Mentre ens disposàvem a escriure aquest article pensant com articular arguments que reflecteixin la relació entre processos de racialització i criminalització amb l’auge de la qüestió de la seguretat a Barcelona, va irrompre de nou al carrer el que s’anomena moviment independentista. Llavors el funcionament dels aparells repressius i ideològics de l’Estat es va fer més patent per al gran públic. Això ens desafia a situar-nos en un difícil equilibri en el qual, sense abandonar els nostres reclams, puguem condemnar les injustícies i abusos que molta gent viu en aquests dies. Lluny d’indicar una discontinuïtat, aquesta irrupció de cossos violentats al carrer parla més aviat d’una aplicació a major escala de pràctiques llargament denunciades i que les comunitats racialitzades i migrants han patit històricament en el territori espanyol.
Encara més, en aquest marc es fa necessari visibilitzar com funciona l’especificitat a la qual l’ordre jurídic relega les persones migrants: en el marc de les protestes per la sentència del Procés, dues persones van ser detingudes i tancades -o probablement ja deportades- al CIE de Zona Franca, aquesta presó per a migrants de sobres assenyalada per la seva vulneració constant de drets fonamentals. Aquest càstig diferencial ens obliga a posar sobre la taula, en aquest context, la qüestió del racisme d’Estat. La violència policial en cap cas té a veure amb estats d’excepció, sinó amb normes ben establertes, aplicades, justificades i sovint silenciades quan el soroll mediàtic desapareix o quan els cossos en joc són uns altres. Des d’aquest repudi a tota forma de repressió i solidaritzant-nos amb les persones que van posar el cos aquests dies davant la brutalitat policial, volem ressituar la nostra reflexió sobre el racisme i la seguretat, mirant al pròxim 13 de novembre, quan es compleixen 26 anys de l’assassinat de Lucrecia Pérez.
La violència policial en cap cas té a veure amb estats d’excepció, sinó amb normes ben establertes, aplicades, justificades i sovint silenciades quan el soroll mediàtic desapareix o quan els cossos en joc són uns altres
Convé no oblidar quan s’apel·la a la democràcia – com aquest ordre de coses ideal, preconflictiu -, que requereix per al seu funcionament que part de la població pateixi de manera sostinguda allò que les mobilitzacions d’aquests dies estan patint de manera condensada. Allò democràtic, en termes de l’Estat de Dret, l’Estat de Benestar, l’ordre públic, així com el territorial-nacional, ha implicat a Espanya la producció legal dels seus ‘altres’ i la seva conseqüent criminalització, persecució, explotació i mort. L’assassinat de Lucrecia Pérez, reconegut per la Justícia espanyola com un crim racista, va ser perpetrat per un grup d’homes blancs, un d’ells membre del cos de seguretat estatal. Mantenir la memòria viva d’aquest assassinat és fonamental per recordar que en aquests 26 anys, diversos mecanismes del racisme institucional s’han perfeccionat i continuen causant mort i violència, tant a les fronteres externes com a les fronteres internes d’una Europa civilitzatòria, inclosa l’autodenominada Ciutat Refugi.
Un dels mecanismes que es presenta com una renovada estratègia de criminalització, perpetuació i normalització de la violència exercida cap a les comunitats migrants i racialitzades, és la qüestió de la seguretat. El discurs securitari s’exerceix i materialitza sobre la base de tot un entramat legal, que opera de manera directa en la construcció d’aquestes comunitats com a factors de risc. La Llei d’Estrangeria, que obliga milers de persones a circular en un laberint burocràtic i institucional d’irregularitat que ella mateixa produeix, funciona com una constant amenaça cap a persones migrades de ser tancades en un CIE i deportades en contra de la seva voluntat.
Però a més, aquesta llei diferencial, dissenyada per ordenar les vides migrants, s’entrecreua eficaçment amb altres que, tot i que en la teoria són aplicables al conjunt de la població, en la pràctica generen més risc als que tenen compromesa la seva llibertat de moviment: la llei mordassa, (les reformes) del Codi Penal, la Llei de Protecció a la infància i també, en el cas de Barcelona, l’anomenada Ordenança del Civisme. D’aquesta manera, participar en una protesta, guanyar-se la vida a la venda ambulant o el treball sexual, o simplement comportar-se d’alguna de les múltiples maneres que es consideren incíviques, són exemples de com arriscar-se a una doble pena. La (in) seguretat, per tant, és provocada i legitimada per l’aparell normatiu racista. No es tracta d’anomalies del sistema o d’una falta de polítiques públiques eficaces, sinó que és el mateix sistema legal operant de manera coordinada i sistemàtica.
Participar en una protesta, guanyar-se la vida a la venda ambulant o el treball sexual, o simplement comportar-se d’alguna de les múltiples maneres que es consideren incíviques, són exemples de com arriscar-se a una doble pena
Paradoxalment, s’utilitza la qüestió de la seguretat com a nova / vella estratègia per normalitzar la violència racista que s’exerceix contra aquells cossos, la humanitat dels quals és posada en sospita, amagant que són aquests mateixos cossos els que reben violència de forma quotidiana. L’ús estratègic de la qüestió de la seguretat opera tant en l’àmbit europeu, amb el genocidi a les fronteres europees i els seus mars (on el desenvolupament de les polítiques de mort s’ha tecnificat i normalitzat de manera esgarrifosa); com a escala estatal, per exemple, mitjançant la imposició cada vegada més gran d’obstacles administratius per a la renovació dels permisos de residència, mentre que la invisibilització de l’explotació en el treball de la llar i les cures o l’agricultura, on la mà d’obra migrant arriba a percentatges altíssims, és cada vegada més greu.
El mateix passa en l’àmbit local. Durant aquest estiu hem estat testimonis, un cop més, de com el discurs polític i mediàtic vincula la migració amb la criminalitat, responsabilitzant aquests col·lectius per l’augment de la inseguretat a la ciutat. Els companys de la venda ambulant van enfrontar un altre episodi de persecució policial i mediàtica; la infància i joventut migrant, en persecució constant, s’ha convertit en el nou boc expiatori d’una inseguretat que es mostra com aliena a qüestions estructurals. La Generalitat de Catalunya comença a estudiar un nou programa de deportacions de menors, cosa que demanava explícitament el nou Tinent d’Alcalde de Seguretat de l’Ajuntament de Barcelona, Albert Batlle. Els joves musulmans també són construïts com a potencials terroristes a protocols de vigilància en entorns educatius. Segueix passant de forma sistemàtica la retirada de custòdia a dones migrants, com el recent i vergonyós cas Maria. I hem de recordar també l’altíssima i sostinguda representació migrant en els desnonaments.
El discurs de l’esquerra, anquilosat en els drets humans, d’una banda, dibuixa la imatge de “els vulnerables” com a mers receptors de la intervenció social o de l’ajuda humanitària, i d’altra, la d’”una Europa acollidora” que apel·la als valors morals de la solidaritat
En aquest context, el discurs de l’esquerra, anquilosat en els drets humans, d’una banda dibuixa la imatge de “els vulnerables” com a mers receptors de la intervenció social o de l’ajuda humanitària, i d’altra, la d’”una Europa acollidora” que apel·la als valors morals de la solidaritat. En un sostingut escenari electoral, aquest discurs estableix un contrast estratègic amb els anomenats discursos d’odi o d’extrema dreta; mentre que oculta la responsabilitat directa d’aquestes esquerres en el disseny de polítiques que, encara que no assumeixin directament un discurs securitari, multipliquen les fronteres internes, mentre mostren una consternació sovint reduïda a l’índole de la cosa moral davant les fronteres externes. La negació del racisme, per una banda, i l’humanitari com a únic marc de discussió de la mobilitat humana de l’altra, despolititzen el problema i amaguen la mà dura de l’esquerra.
Aquests dies s’ha sentit parlar reiteradament de convivència, com una cosa trencada, profanada i que els agents de l’ordre han d’assegurar. Les comunitats migrants i racialitzades han representat sempre una amenaça a aquesta convivència, a aquest ordre. Potser és bon moment per preguntar-se per què. Què ens queda? Sabem que no seran els partits polítics ni les forces de seguretat ni la caritat ni el paternalisme dels progressistes ni de bon tros la vigilància ciutadana, les que vetllaran per la tranquil·litat i dignitat dels que pateixen el racisme d’Estat. La securitització dels carrers només genera més persecució i criminalització racial cap a aquestes comunitats, com ha quedat evidenciat en aquests últims mesos. Per això la nostra és una invitació a problematitzar qualsevol Estat, República o forma de poder que s’alimenti d’il·legalitzar, racialitzar i deshumanitzar altres formes de vida.
Diferents col·lectius migrants i racialitzats s’organitzen i surten al carrer aquest 17 de novembre per compartir, des de les seves diferències, formes de resistències i estratègies polítiques autònomes. Partint de la falta de legitimitat que tenen tant l’Estat espanyol, com les autoritats catalanes i locals per afrontar la qüestió del racisme, proposem donar suport i seguiment a les diverses mobilitzacions convocades en diferents territoris per mantenir viva la memòria de Lucrecia Pérez i per posar en comú lluites, sabers i ràbies.
*Florencia Brizuela, Laura Menna i Nizaiá Cassián Yde
