Quina educació sexual hem rebut? Entre les persones adultes que s’aturen a pensar aquesta qüestió, podem trobar diferents tipus de respostes. Les més grans, potser ens explicaran que no n’han rebut cap o que, en tot cas, van tindre una contraeducació. En el context del franquisme, regnava el discurs de la prohibició i d’una moral repressora i puritana que veia el sexe com un pecat. Es difonien mantres com que calia arribar al matrimoni sense haver tingut relacions sexuals o que masturbar-se podia comportar un càstig diví.
Les generacions posteriors, formades una vegada mort el dictador, van créixer amb l’herència d’aquest paradigma moralista, especialment les dones, que sempre han estat les que més han vist reprimida la seua sexualitat. I, quan va començar a poder-se’n parlar amb certa normalitat, es va fer des d’un punt de vista mèdic. Als anys noranta, la majoria de les campanyes i xerrades d’educació sexual eren sobre la prevenció del VIH o dels embarassos. És a dir, un enfocament que no deixava d’estar centralitzat en la por i l’advertència que, quan es fa sexe, poden passar coses dolentes. I d’aquesta manera, van arribar als centres educatius les xarrades en què l’alumnat podia aprendre a posar un preservatiu entre riures i cares vermelles.
En les últimes dècades, però, el paradigma ha canviat. Entitats oficials i internacionals han reconegut el dret a l’educació sexual integral, com per exemple la Unesco, que la defineix com “un procés d’ensenyament i aprenentatge basat en un currículum que tracta els aspectes cognitius, emocionals, físics i socials de la sexualitat, amb l’objectiu de dotar infants i joves de coneixements, habilitats, actituds i valors per viure amb salut, establir relacions respectuoses i protegir els seus drets”. De la mateixa manera, l’Organització Mundial de la Salut posa el focus en la necessitat de proporcionar informació científica i adequada, que porte les persones “a prendre decisions informades, establir relacions respectuoses i protegir la salut”. Però, si parem atenció a les definicions, observem que en cap d’elles no s’hi parla d’un factor lligat a la sexualitat i que durant molt de temps s’ha obviat: el plaer.
De la por al plaer
Malgrat que les institucions públiques dels Països Catalans també s’han vist empentades a crear programes i organismes que garantisquen aquesta educació sexual i afectiva, trobem que, generalment, són entitats privades les que estan acostant a infants i joves un nou paradigma de la sexualitat, una visió que aborda nous aspectes que avui ja no podem deslligar de les pràctiques sexuals i sobretot, està centrada en el gaudi. És el cas de Mandràgores, un projecte cooperatiu que va nàixer l’any 2016 a Barcelona i que, des d’aleshores, tracta de fer educació sexual “des d’una perspectiva feminista, que incloga la diversitat a la norma que hi ha dins la sexualitat, i que permeta parlar del plaer i sortir de la perspectiva del risc i de la por”. Així ho explica Carlota Coll Gutiérrez, educadora sexual i una de les fundadores de la cooperativa.
Per Coll Gutiérrez, “cal trencar el tabú de la sexualitat i centrar-la en allò que interesse les persones joves”, que són, majoritàriament, el públic a qui s’adreça Mandràgores. Aquesta educació la duen a terme, sobretot, a través de tallers a les escoles i instituts, on cada vegada hi ha més demanda, però també la treballen directament amb famílies. Pel que fa a l’enfocament, la tallerista assegura que, d’un quant temps ençà, “s’està sortint de la perspectiva de la por i el risc, i es treballa amb entitats des del plaer, la diversitat, etcètera. S’ha vist la importància de fer-ho en edats tan primerenques com siga possible. I a les cases també s’intenta poder treure el tema més que abans, encara que de vegades sense molta eficàcia”.
Per a Carlota Coll Gutiérrez, educadora de Mandràgores, cal abordar la sexualitat “sortint de la perspectiva de la por i el risc” i fer–ho “en edats tan primerenques com siga possible”
Per les mateixes dates que Mandràgores, va nàixer Dessex, Associació pels Drets, l’Educació i la Salut Sexual i Reproductiva del País Valencià. Des d’aquesta entitat s’aborda la sexualitat “centrada en el plaer, en desenvolupar una relació positiva amb el cos, que siga interseccional, pensant que hi ha persones de diferents cultures, que venen d’educacions diferents i concepcions diferents de la sexualitat”. Així ho explica Samuel Velentín Berenguer, un dels membres de l’associació. També en forma part Teresa Rincón Díaz, qui assegura que el més important per a elles és “generar interés en la idea que la sexualitat és plaent, tot i que les persones han de saber que en eixa recerca pot haver-hi coses que els afecten. Hi ha un gran canvi del paradigma de la prevenció des de la por a prevenció des del plaer”.
Hi ha entitats que ja fa temps que intenten posar sobre la taula aquesta perspectiva. És el cas de La Naturadora, que organitza projectes educatius i comunitaris amb perspectiva de gènere i que va nàixer fa vint anys a la Marina Alta. L’entitat defineix “naturar” no només com una manera de fer, “sinó que és una forma de ser i de pensar, de valorar el que és realment important, de trencar esquemes i prejudicis, i de transmetre-ho tot per a fer-ho créixer”. Si bé La Naturadora va començar treballant amb adolescents, asseguren que l’edat en què les escoles i famílies sol·liciten l’educació sexual s’està ampliant, i actualment treballen des de l’etapa educativa d’Infantil: “hi ha criatures a qui hem acompanyat des de la infància fins a l’adolescència, que ara ja són majors d’edat, i hem vist l’impacte que ha tingut en elles poder tractar la sexualitat des d’aquest lloc”, explica Carme Ivars, sòcia fundadora del projecte; un lloc, d’acord amb el que conta, absent de prejudicis i tabús i focalitzat en la igualtat, el respecte i el plaer.
Oferta pública desigual
Des de La Naturadora es gestiona el servei jove d’atenció a la sexualitat de la MASSMA (Mancomunitat de Serveis Socials de la Marina Alta), un dels exemples existents d’un d’educació sexual promogut des de les institucions. Però la realitat és que, malgrat que el marc teòric internacional i propi la promoga, actualment les polítiques públiques d’educació sexual brillen per la seua absència. “Es fan molt des de la municipalitat, liderades per tècniques d’igualtat, o des de governs locals que ho tinguen clar. Durant uns anys, des de la política autonòmica del País Valencià, s’ha estat motivant la formació de professorat en la matèria, però actualment no s’està fent res”, denuncia Ivars. “Nosaltres, com a acompanyants, ho fem de manera puntual, però necessitem polítiques públiques que acompanyen el professorat des dels municipis”, es lamenta. Perquè, si bé l’educació sexual forma part del currículum educatiu actual, no existeix cap assignatura obligatòria on es desplegue i arribe a tota la comunitat estudiantil. Depén que les escoles o les famílies hi contracten tallers externs com els que ofereixen aquestes entitats, o de la bona voluntat d’algunes docents.
De vegades, però, apareixen exemples de bones pràctiques als centres educatius. Hi ha docents que ho integren en el currículum de les seues assignatures, i també trobem instituts on s’ha aconseguit generar un espai més específic per parlar-ne. És el cas de l’IES Benicalap, a València on, des de fa cinc anys, s’imparteix l’assignatura optativa d’Igualtat. Lluïsa Cifre és la professora que la va posar en marxa. Assegura que va detectar una gran mancança d’informació en la matèria entre el seu alumnat. A l’aula, s’aborden diferents aspectes relacionats amb la igualtat, i la tercera avaluació es dedica a parlar de sexualitat. “Escoltem les seues necessitats i abordem els dubtes i preguntes que tenen”, explica la mestra. Cifre creu que matèries com la sexualitat i la igualtat haurien d’estar integrades en el currículum, de manera que se’ls donara una major consistència i importància, i que no fora un mer extra, com passa avui la majoria de les vegades. “Cal treballar l’educació sexual des de ben prompte, perquè moltes joves s’enfronten a les seues primeres relacions sexuals sense informació prèvia més enllà de la pornografia. Cal parlar d’emocions, de sentiments, de diàleg, d’experimentar des del respecte… I tot això és el que fem a l’optativa d’Igualtat”. L’alumnat, explica l’educadora, acaba molt content: “En les valoracions de final de curs sempre apunten que hauria de ser una assignatura obligatòria per la qual hauria de passar tothom”, una afirmació que diu molt sobre la falta d’informació en la matèria que impera al sistema educatiu.
Tímids moviments sanitaris
Per altra banda, des del sector sanitari també s’hi han fet alguns esforços per tractar de treballar la salut sexual amb infants i joves, que encara són insuficients. Al País Valencià, la Generalitat va posar en marxa el Programa d’Intervenció en Educació Sexual (PIES), definit com una iniciativa de salut pública, impartida per professionals sanitaris i dirigida a l’alumnat de l’ESO, amb la finalitat de promomoure una sexualitat saludable, responsable i segura. Però, d’acord amb el que explica Teresa Rincón, de Dessex, les professionals sanitàries que els imparteixen tenen poca formació específica en sexualitat, si no és que s’han preocupat d’obtindre-la de manera individual, i les sessions s’acaben focalitzant en la prevenció de riscos i embarassos. “En general, no es treballa amb un concepte ampli de la sexualitat, excepte en els casos d’algunes treballadores que tenen aquesta inquietud i es formen pel seu compte en aquestes qüestions”, assegura Rincón.
Això, però, comporta el mateix problema que apunta Xavi Martín, pediatre del Centre de Salut de Vinalesa (l’Horta Nord) pel que fa a l’educació en salut sexual en les consultes de pediatria. Des de la seua experiència, assegura que no s’acostuma a treballar l’educació sexual amb els pacients més joves atesos a les consultes, en part perquè no està protocol·litzat: “des de la Conselleria de Sanitat s’utilitza el Programa de Supervisió de la Salut Infantil que, si bé detalla prou què s’ha de fer en trams d’edats inicials, en altres qüestions, els consells entorn de la sexualitat queden descrits d’una manera prou inespecífica”, explica. “Només aclareix que s’han de donar consells adaptats a l’edat, que treballen la detecció de riscos i que l’educació siga progressiva, però no n’hi ha un guió o un protocol que parle dels temes que s’han de tractar entorn de la salut sexual”, concreta el metge. En opinió de Martín, aquesta situació genera un problema, el mateix que denuncia Rincón respecte als PIES: que el consell que cada pediatra faça sobre el tema dependrà de la seua decisió individual, el que genera, d’una banda, heterogeneïtat en els consells, i també que l’opinió o ideologia del personal es convertisquen en consells sanitaris, sense haver-hi necessàriament una evidència científica.
Lluïsa Cifre, mestra a l’IES Benicalap, té clar que “del porno n’hem de parlar” amb les menors “d’una forma no moralitzadora i analitzant com pot determinar les seues pràctiques”
El pediatre creu que és molt important integrar l’educació sexual de manera transversal en el dia a dia a la consulta. Per exemple, per a ell és clau que el personal sanitari demane consentiment a les criatures en cada exploració, en les generals però, sobretot, en les genitals. “No només hem de preguntar, sinó que se’ls ha d’explicar per què se’ls demana consentiment, que siga un consentiment informat”, afirma. Una altra iniciativa interessant que han posat en marxa les treballadores del Centre de Salut de Vinalesa (l’Horta Nord), on Xavi Martín fa de pediatre, és la botica dels llibres, una biblioteca en la qual les famílies poden agafar llibres i entre els quals se’n troben sobre imatge, estereotips, expressió i identitat de gènere, pornografia o abús sexual infantil, entre altres.
Pornografia, antifeminisme i mirada colonial
Tot i que algunes qüestions relacionades amb la sexualitat es mantenen amb el temps, cal tindre en compte que en cada moment hi apareixen temàtiques o reptes nous. Actualment, per exemple, no es pot parlar de sexualitat prescindint de les pantalles. “Internet ha canviat molt la sexualitat, l’entrada dels dispositius mòbils ha suposat un nou paradigma per l’arribada de la informació i les possibilitats que ens dona a escala relacional”, afirma Carlota Coll, de Mandràgores. “I això encara està mutant més amb la intel·ligència artificial”, apunta. Una altra qüestió que s’ha posat damunt la taula els darrers temps són les violències sexuals. “Si bé és positiu, per una banda, perquè es denuncien molt més i les joves són més conscients del que és una agressió sexual, si això no va acompanyat d’una educació de l’autoconeixement, del plaer i del gaudi, pot passar que al final s’instaure una mena de terror sexual, sobretot amb les noies, una idea que la sexualitat és una cosa perillosa. I des d’eixe lloc és difícil de gaudir”, assenyala l’educadora.
Altres qüestions ben presents actualment són la perspectiva feminista de la sexualitat, l’antiracista, les masculinitats o la pornografia. Aquest últim aspecte sembla que siga, el dia de hui, la causa de tots els mals pel que fa a les relacions sexuals de la gent més jove. No obstant això, moltes especialistes en sexualitat discrepen amb aquesta perspectiva de parlar de “la generació porno”. L’equip de Dessex, per exemple, creu que s’ha de parlar de porno amb les joves i explicar-los què és ficció i què no en el que veuen. “És inevitable que vegen porno. Per tant, si sabem que van a estar exposats a eixe contingut, el que hem de fer és una educació preventiva. No s’ha de tindre por de parlar-ne”, opinen. Hi coincideix la docent Lluïsa Cifre: “n’hem de parlar amb elles, des d’una postura que no siga moralitzadora ni criminalitzadora, i analitzar com el consum de pornografia pot determinar les seues pràctiques sexuals”.
El tema de la pornografia l’ha treballat en profunditat Mandràgores. En maig de 2025 la cooperativa va publicar el llibre Despullant el porno. Una proposta crítica per acompanyar l’adolescència. Carlota Coll, una de les autores, opina que no s’ha de banalitzar la pornografia: “pensem que el porno mainstream perpetua el model de sexualitat imperant i no s’ha de menystenir, però tampoc no s’ha de demonitzar”. L’educadora creu que fer del porno el boc expiatori de tots els mals en les relacions sexuals no és just i que, a més, no es pot simplificar el fenomen de la violència sexual d’aquesta manera.
“Amb la pornografia s’ha tornat a despertar un discurs molt de la moral. Es posa l’alerta en un tipus de pràctiques que crec estan molt relacionades en com hem aprés nosaltres què ha de ser la sexualitat, quina és la bona i quina no”, remarca Coll. “Per a nosaltres és important sortir d’aquest discurs que afirma la pornografia és dolenta i s’ha de prohibir, i començar a treballar l’alfabetització pornogràfica. Que els joves entenguen des d’una mirada crítica què miren i com funciona el que miren. I també que entenguen com els pot afectar el consum de la pornografia”, conclou l’educadora.
Però, possiblement, una de les mirades més noves –i alhora, més justes– que s’està projectant sobre l’educació sexual és la de l’antiracisme. Aquesta perspectiva es preocupa de trencar amb la mirada colonial, també en la sexualitat, i plantejar una educació inclusiva. “Hi ha molts recursos generats, però sobretot des d’un biaix occidental, blanc i europeu, i ara tenim un repte en pensar com arribem a oferir una educació sexual que puga representar tothom i que tothom pense que en forma part i que no està sent atacat o no vist. Perquè si no, podem acabar fent una educació sexual que perpetue el racisme”, reconeix Carlota Coll. Si bé d’aquesta mirada ha començat a parlar-se’n des de fa un temps, no és per a res un discurs que impregne tota la societat.
D’altra banda, el creixement de l’extrema dreta i l’antifeminisme també està tenint un impacte en l’educació sexual. Tere de la Cruz, membre de La Naturadora, conta des de l’enitat es troben amb aquest discurs a les aules i que, per fer-hi front, han hagut de canviar els noms d’algunes coses, “com per exemple deixar de parlar de prevenció de violència de gènere, tot i que el taller l’hem fet igual, perquè els xics se’t rebel·laven i començaven a qüestionar-ho tot”. No obstant això, Teresa Rincón, de Dessex, creu que “estem millor que abans, continua havent-hi discursos que no són tolerables, en totes les classes trobem alguna veu contrària, però en les generacions anteriors directament la gent estava dins de l’armari”.
