La major estupidesa
Anna Isabel López | @La_Directa
Doctora en Ciències Polítiques a la Universitat de València
Diuen que Alfred Hugenberg, un polític conservador que va ajudar Hitler a aconseguir el poder, va dir només un dia després: “Acabe de cometre la major estupidesa de la meua vida: m’he aliat amb el demagog més gran de la història”. A Víctor Manuel III li va passar una cosa semblant amb Mussolini. Tots aquests exemples es troben en Cómo mueren las democracias, on els autors afirmen que les democràcies poden fracassar en mans de líders electes i que el retrocés democràtic comença a les urnes.
Què cal fer quan el retrocés ha començat? La solució que proposen és tan fàcil d’enunciar com difícil de portar a bon terme: es tracta de no ficar-se en tripijocs amb aquelles forces que puguen amenaçar el sistema democràtic. És el famós cordó sanitari que les autoritats europees posaren en pràctica quan Jörg Haider, líder de l’FPÖ austríaca, va pactar un acord de govern amb els conservadors després d’aconseguir un 27% dels vots a les eleccions legislatives de 1999. No serví de res: a les eleccions de 2017, l’FPÖ va aconseguir quasi un 37% i ara governa coaliat amb els conservadors del Partit Popular austríac.
I és que aplicar aquesta mena d’apartheid institucional i social comporta dificultats. En primer lloc, hi ha el problema de la definició, perquè ningú no vol ser titllat d’extrema dreta antidemocràtica. Santiago Abascal, líder de Vox, no n’és cap excepció: ell tampoc vol que li posen aqueix capell perquè s’ha convertit en una invectiva que es llancen els uns als altres. Però si ho apliquem a l’escenari polític espanyol, potser tindríem un greu problema: Susana Díaz va negar Vox en primera instància i després va optar per la via de la demonització. Un atac frontal titllant-los de malvats i d’inconscients als actors que li fan el joc. Dues estratègies que intensifiquen encara més la moralitat i la polarització de la política i de la societat, la qual cosa afebleix de ple els fonaments de la democràcia.
En segon lloc, la millor manera d’afrontar l’extrema dreta és reforçar la capacitat de les institucions especialitzades en la protecció dels drets fonamentals i desenvolupar una educació cívica, concebuda per a socialitzar la ciutadania sobre els principals valors de la democràcia, per a alertar-los sobre el perill que l’extremisme suposa: odi, pitjors condicions de vida i menys llibertats i drets.
Tanmateix, la insistència a advertir d’aquest extremisme pot tindre un efecte contrari al desitjat, que es magnifica especialment quan es fa des del carrer i en concret en les grans manifestacions per la repercussió mediàtica i l’enfocament d’alguns mitjans de comunicació. De fet, vivim temps políticament incorrectes i qualsevol referència a Vox, encara que siga negativa, amplifica el seu discurs perquè l’extrema dreta es vanagloria precisament d’això, del seu llenguatge i discurs políticament incorrectes. Amb la mediatització aconsegueixen fidelització entre els grups que ja mostren una major confiança envers el poder polític establert i una major simpatia cap als actors polítics populistes. No oblidem que els mitjans tenen un paper fonamental en la reeixida política de l’extrema dreta. Pensem en Berlusconi, Trump o Salvini.
Així que, certament, és ben clar i senzill el que cal fer davant l’auge de l’extrema dreta espanyola manifestat a les eleccions andaluses amb l’estrepitosa irrupció de Vox. Allò que no està gens clar que es puga dur a la pràctica, perquè implicaria anteposar els interessos generals per sobre dels propis. El problema és que els de Pablo Casado consideren –i les anàlisis i els sondejos electorals semblen donar-los la raó– que els votants de Vox eren els seus. Tornaran a casa. Just el mateix que degué pensar, abans de cometre la major estupidesa de la seua vida, un tal Alfred Hugenberg.
La clau és la mobilització àmplia
David Karvala | @davidkarvala
Activista d’UCFR i militant de la xarxa anticapitalista Marx21.net
Vox és un problema greu. No és el PP o Cs; és a mig camí entre García Albiol i els grups autènticament feixistes. Plataforma per Catalunya (PxC) s’ha dissolt perquè els seus militants s’integrin a Vox. Parlem d’un partit que celebra la seva relació amb el feixista Front Nacional de l’Estat francès; l’extrema dreta en tota regla. Per això, quan Vox intenta implantar-se en un barri o municipi, no es tracta només de debats polítics o d’una oferta més a la papereta, sinó que suposa l’intent d’implantar un projecte basat en l’odi. Volen negar drets a les minories. En realitat, seria vora el 99% de la població: dones, gent negra o musulmana, gent LGTBI, els i les treballadores, les nacions sense estat…
Impedir la construcció d’aquest moviment basat en l’odi ha de ser una prioritat compartida de totes les persones i organitzacions que defensen la democràcia i els drets humans. Així entenc la visió d’Unitat Contra el Feixisme i el Racisme, on participo (tot i que aquí escric a títol personal).
I doncs, què fem? Hem de fiar-nos de les institucions per resoldre el tema? Crec que no. No conec casos on hagin aturat una extrema dreta en auge. De vegades els han negat permisos, o fins i tot han iniciat judicis –el partit neonazi Alba Daurada, a Grècia, ara està sent jutjat com a organització criminal– però això només passa quan se senten pressionats per la mobilització popular. Si ens ajuden, bé, però l’experiència és que la policia i l’estat en general s’esforcen més per reprimir l’antifeixisme que no pas l’extrema dreta. Davant aquesta situació, s’entén que sectors de l’esquerra radical recorrin a l’acció directa per combatre els grups ultres: hem de rebutjar la repressió policial i la criminalització que pateixen per fer-ho.
Dit això, més que entrar en llargs debats ètics, cal assenyalar les limitacions polítiques i la poca efectivitat de l’acció directa minoritària. Pot funcionar contra un grupet nazi, però davant una extrema dreta de 24.000 militants i potser milions de vots, és inútil, si no contraproduent. El que cal és la mobilització social, àmplia i unitària. Fa poc, Reus va mostrar el camí: centenars de persones van ocupar la plaça portant pancartes d’UCFR Reus i cridant contra una parada de Vox, on una dotzena d’ultres es feien selfies darrere d’una presència policial exagerada.
Aquestes setmanes, UCFR ha publicat desenes de milers d’octavetes contra Vox i milers de cartells per a la manifestació #StopVox del 23 de març. Els és fàcil criminalitzar un col·lectiu juvenil de l’esquerra radical, però ho tenen molt més difícil davant el conjunt del teixit social, amb associacions veïnals, entitats de gent negra i gent musulmana, sindicats, partits, colles castelleres… I també el jovent radical, és clar. Aquesta unitat en la lluita de gent diversa té altres efectes positius, com el de teixir complicitats entre persones que abans no es coneixien. Aquesta ha estat l’experiència als grups locals d’UCFR que van jugar un paper clau a derrotar PxC.
Un últim apunt, ara parlant com a militant de Marx21. Tant l’opció institucional com la de l’acció directa avantguardista són formes de política des de dalt, on minories actuen en nom de la resta. El model unitari reflecteix la idea de la lluita des de baix, on el canvi social l’impulsa sobretot la gent treballadora, en tota la seva diversitat. En aquest sentit, una victòria contra Vox pot crear escola, amb lliçons que es podran aplicar a moltes altres lluites.
