De gravar entrevistes a la seua àvia i crear-se un blog des d’on trobar el seu lloc en el sector periodístic i reivindicar que “allò personal és polític”, fins a fundar i coordinar Pikara Magazine i, més tard, col·laborar amb diversos mitjans independents des de Larrabetzu, un poble de Biscaia amb poc més de 2.000 habitants; entremig, molts aprenentatges, premis a la seua tasca periodística, llibres, lluites, militàncies, i també violències. Però, cada pas, victòria o derrota sempre han estat travessades pels mateixos objectius: criticar els mandats socials normatius, reivindicar les diversitats, així com recuperar moltes de les històries de transgressió que l’han precedit. Amb motiu de la campanya conjunta llançada per la Directa i Pikara, parlem amb June Fernández, periodista i una de les fundadores de Pikara, sobre periodisme feminista, discursos d’odi, els debats i reptes actuals del moviment feminista o la importància i, alhora, l’oblit de les cures.
Què significa per a tu fer periodisme feminista?
En Pikara sempre hem posat el focus en quins són els temes que cal posar a l’agenda, quines protagonistes, quin tractament, quin llenguatge o quines imatges. Amb els anys, s’ha entès que el periodisme, tal com ens l’havien contat, és patriarcal, i ens hem preguntat en què consisteix despatriarcalitzar el periodisme i com es pot aplicar el que el feminisme ens ha ensenyat a la professió. No és només tenir en compte allò que la gent llegirà, sinó l’enfocament i fer preguntes com, per exemple, què significa posar les cures en el centre del periodisme, la qual cosa ens porta a plantejar-nos la relació amb les persones que entrevistem. A mi em van ensenyar que no podia passar mai les preguntes a la persona entrevistada. Això té sentit si entrevistes una persona amb poder, però si entrevistes una supervivent de violència masclista, em semblarà bé passar-li les preguntes i l’entrevista abans de la seua publicació, per assegurar-me que se sent reconeguda. Pel que fa a l’estructura interna, s’han d’abordar les relacions de poder, les funcions o àrees a les quals se’ls dona més importància, qui fa la neteja de la redacció, horaris, què passa quan estic amb la regla, com s’acompanya…
Contra quins obstacles o violències vas haver de lluitar i encara han de lluitar les periodistes per fer-se un lloc en la professió?
“El periodisme, tal com ens l’havien contat, és patriarcal; i ens hem preguntat en què consisteix despatriarcalitzar-lo”
Vaig començar en El País i, en eixe moment, la redacció a Bilbao estava molt masculinitzada. Jo era col·laboradora fixa, la qual cosa, a la pràctica, era falsa autònoma. Érem tres dones enfront de vint homes. Els caps eren tres homes. El primer era recordar la teua valia com a periodista jove. Tota l’estona se’m recordava que era dona i que era jove, des de bromes, comentaris, pirops… Coses que semblen inofensives, però que van deixant empremta. En el tracte amb les fonts, has d’exercir la teua força d’empoderament i enfrontar-te a algunes situacions que… Per exemple, una vegada vaig fer un reportatge sobre corrupció amb perspectiva feminista i li vaig demanar fonts a un alt càrrec de l’Institut Basc de Criminologia. Abans de contestar-me, va pegar una ullada al meu blog, va veure un article sobre massatges tàntrics i es va permetre posar una postdata en el correu dient que s’oferia voluntari per a donar-me un massatge sexual. Això ens mostra el nivell d’impunitat d’aquests senyors. O tenia un director que em canviava el concepte de violència masclista per violència conjugal.
Hi ha hagut alguns canvis, però amb quines resistències ens hem trobat pel camí?
La rellevància social que ha adquirit el feminisme es reflecteix en la capacitat que tenen les periodistes. Açò ha estat molt complex i hi ha hagut una reacció patriarcal. Hi ha editors molt farts del feminisme i ara tenen més resistència que fa quinze anys. Però, a priori, el periodisme digital ha facilitat demostrar que un tema és viral i, aleshores, els grans mitjans estan mirant el que fan els mitjans xicotets, alternatius. A nivell intern, el sostre de cristall es va trencant, però coincideix amb una precarització. Aleshores, no és el mateix l’autoritat d’una redactora en els noranta que en un context precaritzat. A més, no s’ha despatriarcalitzat el periodisme. Hi ha uns temes durs que van en portada, com la política de partits, l’economia i les guerres; i els que no tenen com a subjecte l’home blanc són temes blans. Els mitjans de comunicació en euskera sempre han tingut un compromís feminista i hi ha hagut processos de formació interns, de plantejar-se jerarquies… En el cas dels mitjans independents, no estan exempts de les relacions de poder i s’hi poden replicar dinàmiques. Els que fa més anys que hi estan i tenen més capital simbòlic són homes, majors, i les que estan intentant introduir canvis són ties més joves. També hi ha àrees que estan molt masculinitzades i unes altres que estan més feminitzades i tenen menys poder simbòlic.
A escala editorial, de continguts, sovint el periodisme feminista només s’entén com al tractament de temes que afecten només les dones?
“Tot l’alumnat de periodisme hi hauria d’eixir de la universitat amb unes nocions bàsiques per no contribuir a la mirada androcèntrica”
Sí. La perspectiva de gènere no és només parlar de dones, també, per exemple, de variacions corporals, sexuals… i d’homes. En Pikara sempre ha estat una línia present, però també és veritat que els homes… Hem tingut col·laboradors homes, bastants, que fan un itinerari positiu. Com Pikara paga per les col·laboracions, envien un text sobre un tema concret i la dona. En eixe diàleg que teníem amb ell, algun ens ho ha agraït i ens ha dit que havia aprés. Però, en termes generals després no veiem que hi haja homes especialitzats en feminisme o en temes amb perspectiva de gènere i crec que, en general, si vas al màster de Comunicació i Gènere o a espais de congressos sobre periodisme feminista, els homes són el 2 %. Això comporta que les dones i altres dissidències sexuals ens especialitzem més amb el subjecte que encarnem. En aquest sentit, crec que tot l’alumnat de periodisme hi hauria d’eixir de la universitat amb unes nocions bàsiques per no contribuir a la mirada androcèntrica.
Fer periodisme feminista també implica trencar amb la mirada urbanocèntrica. Tu vas decidir marxar de Bilbo i començar a viure a un poble, Larrabetxu. Com es fa periodisme feminista des del món rural?
Un lema del moviment feminista és “fins que totes siguem lliures”. En Pikara hem volgut representar tot el món, però sí que hem caigut en alguns biaixos. Jo mateixa visualitzava Pikara com a una revista per a xiques joves urbanes, i hi ha hagut gent que ens ha fet veure que no se sentia inclosa, que li semblava una llàstima no prestar atenció a unes altres realitats. Després hem fet algunes incorporacions, com la de Maria Ángeles Fernández, que la seua especialitat són els temes sobre la ruralitat, els recursos naturals… Temes sobre el fet que les dones treballen la terra, però no són titulars, quins avanços hi ha hagut perquè les dones siguen titulars; temes sobre dones ramaderes o el fet de teixir aliances amb Soberanía Alimentaria. També, des del plànol internacionalista, ha incorporat una mirada per a preocupar-se per les defensores de drets humans i les resistències en clau de sobirania alimentària, d’oposició a projectes neoliberals… Una mirada que entronca entre les dones llauradores del nostre territori i les dones que resisteixen en altres territoris.
Sovint es parla de periodisme amb perspectiva feminista o de gènere i no tant de perspectiva interseccional. De fet, en Pikara vau començar reivindicant un periodisme feminista, però després vau defensar la necessitat d’incloure noves mirades. Per què?
“Hi ha un feminisme blanc, burgès i heterosexual que té moltes resistències a construir un feminisme antiracista i LGTBI”
Nosaltres, al principi, parlàvem de donar veu a dones migrants. Nosaltres, blanquetes, parlàvem de donar veu a gent discriminada… Des del principi, Pikara es plantejava com a un mitjà que té un compromís feminista, antiracista i LGTBI. Moltes coordinadores hem sigut bolleres o bisexuals i eixa part ha estat més fàcil. Però clar, no podem substituir un subjecte de resistència, el BBVA, el burgés, blanc, home i adult —per les seues sigles en castellà—; per una BBMA, una burgesa, blanca, dona i adulta; sinó que el subjecte ha de ser molt més inclusiu. Ací és on cal parlar d’interseccionalitat, perquè ens permet parlar del que hem aprés de les feministes negres, les gitanes…; i qüestionar-nos que l’eix d’opressió que ens travessa a nosaltres és el de gènere, però les dones gitanes tenen l’antigitanisme o que les migrades tenen com a principal violència la llei d’estrangeria. Així i tot, hi ha dones, com Patricia Caromaya, activista gitana, que ens està dient que ens estem apropiant de la teoria de la interseccionalitat. Si faig un periodisme interseccional, tota l’estona l’eix seria la raça, el gènere i la classe, i dir-ho així quan és un mitjà fonamentalment blanc, que no inclou dones racialitzades, pot ser problemàtic.
És el periodisme interseccional imprescindible per frenar els discursos d’odi?
Sí, això sí que ho tinc clar. El feixisme és molt interseccional. En el feminisme hi ha discussions i, últimament, prou lamentables, com si, per exemple, el feminisme i el moviment LGTBI formen part del mateix o han d’anar per separat, o si té sentit incloure l’agenda antiracista en l’agenda feminista. Hi ha un feminisme blanc, burgès i heterosexual que té moltes resistències a construir un feminisme antiracista i LGTBI i, en canvi, els feixistes són molt interseccionals. Vox, de què fa bandera? De la islamofòbia, l’antifeminisme, l’homofòbia… El seu odi és contra la gent que se situa als marges i tots els subjectes que desafien el poder. Açò ens hauria de portar a aliances. Fins i tot, les feministes trànsfobes, que tenen un discurs contra la gent trans, són les mateixes que estan qüestionant l’abolició de la prostitució, però no volen parlar de l’abolició de les presons o de la treballadora de la llar interna. I incorpore també la qüestió nacional. Amb el tema trans, percep que en l’entorn abertzale s’entén prou fàcilment l’autodeterminació de gènere. I a l’altre extrem, veiem que hi ha aliances que et deixen perplexa, entre l’extrema dreta i les feministes trànsfobes.
Quina responsabilitat tenen els mitjans de comunicació en la normalització d’aquests discursos d’odi?
“Els mitjans de comunicació alternatius hem de construir argumentari contra els discursos d’odi”
Molta. Hem de reclamar un periodisme crític, i això és transversal. Un periodisme en què sempre hi haja una sospita, un contrast. Si no tens unes nocions bàsiques de feminisme, donaràs molt de protagonisme a un nou col·lectiu que ix del no-res i que no té cap legitimitat feminista. El mateix passa amb Vox, que sempre s’ha considerat notícia, o va passar amb Donald Trump als Estats Units, que va passar de ser un personatge estrambòtic a ser president dels EUA. Els mitjans de comunicació alternatius hem de construir argumentari contra els discursos d’odi. És una de les principals contribucions que hem de fer hui dia perquè la gent puga tenir arguments en eixa conversa que fa amb els seus amics en el bar.
Parlem ara del moviment feminista. Estem vivint un moment on s’estan dibuixant alguns trencaments dins del moviment al voltant de debats com la prostitució o el subjecte del feminisme. Per tu, quines han de ser les fórmules per arribar a acords?
No sé si es podria arribar a un consens perquè no crec que hi haja una divisió. Per una part, hi ha gent que està instrumentalitzant el feminisme per a reforçar els discursos d’odi; i per l’altra, hi ha gent que se sent molt desplaçada des de la seua posició de poder, i el malestar que això li provoca el canalitza utilitzant com a boc expiatori la gent trans. O busquen reforçar el seu poder com a teòriques del feminisme amb una recepta molt simplista de pensament, amb un lot ideològic, que és abolició de la prostitució, dels ventres de lloguer i del gènere; i si no compres el lot complet, ja no eres feminista de veritat. Pense que en el moviment feminista de base aquests discursos no estan calant i hi ha molta més disposició a debats complexos, amb escales de grises; a poder dir: “Jo en l’horitzó soc abolicionista de la prostitució, però a curt termini em sembla important escoltar les treballadores sexuals i reconèixer certes possibilitats de drets”. No crec molt en el fet d’arribar a consensos, però sí en el fet de reforçar el consens dins del moviment feminista i intentar que hi haja el nombre més gran de persones a favor dels drets humans i de no caure en paternalismes, de respectar les realitats de totes les dones i les seues estratègies de vida. L’altra clau és la memòria històrica. Açò no és un fenomen nou. Amb la prostitució i el porno, en els anys 60 i 70, als Estats Units, ja va haver-hi aliances entre el sector conservador de Reagan i les feministes conservadores abolicionistes. Cal aprendre de les situacions i companyes del passat, obrir la mirada en allò temporal i geogràfic. I crec que en el cas de les terf i de l’abolicionisme més intransigent ha servit per a boicotejar les assemblees del 8M en el moment de major efervescència del feminisme anticapitalista.
A qui beneficia, doncs?
“En el discurs terf, hi ha unes figures polítiques que volen deslegitimar i desestabilitzar el Ministeri d’Igualtat”
Hi ha una disputa en el poder, una disputa de partits. En el discurs terf, per una part, hi ha unes figures polítiques que volen deslegitimar i desestabilitzar el Ministeri d’Igualtat i crec que per ací ha anat la major part de l’assumpte. El partit socialista és un partit que ha promogut lleis d’autodeterminació de gènere en diversos governs autonòmics. Aleshores, ha estat molt estrany, i ha tingut a veure amb figures com Carmen Calvo, que estaven molt cabrejades amb no tenir l’hegemonia de les polítiques d’Igualtat. L’estratègia ha estat tensar la corda amb els temes trans i la prostitució. Aquesta és una. L’altra és que en l’acadèmia hi ha teòriques que estan molt descol·locades quan senten que el seu discurs no és el d’avantguarda i que hi ha nous discursos en les noves generacions. En compte de respondre a això amb humilitat i intentar entendre-ho, responen des de la caricaturització. S’estan donant coses gravíssimes com, per exemple, agafar una foto d’un activista trans seminú, orgullós de les seues cicatrius, i comparar-lo amb Leticia Sabater.
Aplicar la perspectiva de classe hi podria ajudar en alguns debats per a intentar apropar postures en el moviment feminista de base?
Sí, això ho vaig intentar amb una dona de l’acadèmia, una feminista clàssica. Va donar un discurs completament abolicionista i jo li vaig proposar arribar a consensos amb temes concrets, com la derogació de la llei d’estrangeria, perquè aboca moltes dones a la prostitució, siga de manera escollida o entrant en xarxes de tracta. També en l’àmbit de la transfòbia, perquè per a moltes dones trans, la prostitució acaba sent una estratègia contra la transfòbia en l’àmbit laboral. Li vaig dir de preocupar-nos per altres sectors, on també hi ha violència sexual, com són les temporeres de Huelva. No em va contestar a res d’això i la seua resposta va ser: “no em compararàs recollir fressetes en el camp amb fer fel·lacions”. Veiem que en la base sí que hi ha una forma d’arribar a consensos i reconèixer situacions de violència, però després, en la disputa amb les feministes intransigents, els dona igual. No hi ha molt de diàleg possible.
Des que eres mare, has reflexionat molt sobre maternitats dissidents. Com apliques la perspectiva feminista també a la teua maternitat?
“La maternitat és un rol prou castigat en un món tan individualista”
Podem parlar de models que són antipatriarcals, com famílies amb projectes de parella bollo, mares de famílies monomarentals… Això ja dona una estructura distinta. Els mateixos models de gènere ja són dissidents, perquè cap de les dues encarna l’estructura o feminitat tradicional. També es qüestiona la família nuclear i s’intenta col·lectivitzar la criança o almenys col·lectivitzar els malestars de gènere. La maternitat és un rol prou castigat en un món tan individualista: hi ha molta soledat, molta autoexigència i culpa. Seria interessant plantejar una autodefensa feminista centrada en la maternitat, des de la consulta ginecològica, el moment del part i, després, en la criança. Hi ha famílies que no les fa gràcia que sigues una mare feminista bollera, i els fas fàstic. Això et porta a situacions de violència de les quals no parlem, perquè l’autodefensa feminista se sol centrar en el carrer o espais de festa, i estem descobrint que en l’espai de ser mare feminista també ens trobem amb violències.
Dins de les cures ens trobem amb diferents qüestions, els permisos de paternitat i maternitat, l’educació infantil, l’atenció a la dependència…, que sí que es poden regular a través de lleis, però sempre quedarà un tipus de cures dins de les cases al marge. Com creus que s’haurien de redistribuir?
Per a la vida de les persones que criem bebès és important, però també des del punt de vista discursiu, perquè hi ha una discussió de fons molt bàsica, com si és el mateix una mare que un pare. Hi ha un altre tipus de cures, com les de les persones grans, que tenen una agenda política relacionada amb la Llei de Dependència. De la mateixa manera que els permisos de maternitat i paternitat, les cures de la gent gran no han estat tampoc una prioritat en el moviment feminista i és una llàstima. En el feminisme, veure un retrocés en la llei de l’avortament és un tema netament feminista, però la cura de la gent gran no tant. Ara, el mecanisme és externalitzar les cures i en eixe procés està l’opció d’una residència, que és cara, o tenir una treballadora de la llar interna, en condicions contràries als drets humans. L’agenda de les cures, quan parlem d’interseccionalitat, és molt potent, perquè estem parlant de connectar-nos amb el sindicalisme, també amb l’antiracisme, si parlem de treballadores de la llar internes; o quan parlem de la Llei de dependència, connectem amb els moviments de vida independent.
Creus que el treball domèstic provoca desigualtats entre classes socials? Hauria de desaparèixer?
“Crec que hi ha persones que necessiten externalitzar les tasques de neteja i cures, però ha d’haver-hi més control públic. Les inspeccions laborals han d’entrar en les llars”
El treball de la llar en règim d’interna hauria de desaparèixer. Crec que el consens és abolir-lo a llarg termini, perquè és una estratègia per a les dones migrades perquè es puguen estalviar el lloguer, i el fet que el teu centre de treball siga el teu lloc de residència és contrari als drets humans. No es respecta el descans, és un espai completament lliure d’inspeccions laborals, en què es donen moltíssims abusos i, a més, existeixen connotacions sexistes, racistes i classistes. Crec que hi ha persones que necessiten externalitzar les tasques de neteja i cures i eixa modalitat ha d’existir, però ha d’haver-hi més control públic. Les inspeccions laborals han d’entrar en les llars. És compatible ser feminista i tenir treballadores de la llar? És habitual contractar una dona més pobre i precària per a evadir eixa responsabilitat, però tampoc em posicionaria com a abolicionista perquè hi ha gent que necessita ajuda amb les cures.
Des de la teua perspectiva, quins són els reptes del moviment feminista anticapitalista?
Un repte que afrontem ara mateix és la crisi de militància. Abans, hi havia assemblees multitudinàries i ara estem en un activisme més líquid. Amb açò de les cures en el centre, a vegades, es diu: “Hui no vaig a l’assemblea perquè m’estic autocuidant”. Bé, s’ha de cuidar allò col·lectiu, però sense romantitzar eixe model de militància dura en què no es tenien en compte processos emocionals. També s’ha de passar de l’agenda més clàssica, d’avortament, violència, prostitució; i donar centralitat a qüestions com el treball de la llar o les cures. Ara mateix el principal repte és activar la militància una altra vegada, perquè el que veig és que el moviment feminista no està atenent molts casos de violència. Estic un poc perduda i no em sent amb una posició de fer un full de ruta, però sí que cal entendre que ara el feminisme està més descentralitzat i cal pensar en com traure força d’ací. Em sembla molt interessant reconèixer el potencial que tenen figures feministes públiques i que aquestes figures es connecten amb els moviments de base. Cal reforçar aliances i compromisos, però també relaxar l’autoexigència i centrar-nos en les microtransformacions que estem impulsant. Des de la desesperança és molt difícil actuar i, a nivell personal, el cost de ser feminista és tremend. Sempre estàs en una posició molt incòmoda i de conflicte.
