L’apropiació de recursos naturals i la destrucció de l’entorn mediambiental és una pràctica habitual en conflictes armats i en contextos d’ocupació. No en són l’excepció els territoris ocupats del Sàhara Occidental, una àrea rica en recursos naturals.
Desenes d’empreses transnacionals aprofiten el context d’ocupació per part del Marroc, per explotar i acaparar de forma sistemàtica els recursos naturals, i enriquir-se amb un espoli que va en detriment del desenvolupament socioeconòmic de la població sahrauí.
Aquesta dinàmica la va iniciar l’Estat espanyol a partir de 1962, com a potència administradora i ocupant de iure, i l’ha continuat el Marroc des de 1975, com a potència ocupant de facto el territori, amb l’espoli del fosfat i la sorra, i de recursos com la pesca, les energies renovables o l’agricultura. Avui en dia, la presència de nombroses empreses que operen en aquests sectors genera un impacte negatiu directe sobre els ecosistemes i el medi ambient de la regió, i contribueix a perpetuar l’ocupació.
Una quarta part de les energies renovables produïdes pel Marroc i un 40% de la seva capacitat solar s’obté del Sàhara Occidental
Segons dades d’organitzacions internacionals i sahrauís que treballen per la defensa dels drets humans a la regió, una quarta part de les energies renovables produïdes pel Marroc i un 40% de la seva capacitat solar s’obté del Sàhara Occidental. La sorra procedent d’aquest territori es destina a la construcció o a emplenar platges com les de l’Estat espanyol. L’extracció massiva i durant dècades d’aquest material afecta els ecosistemes marins. Provoca erosió i pèrdua de terres, afecta la disponibilitat d’aigua i disminueix la quantitat de subministrament de sediments incrementant la vulnerabilitat de les zones costaneres davant tempestes i pujades del nivell de la mar. Malgrat això, cada any, unes 500.000 tones de sorra sahrauí surten dels ports de la regió cap a Canàries o Cap Verd. També els productes agrícoles conreats a les seves terres s’exporten a Europa, etiquetats com a marroquins. El Marroc controla un terç de les exportacions mundials de fosfat, i el 10% l’exporta del Sàhara Occidental.
Pesca i demografia
En els últims anys, però, els productes pesquers han esdevingut el principal sector de l’espoli. El Marroc, per exemple, s’ha convertit en el primer exportador mundial de sardines. Una de cada tres plantes de processament de peix “marroquí” és del Sàhara Occidental, i el pop que s’extreu de la regió de Dakhla, en aigües saharauís, s’etiqueta com a producte marroquí quan el desembarquen al port marroquí d’Agadir. Aquest creixent negoci pesquer ha fomentat la transferència il·legal de població marroquina a la regió, reforçant el desequilibri demogràfic a favor dels colons. Una pràctica que obstaculitza l’organització d’un referèndum d’autodeterminació, tal com apunta l’informe “Els tentacles de l’ocupació”, publicat per l’ODHE, en col·laboració amb la Federació ACAPS, Novact i SUDS.
El Tribunal de Justícia de la UE ha ratificat en tres ocasions que el territori i les aigües del Sàhara Occidental no són part del Marroc
D’aquest negoci se’n beneficien empreses espanyoles, franceses, alemanyes, russes i estatunidenques, entre altres, en connivència amb el Regne del Marroc i les seves elits econòmiques i polítiques. Es fa en contra del dret humanitari, així com de diverses resolucions internacionals, que reconeixen el dret del poble sahrauí a l’autodeterminació i la sobirania dels seus recursos.
L’any 2008, l’Assemblea General de les Nacions Unides va adoptar la Resolució 63/102, que reconeix que els recursos naturals dels territoris no-autònoms són patrimoni d’aquests pobles, incloses les poblacions autòctones, i destaca que qualsevol activitat orientada a explotar els recursos d’aquests territoris s’ha de fer amb el consentiment previ de la seva població, i garantint-ne els drets fonamentals.
Tot i això, en un context de lex mercatoria, l’entramat de tractats i de comerç, els tribunals d’arbitratge, els codis de conducta, entre d’altres, contribueixen a la creació d’un dret corporatiu global que protegeix els interessos econòmics de les empreses, desregularitza la protecció dels drets humans i difumina la responsabilitat de les empreses en aquesta matèria.
Acords amb Europa
Paradoxalment, els estats membres de la UE, guiats per les normes del dret internacional i les resolucions de l’ONU, no reconeixen formalment la sobirania del Marroc sobre el territori en cap document, ni la seva jurisdicció sobre els territoris ocupats ni les aigües territorials sahrauís. Tanmateix, des de fa dècades, els acords de la UE i el Marroc inclouen l’explotació dels recursos naturals del Sàhara Occidental.
En aquesta línia, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), ha ratificat en almenys tres ocasions, que el territori i les aigües del Sàhara Occidental no són part del Marroc, i per tant, els acords establerts entre la UE i el Marroc no es poden aplicar. Segons les sentències del TJUE, perquè aquests acords fossin vàlids, haurien de complir-se dues condicions: mencionar el Sàhara Occidental i tenir el consentiment exprés del poble sahrauí.
Aquest fet no ha impedit que l’últim acord en matèria de pesca entre la UE i el Marroc –del 2019– inclogui de forma explícita el territori del Sàhara Occidental. Això sí, amb condicions específiques sobre l’explotació dels seus recursos.
Per la seva banda, el Frente Polisario, com a representant legítim del poble sahrauí, ha manifestat en diverses ocasions que s’oposa a aquests acords perquè suposen una vulneració de la legalitat internacional i, per aquesta raó, no ha participat en cap procés de consulta o negociació.
Efectes mediambientals
A més, la presència d’aquestes empreses sovint tenen un impacte negatiu en el medi ambient. N’és un exemple la central tèrmica que la companyia alemanya MAN Diesel & Turbo ha instal·lat a Al-Aaiun, malgrat que estava prevista inicialment per a la ciutat marroquina de Tiznit. “La central funciona amb fuel pesat, una substància molt contaminant”, explica l’activista i investigador Lahcen Dalil: “A conseqüència del funcionament de la central dins de la zona urbana d’Al-Aaiun, les sahrauís respiren concentracions de diòxid de sofre superiors a les normes sanitàries vigents”. Una petjada ecològica que contrasta amb la inversió en desenvolupament. “Al Sàhara Occidental, fins ara, no hi ha universitats ni infraestructures, i l’hospital està en males condicions”, es lamenta Dalil.
La central tèrmica que una companyia alemanya ha instal·lat a Al-Aaiun genera fortes emissions contaminants
Enfront de tot això, activistes com ell, defensores de drets humans i organitzacions de la societat civil sahrauí han començat a articular propostes en l’àmbit nacional i internacional, per exigir que es respectin els DDHH i la legislació internacional. Juntament amb la defensa dels recursos naturals del territori, han esdevingut per a moltes sahrauís de les zones ocupades els principals eixos de resistència.
Des dels territoris ocupats del Sàhara Occidental, els campaments de refugiades de Tindouf i activistes sahrauís en la diàspora, s’han creat grups, plataformes, sindicats, observatoris, la plataforma Sahrawis Against the Plunder (Saharauís Contra l’Espoli) o la recent campanya internacional contra l’espoli “Western Sahara is not for sale” (“El Sàhara Occidental no està en venda”), impulsada per més de 120 organitzacions.
Recentment, des de la societat civil, s’ha impulsat la campanya internacional “El Sàhara Occidental no està en venda”
Mitjançant la presentació de denúncies a tribunals internacionals; la investigació i documentació de casos específics d’espoli, i l’exposició pública d’empreses que vulneren els drets humans, aquests grups volen dificultar la presència d’aquestes companyies que exploten, compren o traslladen recursos naturals del Sàhara Occidental, un territori no-autònom, pendent de descolonització i on la seva població viu sota una ocupació militar.
