moment buscar l’entesa amb la DC i no vull una guerra civil”, va admetre tres dies abans. Mansuy parla d’un home que “no desitjava veure-ho tot cremar, no anhelava un altre Vietnam heroic ni volia ser còmplice del patiment que acompanya tota guerra civil”.
Per a alguns, però, va ser un ingenu per confiar massa en l’alta comandància de les Forces Armades. A dues setmanes del cop d’Estat, va col·locar a Augusto Pinochet al capdavant de l’Exèrcit, com a successor de Carlos Prats. “No creu que hi haurà alguns regiments lleials al govern? No creu en la lleialtat de Pinochet, a qui jo mateix vaig designar com a comandant?”, va preguntar al mateix Prats un cop confirmades les sospites d’un alçament.
“… fins a les últimes conseqüències”
Salvador Allende havia manifestat en diverses ocasions que estava decidit a morir a La Moneda. A finals d’agost, per exemple, ho havia explicitat a un grup d’assessors: “Defensaré el meu càrrec fins a les últimes conseqüències (…), no m’imagino sortint a empentes del meu despatx, ni convertit en un exiliat (…). No serviria per a una feina de resistència”.
Quan l’11 de setembre els militars li ofereixen abandonar el país, ho declina taxativament, com si intuís què li podria arribar a passar. El 1985 es van publicar les indicacions que Pinochet va dictar aquell dia: “Es manté l’oferta de treure’l del país… però l’avió cau quan estigui volant”.
Per a alguns, va ser un ingenu per confiar massa en l’alta comandància de les Forces Armades. A dues setmanes del cop d’Estat, va col·locar a Augusto Pinochet al capdavant de l’Exèrcit
La tarda de l’11, els militars van evacuar el cadàver del president, que va ser enterrat dues vegades. La primera el 12 de setembre, en una cerimònia íntima supervisada pel règim. La segona, un cop acabada la dictadura, el 4 de setembre de 1990, en un funeral oficial amb milers de persones que el van acomiadar 17 anys després de la seva mort.
