Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

I la vergonya, per quan?

/ Sònia Ros

“La vergonya és una porta oberta al desig.” Fa uns anys, una terapeuta em va dir aquesta frase i la duc en ressonància. “Una porta oberta al desig.” Ara, després d’uns dies de donar voltes i voltes sobre aquest tema, tinc dubtes de si m’agrada o no. D’entrada, sona molt bonica. En aquell moment, em va ressonar i em va permetre mirar-me vergonyosa des d’una altra narrativa que no em paralitzava tant. Ara penso que, de ben segur, no deu significar el mateix per a totes. I és important. A mi, sovint, les coses que em fan vergonya tenen a veure amb poder mostrar allò que ‘se’m dona bé’ o ‘m’agrada fer’. Alguna cosa així com ‘sentir-me vàlida’. I trobar-me amb certs límits al davant. Em puja tota l’escalfor fins a les parpelles i em quedo absent, com desconnectada. I no em permeto performar altres maneres de fer i desfer perquè haig d’acomplir, a la perfecció, amb allò que s’espera de mi, que és quasi automàtic.

He buscat la vergonya al cercador d’internet i hi passen coses interessants. O bé la vergonya s’utilitza per assenyalar un escàndol, quelcom inacceptable, o bé hi trobo missatges que animen a perdre la vergonya, ben ràpid. I em pregunto, què ens passa amb la vergonya? És clar que la vergonya pot ser molt paralitzant i s’expressa al cos amb rigidesa. A mi em fa petita, petita, petita, i se’m paralitzen els braços, quasi com si se m’adormissin. Però, és la vergonya el que m’ho genera? O la seva contenció i negació el que m’arronsa, paralitza i desconnecta? O les dues coses alhora?

No soc psicoterapeuta però sí molt psicoterapeutitzada, i sempre m’ha faltat una mirada crítica a cada emoció que ens remou les entranyes per abordar-les des d’allò que hi ha a dintre però, també, des de fora. I la vergonya no és pura ni casual, és una forma de control extraordinària. Penso en quantes coses deixem de fer perquè sentim vergonya o quantes persones o situacions, a la vida, ens han obligat a sentir vergonya perquè no som prou d’una cosa o som massa d’una altra. I em pregunto quant de patriarcal hi ha en això. Així com de classista, racista i capacitista. Com és la vergonya per a cada una de nosaltres i segons el nostre lloc d’anunciació? Com i en què s’expressa en cada cos, cada mobilitat?

De cop i volta, la vergonya se’m difumina com un univers immens difícil d’abordar, però amb missatges que són sempre els mateixos: o bé has de fer esforços per perdre-la o bé alguna cosa ha de fer molta vergonya perquè és inacceptable. I el meu cap comença a donar tres-centes mil voltes sobre com podríem apropiar-nos de la vergonya i convertir-la en un motor transformador, capaç d’assenyalar allò estructural i sistèmic que hi du implícit, i que ens permeti demanar responsabilitats perquè no recaiguin de forma individual i privada, com una qüestió, tan sols, de treball personal. Significar-la físicament i estratègicament i de forma col·lectiva. I posar-la al descobert. Posar-nos al descobert.

Fa unes setmanes, en el marc d’una xerrada sobre cos i vulnerabilitat, la Brigitte Vassallo va apel·lar quelcom que em va despertar els sentits en l’àmbit de l’autoedició i la cultura. Exposava que, a ella, el que li havia permès estar on estava eren maneres de fer molt patriarcals. La xuleria i l’echa palante. El parlar sexy en públic. Però, “què fem amb les companyes vergonyoses? A quantes ens estem deixant enrere?”, deia.

Vaig començar a imaginar-me actes plens de vergonya i límits, des d’on poder compartir què ens passa quan imaginem donar-nos l’oportunitat de confiar una mica en nosaltres mateixes i els nostres projectes. Seria preciosament caòtic, poc fluid i disruptiu però, segurament, amb una veritat profunda que ens travessa a moltes. Perquè la vergonya no és productiva ni eficient, ens fa donar moltes voltes. Però quantes més ens fa contenir-la? Fer veure com si res? O quedar-nos amb la vergonya tancada en l’àmbit privat?

Imagino col·lectivitzar la vergonya a través de pràctiques vergonyoses. A situar-la i emmarcar-la. Responsabilitzar enfora perquè la vergonya pesa. A començar a imaginar espais col·lectius vergonyosos i que la vergonya surti al carrer i nosaltres amb ella, poderosament vergonyoses.

Article publicat al número 491 publicación número 491 de la Directa