El 8 de juliol de 1978, la ciutat de Pamplona va ser colpejada per una brutal actuació policial que es va endur la vida del militant comunista Germán Rodríguez. Amb aquells fets, que no van tenir conseqüències penals, l’Estat espanyol deixava clar que no permetria als sectors populars qüestionar el model econòmic i polític que les elits franquistes van imposar amb el procés de la Transició. Sabino Cuadra Lasarte, veterà sindicalista i exdiputat navarrès al Congrés espanyol per la coalició abertzale Amaiur entre els anys 2011 i 2015, repassa a ¡No os importe matar! (Txalaparta, 2019) les circumstàncies d’aquell terrible succés i el paper que hi va tenir l’exministre Rodolfo Martín Villa, autor d’una frase que ha marcat des d’aleshores la política d’Estat: “Els nostres són errors; els dels altres, crims”.
L’any 2019 es recordarà per la pomposa exhumació del dictador Francisco Franco del Valle de los Caídos. Creus que, amb aquest gest, el govern espanyol pretén girar full a un període del qual no s’han reparat els crims?
Sens dubte. Vol aparentar un punt final obviant les barbaritats del franquisme, del qual han perdurat estructures i institucions fàctiques com l’església, la magistratura, l’exèrcit, les empreses de l’Ibex-35 i alguns mitjans de comunicació. Però no sols això; també n’hem heretat un esquelet ideològic basat en la monarquia, la indissoluble unitat de l’Estat, el bipartidisme, la manca de separació de poders i una política clientelar
i corrupta que, en l’àmbit repressiu, conserva el mateix esquema d’aleshores.
En quin sentit perdura la repressió?
“La llei de memòria històrica del govern de Zapatero no preveu cap mesura a efectes de garantir justícia”
Sempre poso el mateix exemple: si en els successos dels Sanfermines de l’any 1978, l’emissora policial va dir als agents “dispareu amb totes les vostres energies i que no us importi matar”, durant aquests quaranta anys, a les comissaries i casernes de la Guàrdia Civil n’ha existit una altra que els ha dit “que no us importi torturar”. Prova d’això és l’informe del govern basc en què es documenten 4.100 casos de tortures entre 1960 i 2014, dels quals queden al marge els ocorreguts a Navarra. Unes tortures que han estat certificades per l’Institut Basc de Criminologia, avalades per l’equip coordinat pel metge forense Paco Etxeberria i que, en la seva majoria, han tingut lloc a partir de 1977; és a dir, quan Franco ja havia mort.
Només han canviat els mètodes de càstig contra la dissidència política?
El pitjor és la impunitat amb què es comet la repressió, ja que els autors estan emparats per un aparell judicial copat per magistrats i jutges alguns dels quals van fer carrera al Tribunal d’Ordre Públic (TOP) franquista. Aquesta colla de funcionaris han creat escola a l’Audiència Nacional, als tribunals Suprem i Constitucional, però també al poder executiu. El mateix ministre de l’Interior en funcions, l’exjutge Fernando Grande-Marlaska, ha estat condemnat fins a cinc vegades per Estrasburg per no haver investigat presumptes casos de tortures.
Consideres que, igual que en el període franquista, l’impuls polític continua determinant la majoria de les decisions judicials?
Ho hem comprovat en la causa contra els líders independentistes catalans, a qui s’ha sentenciat amb el delicte de sedició a partir d’un relat totalment inventat, o en la causa contra els joves d’Altsasu, condemnats per la fractura d’un turmell a penes de presó que, en percentatge, són iguals a les imposades de mitjana als colpistes del 23-F. Es castiga a determinats sectors mentre es blinden les accions indiscriminades de les forces policials o les que cometen els grups ultres. I aquest esquema –repeteixo– val per tot; també quan es tracta d’abordar els episodis del passat.
La llei de memòria històrica que el govern de Rodríguez Zapatero va aprovar l’any 2007 no ha revertit aquest dèficit?
Permet avançar en el terreny de la veritat, cal reconèixer-ho, perquè amb més o menys dificultats els acadèmics poden investigar. Però, fora d’això, no preveu cap mesura a efectes de garantir justícia. Quan es planteja, la resposta és que els casos han prescrit o van quedar exonerats a través de la llei d’amnistia de 1977. I, pel que fa a la reparació, doncs el mateix: en comptes d’anul·lar les sentències dictades pels tribunals militars o les imposades en virtut de la llei d’ordre públic de 1963, queda limitada a rams de flors i plaques d’homenatge.
Sembla que la veritat també ha quedat sovint sepultada pel que estableix el poder, no trobes?
Exacte. Grande-Marlaska parlava fa poc que l’única veritat és la judicial, la qual cosa ve a dir que només té valor el que dictaminen els tribunals amb les seves sentències. Per això moltes causes s’emparen en formes policials i desestimen les proves o investigacions que contradiuen la versió oficial, les quals són declarades parcials o esbiaixades.
En el cas dels Sanfermines del 78, que ha donat peu al teu llibre No os importe matar!, no es van dirimir responsabilitats per la mort del jove Germán Rodríguez i les ferides que van patir centenars de persones. Què en penses?
Nosaltres diem que és un crim d’Estat, perpetrat en un context on la repressió era comparable a la que es va registrar durant els afusellaments posteriors a la Guerra Civil. Amb els fets dels Sanfermines es pretenia que el moviment obrer acceptés la reforma proposada pel franquisme i, en cas d’oposar-s’hi, que fos conscient de les terribles conseqüències a què s’hauria d’enfrontar. Cal recordar que Franco ja tenia hereu en la figura del rei Joan Carles i que els seus successors havien advertit que no acceptarien cap plantejament socialista o favorable a l’autodeterminació. El primer avís va ser la massacre de Vitòria el 3 de març de 1976, on cinc obrers van morir metrallats per la Policia Armada mentre celebraven una assemblea al barri de Zaramaga. I el segon els fets de Montejurra, en què dos participants del romiatge que el Partit Carlí va celebrar el 9 de maig en aquesta muntanya navarresa van morir durant una emboscada ordida per feixistes espanyols i italians.
L’operació de la Policia Armada a Pamplona va ser el tercer avís a navegants?
“Als Sanfermines del 1978, els agents van disparar 4.153 pilotes de goma i 134 bales de munició real”
Es va preparar amb la mateixa intenció d’atemorir els moviments contestataris que emergien a Navarra, que aquells anys havia passat de ser una comunitat lleial al règim a convertir-se en territori rebel. Només cal veure l’èxit que va tenir la vaga de Motor Ibérica l’any 1973 i després l’Aberri Eguna unitari celebrat a Pamplona el 26 de març de 1978, quan desenes de col·lectius, partits i organitzacions polítiques (des de l’extrema esquerra fins al Partit Socialista) van aplegar 35.000 persones entorn de la defensa de l’autodeterminació i un estatut únic per a les quatre províncies històriques (Navarra i les tres de la comunitat autònoma basca). Unes demandes que la reforma en marxa no pensava consentir de cap de les maneres.
L’Estat espanyol va actuar aprofitant el ressò popular que tenen els Sanfermines?
On si no podia causar més impacte. I ho va aconseguir, perquè segons es desprèn dels informes policials, en només sis hores els agents van disparar 4.153 pilotes de goma, 657 pots de fum, 1.138 més de gas lacrimogen i 134 bales de munició real. Tot en un espai reduït i sota les ordres del legionari Fernando Ávila, designat feia poc comandant en cap de la policia.
En tots aquests episodis apareix l’exfalangista i antic governador civil de Barcelona Rodolfo Martín Villa. És clau per entendre com es va gestar la Transició?
Va tenir un paper cabdal, ja que través d’ell es van crear les “trames negres” que van intensificar la repressió. Unes trames formades per paramilitars espanyols, italians i argentins que, en col·laboració amb els aparells de l’Estat, van cometre accions tan greus com els fets de Montejurra o la matança d’Atocha, coneguda per l’assassinat de cinc advocats del Partit Comunista d’Espanya el 24 de gener de 1977 a Madrid. Però també, a través d’ell, es van dissenyar les càrregues del 3 de març del 1976 contra els obrers de Vitòria, on com a ministre de Relacions Sindicals mostrava una gran intransigència davant les demandes laborals. Una vegada va ocupar el Ministeri de Governació –que el govern d’Adolfo Suárez va rebatejar d’Interior el 1977–, va coordinar l’operatiu de la massacre als Sanfermines.
Fins a quin punt Martín Villa va intervenir perquè els tribunals tanquessin la causa argüint que no hi havia “intenció dolosa” en l’actuació dels agents?
A instància seva es van redactar els informes que avalen la tesi dels agents. Primer, assegurant que van actuar en un altre indret de Pamplona, després que s’havien limitat a repel·lir les agressions dels manifestants i, per últim, que només havien disparat a l’aire, quan a la plaça de toros –on van començar els incidents– sis persones ja havien estat ferides de bala. Però encara més: Martín Villa va desoir els requeriments dels jutjats i va posar tota mena d’obstacles perquè no transcendissin altres fonts fins a aconseguir que la justícia es quedés amb la versió oficial i rebutgés els testimonis que explicaven com, des d’un balcó i a peu de carrer, van observar policies disparant amb pistoles i escopetes Cetme. En tot cas, més enllà de com va transcorre la causa, el pitjor és el missatge que Martín Villa va enviar a la policia: podeu matar a discreció i no us preocupeu perquè, des del Ministeri de l’Interior, ja us cobrirem les espatlles. I tal dit, tal fet: l’11 de juliol, tres dies després de la mort de Germán Rodríguez, el jove Joseba Barandiaran moria metrallat per la Policia Armada en una jornada convocada a Sant Sebastià en protesta pels fets de Pamplona.
Creus que aquest cordó d’impunitat va condicionar l’escenari polític els anys posteriors?
A partir de llavors van coexistir dues realitats paral·leles. D’una banda, l’oblit imposat per les institucions, els mitjans i els principals partits, fins al punt que al programa dels Sanfermines de l’any següent no surt cap referència a la massacre i l’únic cartell sobre els fets –on apareix dibuixat una pilota de goma i un pot de fum– va ser requisat per ordres de l’Ajuntament. I, d’altra banda, les penyes pamploneses, els amics de Germán i nombrosos col·lectius implicats en la militància política que, des del mateix dia de la massacre, no hem deixat d’exigir justícia.
Aquestes dues posicions s’han mantingut durant l’etapa democràtica?
En línies generals, l’Estat no ha tingut gens d’interès a remoure la causa, sinó que ha pretès mantenir la màxima que “millor la pastanaga de la reforma que la ruptura democràtica”. I a això s’ha afegit els boicots d’UPN [Unió del Poble Navarrès] i les destrosses que grups ultres han causat a l’estela col·locada en memòria a Germán i a l’estàtua instal·lada per homenatjar les víctimes de la salvatge actuació policial. Dos espais de gran valor simbòlics que mantenen viva la memòria i ajuden a combatre el silenci que ens volen imposar.
La decisió de la justícia argentina d’assumir la causa dels Sanfermines obre una finestra única amb vista a fer justícia?
“Penyes, amics de Germán i nombrosos col·lectius no hem deixat d’exigir justícia”
És una oportunitat que vint anys enrere ni l’hauríem imaginat. Igual que no hauríem pronosticat els passos assolits pel moviment memorialístic perquè s’aixequessin fosses comunes o es reconeguessin formalment alguns casos de tortures i altres vulneracions del passat. Quant als fets dels Sanfermines, cal recordar que la magistrada María Servini ha imputat Martín Villa i cinc exministres de Franco, mentre els ajuntaments de Vitòria i Pamplona s’han personat en la querella.
Confies que Martín Villa sigui finalment encausat i jutjat?
L’Estat espanyol fa el possible perquè no passi, d’aquí que hagi encarregat la seva defensa a un bufet de Buenos Aires que pertany a una prestigiosa multinacional jurídica dels Estats Units. És conscient, doncs, que, si se’l jutja, s’obrirà el meló de la Transició espanyola. Pensem que Martín Villa és membre de la Reial Acadèmia de les Ciències Morals i Polítiques, conseller de Técnicas Reunidas –una empresa de l’Ibex-35–, i que, entre altres càrrecs, ha ostentat les presidències d’Endesa i Sogecable. Sobre les seves espatlles recauen casos tan brutals com la massacre del 3 de març del 1976 a Vitòria; els Sanfermines del 1978; les set morts registrades durant la setmana proamnistia que es va celebrar al País Basc el maig del 1977; la Setmana Negra del 23 de gener del mateix any a Madrid, que va acabar amb la mort de l’estudiant Arturo Ruiz en mans d’un escamot ultra; a més del Cas Scala, ocorregut el 15 de gener de 1978 a Barcelona i que, amb la mort de quatre persones, l’Estat va aconseguir desactivar el moviment anarquista a Catalunya, així com altres episodis dels quals Servini ha reunit proves i testimonis que l’impliquen de forma directa. Després de tot, i veient la sensibilitat de l’Argentina respecte als crims de lesa humanitat, pensem que el procediment tindrà recorregut.
Hi ha altres entrebancs per superar en matèria judicial?
“Tenim una societat activa que planteja la necessitat de construir una societat digna per a tothom”
Destacaria sobretot la llei de secrets oficials, amb la qual l’Estat es parapeta per no desclassificar els materials corresponents a aquests episodis. Una llei de l’època franquista que gairebé no té parangó enlloc, perquè així com a la majoria de països el coneixement dels crims es fa públic al cap de 15 o 20 anys, a l’Estat espanyol només es procedeix a fer-ho si ho autoritza el govern. De moment, ni les mocions adoptades pel Parlament navarrès ni altres organismes han servit perquè atengués aquesta petició.
Com es pot desmuntar aquest mur de silenci?
És complicat, perquè, a banda de la llei de secrets oficials, restaria tocar les altres tres potes sobre les quals es va gestar la Transició: els pactes de la Moncloa, que van posar el moviment obrer en la via de la concertació i la corresponsabilitat davant de contextos de crisis; la llei d’amnistia del 1977, en la qual es va decidir que els criminals de la dictadura no rendirien comptes sobre la base que calia preservar la pau social i els excessos s’havien comès per totes bandes; i els acords amb el Vaticà, gràcies als quals l’església va obtenir grans privilegis en contrapartida al suport que va donar a l’aixecament franquista i els quaranta anys de dictadura.
L’intent de cop d’estat militar de Tejero el 1981 i el projecte recentralitazdor que va suposar la llei orgànica d’harmonització del procés autonòmic (LOAPA) l’any següent van reblar l’actual model d’Estat?
El van apuntalar, però també ho van fer altres episodis. La mateixa aplicació de l’article 155 a Catalunya, les sentències als responsables del procés o el recent decret digital que permet a l’Estat controlar i retirar les pàgines web que consideri sedicioses són advertències que, si no vols caldo, dues tasses. Afortunadament, tenim una societat activa que, si més no a Catalunya i Euskal Herria, els darrers anys planteja la necessitat de construir una societat digna per a tothom.
