D’un quant temps ençà l’emergència climàtica i, més recentment, l’emergència sanitària generada arran de la pandèmia de la COVID-19, ens estan mostrant de manera flagrant les grans mancances del sistema. Això ha fet que les ciències experimentals (a partir d’ara, sempre que ens referim a les ciències o ciència ens referim a les ciències experimentals i matemàtiques) adquireixin popularitat i se situïn al centre de l’agenda mediàtica i de l’opinió pública.
Aprofitant aquest nou focus d’atenció, hem realitzat un qüestionari per conèixer quina és la percepció que es té de la ciència des dels moviments socials de Catalunya. En un article anterior publicat a la Directa vam intentar assenyalar els responsables polítics de la pandèmia, però no vam entrar a valorar el paper de les militàncies en el desmantellament d’aquest relat emprant les eines del discurs científic. El qüestionari constava de preguntes quantificables i d’altres obertes i va ser enviat a més de 150 col·lectius de Catalunya de totes les línies polítiques dins del marc de la transformació social (lluita per l’habitatge, feminista, antiracista, LGBTI, CSO i ateneus, justícia econòmica, ecologista, sindical, antiespecista, científica…). De l’anàlisi de les més de 200 respostes assumim que, tot i ser una mostra massa discreta per poder establir conclusions definitives, no deixa d’aportar resultats que inciten a la reflexió.
La nostra proposta per radiografiar la percepció de les ciències als moviments de Catalunya buscava arribar a un públic extens i divers. La majoria de persones que van respondre el qüestionari, però, deien tenir algun tipus de relació amb la ciència –sobretot en l’àmbit laboral– i per això vam trobar interessant intentar discernir quines diferències claus presentaven les respostes d’aquest grup amb qui digué no tenir-hi cap classe de relació. Aquestes diferències ens poden ser útils a l’hora d’identificar quines tensions es donen, en els espais militants, quan es parla de ciència.
Ens trobem amb una opinió més negativa de la ciència entre les persones que no hi estableixen relació, alhora que tendeixen a afirmar més rotundament que la ciència és inaccessible pel públic general
En primer lloc, ens trobem amb una opinió més negativa de la ciència entre les persones que no hi estableixen relació, alhora que tendeixen a afirmar més rotundament que la ciència és inaccessible pel públic general. D’aquestes respostes n’extraiem dues primeres reflexions: cal garantir un accés equitatiu, democràtic i ampli al coneixement perquè la nostra activitat transcendeixi l’acadèmia i els laboratoris; i cal, també, que la ciutadania se’n senti partícip, tenint l’oportunitat de definir les prioritats. Pel que fa a la primera, la divulgació científica ha fet feina per a intentar crear narratives accessibles per a totes. Molts són els projectes sorgits en els últims anys que tenen per finalitat democratitzar el coneixement. Però la popularització de la ciència no ha de ser entesa senzillament com a la transmissió d’un coneixement reduït a un públic ignorant, ja que aquest model “de dalt a baix” ha esdevingut moltes vegades una eina fonamental a l’hora d’endurir l’autoritat cultural de la ciència. La història ens ensenya que la relació entre les ciències i els seus públics és i ha sigut sempre interdependent, el que connecta amb la segona reflexió: l’emergent interès per les propostes de ciència ciutadana, on la població general participa en el procés científic, semblen assenyalar la necessitat de tornar a consolidar aquesta relació.
També hem vist com aquelles persones que diuen no tenir relació amb la ciència valoren menys aquesta àrea del coneixement com a eina útil pel canvi social. I, en la mateixa línia, hi ha una opinió generalitzada sobre l’alineació de la ciència i els interessos capitalistes. Aquest punt reprèn les problemàtiques anteriors, ja que creiem que la intensa especialització i professionalització viscuda per la ciència durant l’últim segle ha fet que aquesta es percebi més com a una activitat lligada al capital, que com a una activitat que busca crear un coneixement per a tothom. Però no sempre ha estat així, de fet van ser els internacionalistes de la segona meitat del XIX els qui ja van comprendre que, per a abolir el capitalisme, era necessari lluitar contra la doble esclavitud que oprimia les societats: la del salari i la de la ignorància. Tan important l’una com l’altra. Contra el salari van crear sindicats; contra la ignorància, biblioteques i escoles.
Darrerament, des d’alguns moviments socials, la ciència ha estat sovint percebuda com a una eina acrítica de perpetuació del sistema capitalista. Evidentment, no podem negar que la pràctica científica està subjecta a certes lògiques capitalistes en trobar-se integrada en aquest sistema, però cal no generalitzar i valorar en quins aspectes és una eina útil per a un canvi polític, sense caure en la negació de qualsevol discurs científic. Com a científiques, apostem per revisar la pràctica científica i aportar noves propostes per la generació de coneixement científic des de la crítica social, com ja es fa en altres àrees del coneixement. Ens plantegem si, de la mateixa manera que als moviments socials s’assumeix majoritàriament –i així queda reflectit a les respostes del qüestionari– que el canvi climàtic és una realitat a partir del consens científic i des d’aquí es prenen posicions polítiques, per què no reconèixer la metodologia científica també per validar altres lluites socials?
No podem negar que la pràctica científica està subjecta a certes lògiques capitalistes en trobar-se integrada en aquest sistema, però cal no generalitzar i valorar en quins aspectes és una eina útil per a un canvi polític, sense caure en la negació de qualsevol discurs científic
A més a més, en analitzar les respostes del formulari veiem que com menor és la relació de les militants amb la ciència més predisposició hi ha a creure en relats pseudocientífics o negacionistes. Els primers engloben metodologies que tenen la voluntat de passar per científiques per tal d’adquirir el mateix poder o autoritat moral que té la ciència, però no segueixen els postulats del mètode científic, mentre que el negacionisme es dedica a negar qualsevol evidència científica. Ambdós postulats resulten, a més a més de poder esdevenir perjudicials per a la salut, en posicions des d’on és més fàcil criticar l’statu quo que assumir que les decisions polítiques mai no es basen només en evidències científiques. El negacionisme, d’altra banda i addicionalment, pot resultar en posicions que reforcen el sistema donat que nega problemàtiques, com en el cas del canvi climàtic, que per resoldre’s requereixen un canvi social associat.
La facilitat que tenen aquests discursos per respondre a preguntes complexes de manera àgil i comprensible, i l’agilitat de difusió que han adquirit amb l’increment de l’ús de xarxes socials, junt amb la manca de voluntat per part de la comunitat científica de fer una comunicació científica a l’abast de tot el públic, explicaria perquè algunes persones, bé sigui per caure en el discurs de la por o per reproduir les dinàmiques capitalistes d’haver de suplir les seves necessitats d’informació de manera urgent, accepten discursos que s’allunyen de l’evidència en comptes d’acceptar que les preguntes complexes requereixen respostes complexes prèviament estudiades, analitzades, debatudes i raonades.
Davant dels discursos pseudocientífics o negacionistes no hem de resguardar-nos en la creença de què la ciència ho pot respondre tot. Caldria, en comptes d’això, assumir que el discurs científic s’hauria de limitar a la descripció de la realitat i que és des del vessant polític des d’on s’haurien d’emprar les evidències científiques per dictar els nostres drets i llibertats. Hem de propiciar el retorn des de la crítica a la ciència a l’objectiu original: la crítica a les polítiques. Apostem per una cultura política que tingui més en compte les evidències científiques i per una cultura científica conscient del seu rol actiu en el canvi social. Alhora, hem de qüestionar-nos quina és la perspectiva científica que estem perpetuant dins dels nostres espais militants.
L’última reflexió ens porta a mirar de quina manera les científiques ens relacionem amb la ciència. Trobem una diferència clara entre el perfil científic representat en el mass media, on predomina una visió positivista de la ciència i separada de l’acció política intrínseca d’aquesta, amb les científiques militants, qui qüestionem si realment la pràctica científica perpetua o transforma el sistema en el qual vivim i apostem per canviar els agents i els objectius que han conformat tradicionalment la ciència.
Acabem parafrasejant a la feminista neurocientífica, Helen Gardener: la ciència necessita els moviments socials igual que els moviments socials la ciència. Necessitem una ciència on capiguem totes i al servei dels interessos col·lectius, però també necessitem que la lluita social pressioni per aquest canvi i, per això, calen uns moviments socials forts i amb una perspectiva científica sòlida.
