Demà tindrà lloc a Perpinyà la manifestació de la Diada de Catalunya Nord. Dolors Serra, bibliotecària jubilada, és membre del Casal de Perpinyà i de l’Associació Arrels. Formava part del comitè que l’any 1984 ideà i impulsà la commemoració del 7 de novembre, data de signatura del Tractat dels Pirineus, com a Diada de la Catalunya Nord. Va arribar a finals dels anys 70 al Rosselló provinent de Barcelona per motius polítics. Parlem amb ella de Catalunya Nord, del procés al sud i dels exilis.
Comencem parlant de la Diada del 7 de novembre, que justament es commemora aquests dies. Tu formes part del col·lectiu que impulsa la primera manifestació l’any 1984. Quin és el context i perquè penses que és important que hi hagi una diada a Catalunya Nord?
La commemoració del Tractat dels Pirineus neix amb l’impuls militant i creador de finals dels 60 i 70. Aquest és un període –sobretot després del maig 68– de creixement molt important, i una concreció en projectes bastant creatius en tots els àmbits: socials, polítics, i podríem dir nacionals també o dits regionals en l’àmbit de l’Estat francès. A Catalunya Nord és un període molt dinàmic: la creació de Ràdio Arrels, de l’Escola Arrels, de la Bressola (que s’havia creat uns anys abans) o de la Federació per la Defensa de la Llengua i la Cultura Catalana. Hi ha una dinamització de l’acció i de la creació d’iniciatives associatives amb una posició bastant resistencialista, perquè suposo que es veu que en aquells moments no es pot fer front a l’Estat i fer entrisme –per dir-ho d’alguna manera– per canviar les coses. Els primers actes que es fan a Catalunya Nord per commemorar el Tractat dels Pirineus amb una certa continuïtat comencen els anys 80-81 a iniciativa de l’IPC (Independentistes dels Països Catalans) amb una perspectiva de divulgació i de difusió del que és la història del país -que evidentment no s’ha ensenyat enlloc- i a la vegada de difondre aquest lema que després s’ha anat perpetuant de “Esborrem el Tractat dels Pirineus”, per tal d’entrar també en el plantejament de Països Catalans. Que ja hi era, evidentment, però bé, a partir d’aquest moment es planteja des d’una perspectiva política. Al 84 es crea el Comitè 7 de novembre, es fa una gran manifestació i aquesta dinàmica es manté fins a l’actualitat amb un buit durant els anys 90 i amb diversos canvis de format i d’organitzadors.
Als inicis la manifestació tenia per lema “Esborrem el Tractat dels Pirineus” i als anys 2000 la reivindicació està centrada en la llengua i la cultura. Darrerament, però, sembla que pren un caire més polític, no?
Jo penso que ha anat fluctuant, depenent de la situació política. Per exemple, quan hi ha hagut la qüestió de la reforma territorial i la polèmica “Région Occitanie” s’ha parlat més de la recentralització de l’Estat francès. Vull dir, que l’aspecte polític ha anat una mica a remolc de la situació política, o bé en l’àmbit d’Estat o bé en l’àmbit del sud, ja sigui relatiu a la resta dels Països Catalans o a l’ofensiva espanyola, i ha estat bastant més reactiu que propositiu.
Com es percep aquesta mobilització des de fora del moviment catalanista? Hi ha participació de col·lectius aliens al moviment?
Aquest és el gran problema. A mi em sembla que no és un problema lligat amb el 7 de novembre, sinó que és un problema lligat amb el moviment català en general a Catalunya Nord. És una responsabilitat compartida amb els altres moviments socials i polítics: per als que no estan al moviment catalanista aquests són els catalans; i per als catalans la resta són els francesos. Hi ha un tall real en l’aspecte de mobilitzacions. Hi ha un sector de la catalanitat que està tan lligat a “llengua, cultura, territori” que es confronta amb l’altre perquè és francès, i no té en compte una altra cosa que l’estructura hexagonal de l’Estat. I per part dels que tenen en compte l’estructura hexagonal de l’Estat hi ha una confrontació respecte als que defensen “llengua, cultura, territori” perquè segons ells no estan prou en les altres lluites. Això als anys 80 no passava tant, jo diria que al començament, el moviment independentista a la vegada era reconegut per tots els altres sectors de lluita, perquè l’independentisme sí que estava en totes les altres mobilitzacions. Per tant, hi havia un reconeixement mutu que ara no hi és. En canvi sí que crec que hi ha hagut una evolució en les organitzacions polítiques d’àmbit estatal: es planteja que hi puguin haver altres solucions a nivell territorial, potser empeses pel que està passant al sud, potser empeses perquè el mite d’Europa ha caigut, potser perquè tothom sap en aquests moments que el poder dels estats no és total. Vull dir, que una independència no seria tan exagerada de demanar, en un context francès i europeu, en el que ni els estats són realment independents.
Com es desenvolupa doncs la militància independentista i d’esquerres en un context tan polaritzat com el que descrius?
“En les lluites, no han de comptar les estructures d’estat. Si vas contra l’administració és evident que sí, però si treballes per crear xarxa, i per crear estructures de defensa i de proposició les has de fer en el teu entorn més proper”
És realment complicat perquè a la vegada has de mirar amb una visió de Països Catalans. Però què vol dir això? Als anys 80 parlaves de Països Catalans i tothom creia que hi havia un projecte real, treballant en unes dinàmiques diferents però alhora amb un enemic comú que era l’Estat espanyol en una part important del territori. Estàvem amb una situació de pèrdua total. A Catalunya Nord sempre hem tingut clar que, ni volent-ho, podíem seguir les dinàmiques del sud perquè tenim un marc completament diferent. I amb el que està passant amb el procés al Principat encara és més flagrant. A mi em sembla que la independència no és una ideologia sinó que és una opció de configuració de l’espai polític més proper a la gent que implica trencar amb l’estat que t’oprimeix, és un objectiu en el qual has d’incloure les teues reivindicacions. Es tracta de compartir aquestes lluites però des del punt de vista de Països Catalans, fent que aquestes lluites siguin poroses en l’àmbit fronterer, creant xarxa al sud i mostrant que és més fàcil coordinar-se amb gent que és a l’Empordà que no amb gent que són a Lille o a París. Perquè en les lluites, no han de comptar les estructures d’estat. Si vas contra l’administració, és evident que sí, però si treballes per crear xarxa i per crear estructures de defensa i de proposició les has de fer en el teu entorn més proper. Nosaltres el que tenim més a prop és, al Nord, Occitània, i al sud, el Principat. És treballant aquesta perspectiva que es poden crear possibilitats reals de treball en comú.
Tornant a Catalunya Nord: Llorenç Planes defensà el terme “Catalunya Nord” per la necessitat de dotar-se d’un nom propi i excepcional, amb data de caducitat, més enllà d’una simple coordenada. De quina manera analitzes aquesta dialèctica entre el discurs de reunificació territorial i alhora la necessitat d’articular un projecte propi per a arribar-hi?
És que si no dónes contingut polític i social al mot “Catalunya Nord” fas historicisme pur. Perquè un país no el defineix la seva història i la llengua i la cultura que parla, si és que encara la parla. Llavors, si parlem de Catalunya Nord, és perquè ha d’haver-hi un projecte de futur. És que algú creu que pot haver-hi un projecte de futur per Catalunya Nord només dins de l’Estat francès? Vol dir trencar l’Estat francès, que reconegui les diferents nacions històriques que hi ha dintre el seu territori, Bretanya, Còrsega… És impossible. Un projecte de futur només té sentit si és global. Per això l’esquerra independentista sempre ha parlat d’independència i socialisme. Què vol dir ser independent, si no ho omples de contingut? Jo assumeixo la crítica al moviment nord-català que té alguns sectors que són a vegades excessivament defensors del tema de la llengua i la cultura sense tenir consciència segurament que amb això no es fa un país, a cap nivell. Perquè ni la llengua la pots defensar només territorialment a Catalunya nord.
Quines penses que són les conseqüències que ha tingut l’1-O i la contribució de Catalunya Nord en l’independentisme o la percepció de catalanitat de la gent?
“Sempre hi ha hagut exilis de primera i de segona. Jo he vist els dos extrems, gent que tenien al darrere un aparell polític i podien anar a fer estudis a París i d’altres que rebien llaunes de menjar”
Penso que si el nord hagués estat una mica més estructurat políticament parlant hagués estat molt positiu, però com que està amb una crisi creativa i propositiva, s’ha rebut com una píndola de “finalment podem fer alguna cosa”. Però em fa una mica de por que el procés del sud treballi una mica amb la política de “terra cremada”. Sense que el contrari es confongui amb la insolidaritat: la rereguarda ha de ser conscient que és rereguarda. Si només es fa servir com a rereguarda a un territori, a una gent, per a interessos propis, la següent vegada potser no en tindràs. Si la solidaritat que es cerca de Catalunya Nord es fa amb una visió de Països Catalans, benvinguda. Si es fa només perquè estem a l’altra banda de la frontera, doncs no. S’ha de ser conscient que cada país té les seves dinàmiques i que no pots crear destruint. No vull dir amb això que s’hagi destruït res, però que potser es posen pals a les rodes a possibles construccions, sobretot perquè aquests mecanismes de recerca de solidaritat també poden tenir tots els adjectius negatius del comportament humà. Vull dir que poden ser mecanismes institucionalistes, masclistes i poc respectuosos.
Com compararies el teu exili de finals dels anys 70 amb els exilis de part del govern de la Generalitat, en Valtònyc o l’Adrià Carrasco? Penses que col·lectivament s’havia assumit l’aprenentatge dels exilis viscuts en el passat?
S’havien obviat absolutament els exilis, fins i tot hi ha gent que ha organitzat actes de memòria lligant els exilis d’ara amb l’exili del 39 obviant tots els que han tingut lloc entremig, la qual cosa és un buit de memòria total i absolut. Perquè no fem referència sols a la gent que ens hem quedat a Catalunya Nord, des del 39 fins ara, amb una continuïtat total i absoluta hi ha hagut exilis de gent amb diverses sensibilitats polítiques que no necessàriament són catalans tampoc. Així i tot, sempre hi ha hagut categoritzacions als exilis, ja d’entrada el que ens autoimposem nosaltres mateixos. El de reconèixer-te com a exiliat o no, com a refugiat o no. Això és una opció personal però també política. Jo a Catalunya Nord no em sentia exiliada. Però sempre hi han hagut exilis de primera i de segona. Jo he vist els dos extrems, gent que tenien al darrere un aparell polític i podien anar a fer estudis a París i d’altres que rebien llaunes de menjar. És a dir, hi ha exilis, en plural. No els menystinc però des de la solidaritat hem de ser molt curosos. A mi em preocupava i em preocupen els silencis. Hi ha gent de qui es parla i hi ha gent de qui no. I aleshores em preocupa políticament i em preocupa personalment. No sé si és inevitable però… De la mateixa manera que em preocupa que hi hagi moltes caixes de solidaritat. De la mateixa manera que em preocupa que es parli menys de les dones a les presons que del grup dels homes presos. Són coses sobre les quals hem de ser, em sembla, molt, molt, molt vigilants.
