Fa una temporadeta la casualitat va voler (i jo també, jo també ho vaig voler una mica) que disposés d’una estona per passejar per una zona de Barcelona que no coneixia. Vaig aprofitar per lliscar per l’epidermis d’un barri, transitant per carrers, avingudes i passejos pel traçat dels quals no m’havia pogut entretenir mai. Absort en la contemplació de blocs d’habitatges que vaig intuir que almenys originalment devien haver acollit famílies provinents de les zones empobrides de l’Estat espanyol quan van acabar d’arribar a la ciutat, vaig envair, sense adonar-me’n, el carril bici. Com si, sense voler, hagués aixecat un trastallador, em va caure al damunt una col·lecció d’improperis per part d’un ciclista que circulava com una exhalació i que em va haver d’esquivar. Més enllà que de raó, l’iracund ciclista, en tenia tanta com ric era el seu glossari per flastomar-me, vaig pensar en com és de complicat circular de manera distreta i despreocupada enmig de la voràgine urbana. La de Barcelona o la de Granollers, posem per cas, que en això les nostres ciutats petites i mitjanes també estan empeltades de la urgència per viure que imposa un temps accelerat i monitoritzat fins a extrems distòpics.
Vivim de pressa devorant el temps a queixalades, amb golafreria, per evitar ni tan sols pensar en el vertigen que ens produeix la perspectiva d’un grapat d’hores buides, hores d’avorriment sense cap atribució palpable. Ens hem negat el dret d’avorrir-nos perquè l’avorriment és improductiu, no se n’aprofita res, no té cap traducció quantificable. És essencialment contrari a la felicitat institucionalitzada, a la reïficació del benestar que ha convertit en productes comercials l’estímul i la satisfacció, una satisfacció d’obsolescència programada, prou efímera per activar el ressort de l’ansietat. Simona Škrabec diu que la felicitat no és perdurable i per això es converteix en un producte consumible: “Cal obeir el mandat de comprar la felicitat. El temps s’ha omplert d’ocupacions sistemàtiques. Els moments de lleure ja no són un full en blanc, un salt al buit”. La felicitat perible va aparellada a un tedi ominós, com dues cares d’una mateixa moneda, que ens culpabilitza per no fruir, incomprensiblement, enmig d’un món de pirotècnia dels sentits i que ens empeny a ser cada vegada més voraços. L’avorriment no està permès, és un fracàs social del qual només som responsables (culpables) nosaltres mateixos.
L’avorriment no està permès, és un fracàs social del qual només som responsables (culpables) nosaltres mateixos
Avui, un dels símbols del paroxisme dramàtic de les servituds d’externalitzar el temps és en Pujan Koirala. Nepalès de 23 anys, havia arribat a Barcelona feia amb prou feines quatre mesos quan el maig d’aquest any va ser atropellat per un camió del servei de neteja: en Pujan treballava per Glovo, una de les empreses paradigmàtiques del capitalisme de plataforma, i va morir mentre repartia menjar de forma clandestina. Entre altres exigències i condicions indignes, aquest model empresarial que té al seu vèrtex noms com Uber, Deliveroo o Glovo mateix, empeny les persones que hi treballen a haver d’acceptar, recollir i entregar les comandes tan de pressa com sigui possible, oferir-se a treballar durant determinades hores punta, a no rebutjar pràcticament cap comanda i, és clar, a no generar opinions crítiques o valoracions negatives de la clientela. Així, en vista de tot això, el cas tràgic de Pujan Koirala, que efectivament tenia nom i cognom, no és que no sigui excepcional, és que l’estranyesa prové del fet que no s’hagin produït moltes més morts treballant d’aquesta manera: la conducció temerària dels repartidors, especialment dels més físicament vulnerables, és una exigència per poder plantejar-se la quimera d’arribar a final de mes. La jungla d’asfalt. La normalitat de posar la vida en perill tot partint d’una filosofia de depredació intralaboral sense contraprestacions de cap mena.
La dictadura del temps
El control del temps i l’espai, el control dels ritmes amb els quals s’hi circula, és el control sobre les nostres vides. Qui controla el temps imposa el marc, un marc estàtic dins del qual es predetermina el tempo: tot combat per alliberar-se de les estratègies de dominació alienes passa per la batalla del control del compàs de la vida. El Martí Zuviría sanchezpiñolià de Vae Victus intenta fer veure a un indígena yama (els yamasse que habitaven l’actual Carolina del Sud) que el penjoll que duu penjat al coll no és un ornament, sinó un rellotge; l’indi, irat, li respon que allò que diu en Zuviría és una ximpleria: com s’ha de poder tancar el temps en una esfera? Ara hi hem tancat el temps i la vida.
Circular amb calma, en ciutats pensades per viure-hi, no per ser-ne expulsat o per morir-hi víctimes del còctel del precariat i l’acceleració
Entre les moltes invitacions a repensar-nos que conté L’infiltrat de Lluís Calvo hi ha el recordatori de com la modernitat duu aparellada la presa de consciència d’anar a peu davant el canvi de relacions amb el medi. Caminar és prendre el pols a la realitat des d’una perspectiva de dimensions humanes: és un acte de coneixement performatiu, amarat d’estranyesa, calmat i incompatible amb les impaciències imposades. Al mateix temps, i sobretot, és sobirà, perquè marcant-nos un temps propi escapem dels marges i marges enllà del control social: anem prou a poc a poc per fer les marrades que ens convinguin, transitant extramurs dels recorreguts que ens prescriuen les guies dominants. Calvo mateix sentencia: “La política del caminar ha d’inspirar-nos l’acció quotidiana”. És des d’aquesta perspectiva que allò essencial se’ns fa visible als ulls, però que sobretot veiem allò que deliberadament se’ns vol amagar. No són un mitjà de coneixement de realitats amagades els camins que ressegueix a peu Francesc Serés pel pla de Lleida, Franja inclosa, per trobar-se les fronteres que habiten i interseccionen els invisibles de la nostra societat? Tenim capacitat per veure les persones expulsades de la plaça Catalunya de la progre i cosmopolita Barcelona, on “embruten i fan lleig”, entaforades en un autobús en direcció cap a Alcarràs si no fem el gest de gira la vista intencionadament cap als marges com ho fa Serés a La pell de la frontera?
No hauria de ser cap privilegi
Per això badar, fer el badoc sense més propòsit que predisposar els sentits a rebre estímuls, a buscar als racons, a fressar camins que no estan transitats o que, almenys, es poden transitar de maneres que no es fan evidents a la vista, no hauria de ser un privilegi al qual hem d’aspirar, sinó una manera de viure que hem de recuperar. Però, a més d’assolir l’horitzó d’una societat badoca, que bada conscientment com a mitjà de saltar la tanca d’allò establert i d’explorar nous territoris, és exercint l’acció de badar que controlarem el nostre temps. Guaitant, estant a l’aguait, mirant, amb esguard amatent, que és com dir que hi veiem amb intenció, abstreure’ns de les costures imposades, navegar sense cartografia, per fer-ne una de nova que es pugui desfer tantes vegades com ens calgui i sense por d’estimbar-nos, perquè no viatgem amb la urgència de l’angoixa que ens impregna ara.
Circular amb calma, en ciutats pensades per viure-hi, no per ser-ne expulsat o per morir-hi víctimes del còctel del precariat i l’acceleració com li va passar a en Pujan Koirala. Ciutats com les de Francesco Tonucci, dissenyades per als infants, i prenent com a exemple el feminisme, que millorant la condició de les dones millora el món sencer. Han de ser viles i ciutats en què el metrònom no estigui en mans d’aquells qui, com els capatassos de Glovo, ens acceleren fins a fer-nos estimbar. Badem-los el domini. Fins a poder viure badant.
