Hem perdut el recompte de les notificacions que rebem cada dia al mòbil, de les vegades que refresquem les cronologies de les xarxes socials o dels m’agrades que hem regalat. Mentre conversem per telèfon amb la periodista Marta Peirano, és impossible no inquietar-se també amb tots els ulls i les orelles que duem dins la butxaca les 24 hores del dia. Els millors cervells de la nostra generació, alerta Peirano, es dediquen a buscar maneres d’aconseguir la nostra atenció i vigilar-nos. En definitiva, som la matèria primera que ha permès engreixar el negoci de les grans empreses tecnològiques, i el seu llibre El enemigo conoce el sistema (Debate 2019) ho explica a la perfecció. Peirano, que també és autora d’El pequeño libro rojo del activista en la red –amb pròleg d’Edward Snowden–, va ser cap de Cultura i Tecnologia d’Eldiario.es i cofundadora de Hacks/Hackers Berlin i de Cryptoparty Berlin.
Sovint, en l’ús de la tecnologia es posa el focus en l’individu –“depèn de com s’utilitzi”. Sense tenir en compte la infraestructura, és una trampa?
La funció d’una eina –sigui de software, tecnològica o qualsevol altra– està inclosa en el seu propi disseny. L’objectiu d’una tecnologia condiciona la producció de l’eina en si mateixa. Per tant, quan utilitzes una tecnologia, estàs condicionat per la seva arquitectura, i encara que et faciliti determinades tasques, sempre definirà la manera de resoldre-les. Amb el temps, aplicacions que utilitzem tots i tota l’estona acaben definint quines són les tasques o problemes que tenim. Tret que estigui utilitzant una eina que hagi dissenyat i en conegui perfectament el funcionament, no crec que l’individu tingui la possibilitat de transformar-la perquè funcioni com vol.
Alguns estudis apunten que mirem el mòbil més de cent vegades al dia. La infraestructura és la que tampoc ens permet escollir no ser addictes?
Vivim la nostra dependència i addicció als dispositius, aplicacions i tecnologies com si fos un defecte individual, però, una vegada més, allò individual i personal també és polític. Som addictes a aquestes tecnologies perquè estan dissenyades per generar addicció deliberadament. No és cap accident. Han copiat els dissenys més addictius que existien fins ara: les màquines escurabutxaques, revestint-les de màquines de productivitat. El psicòleg Burrhus Frederic Skinner ho explicava: si a un ratolí li poses una palanca i quan l’estira surt menjar, és lògic que l’estiri tota l’estona. Però si en algun moment surt menjar i en altres moments no, el ratolí es torna boig. L’angoixa de no saber quan funciona la lògica de la palanca li trenca la voluntat. Totes les males relacions van ser bones al principi, i hem identificat que el mòbil ens ajuda a estar a la moda, a triomfar, a ser els primers. Però la realitat és que no obtens prou satisfacció per molt que premis la palanca (lliscar el dit cap a baix per actualitzar el contingut de l’aplicació), mai en tens suficient i et distreus de coses que sí que et fan feliç, com tenir temps de qualitat amb els teus amics, passar temps amb la família o anar a passejar sense l’aparell. Hi ha un departament a la universitat de Stanford, dirigit per una persona que s’autoretrata com l’Skinner del segle XXI, on es dediquen a automatitzar aquests processos de condicionament perquè complim amb la funció d’aquestes tecnologies. I no és tenir-nos més informats ni fer-nos més feliços o estar més connectats, sinó fer-nos generar dades. Com més utilitzem les tecnologies, més dades generem.
Quines són les dades més valuoses que generem?
“Defensar que pots escollir quantes dades comparteixes, com diu Mark Zuckerberg, és un engany”
Per una banda, la dada més valuosa és la geolocalització. Una investigació de l’MIT (Institut de Tecnologia de Massachusetts) va concloure que sabent on ha estat una persona els darrers tres mesos pots predir on serà els propers vint. Et dona molt poder, perquè facilita dades sobre tot allò important d’aquella persona: on viu, on treballa, quantes hores dorm, amb qui es relaciona quan surt, on va a dinar, on es gasta els diners, a quin aparador s’atura… Són dades que nosaltres no registrem, però informen dels nostres patrons. També hi ha la informació biomètrica que emmagatzemen totes les aplicacions: la cara, la petjada dactilar o la veu. Les entreguem a la lleugera, quan són dades que formen part de tu, no es poden canviar. Però en termes econòmics, la informació genètica és la més valuosa, perquè et diu si una persona té predisposició a certes malalties o quin tipus de trets racials té. A mi em preocupa molt que a la Xina estiguin testant tota la població de coronavirus i que els tests continguin material genètic. Abans que existís el virus en humans, el govern xinès ja estava desenvolupant una tecnologia capaç d’identificar la minoria ètnica musulmana que porta temps volent eliminar, els uigurs. Ara tindran la informació genètica de tota la població i no crec que les seves intencions hagin canviat.
Brindem una espècie de “servitud voluntària” a les grans empreses tecnològiques?
Comprem el mòbil, instal·lem les aplicacions i procurem que l’aparell estigui encès tota l’estona. Així mantenim ben engreixada la màquina de la nostra pròpia vigilància. Però, per una altra banda, no estic gaire d’acord que ho fem voluntàriament. Tu, com a periodista, no et pots permetre no tenir un mòbil. És com quan fa vint anys vam deixar de tenir la possibilitat de no tenir un compte bancari, perquè si no en tens, no pots tenir una nòmina, i si no tens una nòmina, no pagues el lloguer.
Però, aleshores, no podem decidir?
Hi ha un error comú que és un engany, permanentment explotat per gent com Mark Zuckerberg, inclús quan ha estat testificant davant el Senat dels Estats Units: el fet de defensar que tu pots escollir quantes dades comparteixes. Això no és veritat. Es generen quan es registren, no quan es produeixen. Puc estar caminant per Madrid i pensar que no estic generant dades, perquè no existeixen, però el meu telèfon, com tots els smartphones, té uns sensors que inclouen altímetres, velocímetres, sensors de llum… i quan estan operant conjuntament, saben a quina velocitat vaig, si estic dreta o estirada, qui hi ha al meu voltant i a quina distància. Pots escollir quantes dades són visibles als altres usuaris, però no pots escollir quantes dades són visibles a Facebook, perquè totes li pertanyen. Si no etiqueto el meu nebot en una foto que penjo o no geolocalitzo la imatge, efectivament, no estic compartint aquella informació amb altres usuaris, però l’estic compartint amb Facebook, perquè ja m’ha geoetiquetat quan he fet la foto i coneix la cara del meu nebot, perquè altra gent l’ha etiquetat abans. Sobretot, no som conscients de la quantitat de dades que té Facebook, que moltes vegades no venen de les seves aplicacions, sinó que ha comprat o adquirit d’altres maneres. A més de no ser-ne conscients, no podem demanar-les. Relacionades entre elles, li permeten inferir en moltes coses de les nostres vides, especialment en patrons de comportament. Estan registrant aquesta informació de 3.000 milions de persones i, per tant, generen molts patrons estadístics sobre l’individu i sobre classes de persones.
Parles molt de Facebook. Twitter és diferent?
Les úniques empreses comparables a Occident són Google, Amazon i Facebook. Òbviament, després hi ha les xineses: Alibaba, Tencent i Baidu, on ni tan sols hi ha llei de protecció de dades. Totes tres tenen un ecosistema d’aplicacions i serveis que es retroalimenten i ocupen la gran part del trànsit d’internet. Twitter sembla molt gran, que tingui més pes del que té realment, potser perquè és l’aplicació que utilitzem periodistes i polítics. És important, perquè el que passa es reflecteix a la premsa, però la majoria de gent no utilitza Twitter.
L’aparença és de diversitat; la realitat, de concentració.
Jeff Bezos no és l’home més ric del món perquè vengui llibres, sinó perquè té Amazon Web Services [serveis d’allotjament al núvol], que és la casa d’internet on s’allotgen Netflix o Apple
Està tot molt concentrat en molt poques mans, cinc empreses que ho ocupen tot. Empreses com Facebook, Google o Amazon ens semblen de software i serveis, però s’estan convertint en infraestructura pública. Facebook té el Free Basics, que ofereix una mena de connexió a internet a persones que o bé no tenen connexió on viuen –més de la meitat del planeta– o bé no tenen diners per pagar una tarifa d’internet. És una mena de tarifa zero, però no surt gratis. No accedeixes a internet, sinó a les aplicacions que depenen de Facebook. Ja ho utilitzen 100 milions de persones, per a les quals Facebook és internet. I el mateix amb Amazon, una empresa que coneixem perquè ven productes per internet, però Jeff Bezos no és l’home més ric del món perquè vengui llibres, sinó perquè té Amazon Web Services [serveis d’allotjament al núvol], que és la casa d’internet on s’allotgen Netflix o Apple, entre moltes altres. És impossible no ser usuari d’Amazon, perquè fins i tot l’administració de l’estat contracta els seus serveis. Pots decidir no usar Amazon, però no pots deixar de ser administrada pel govern. No només és un servei, sinó que s’ha convertit en infraestructura pública i és inesquivable.
I què fa Amazon amb totes les dades que concentra?
A Europa, tècnicament, Amazon està subjecte a la regulació de protecció de dades, però com sabem que la compleix? No ho sabem perquè no hi podem entrar. L’únic que podem fer és enginyeria inversa: fer una foto al final d’un procés i imaginar com s’hi ha arribat. No crec que Amazon vengui les dades perquè és un mercat que interessa a empreses més petites, però crec que les compra i sobretot les utilitza per alimentar i entrenar els seus algoritmes de reconeixement facial. Té un programa que es diu Amazon Rekognition, utilitzat per la policia de mig planeta o per les càmeres que posa la gent per vigilar els seus garatges. Amazon pot reconèixer cent persones en una manifestació amb una sola foto. Aquest programa també serveix per saber qui entra o surt de la fàbrica, amb qui o quan va al lavabo sense posar-hi un capatàs. Alhora, fa prediccions del que compraràs i necessitaràs, i de quines coses han de passar perquè necessitis o compris el que ells venen. Pel que fa a Facebook, té, des de fa anys, un sistema de campanya política bastant efectiu amb un entramat de possibilitats de segmentació que permeten parlar a l’orella de milions de persones, dir a cada grup el que vol sentir i sense que ningú se n’adoni.
Internet va néixer com una gran porta al món, però la porció que en veiem cada vegada és més petita?
“Les grans empreses, a través de l’extracció de dades, no només són capaces de predir el futur, sinó de modificar-lo perquè atengui els seus interessos o els dels seus clients”
Malgrat que has escollit les teves fonts d’informació, hi ha el que anomenem un filtre bombolla. Si tu, com la mitjana de gent a Twitter, estàs seguint mil persones i només llegeixes de forma cronològica el que piulen i repiulen, les possibilitats de veure els missatges de la mateixa persona són bastant baixes. Malgrat això, sempre veiem les mateixes. L’univers d’opcions quan estàs seguint tanta gent és tan ampli que penses que l’estàs comissariant tu, però ho fan els algoritmes. Llegim coses que han estat seleccionades per a nosaltres per un algoritme. Aquesta és la màquina que estan construint. Les grans empreses, a través de l’extracció de dades, no només són capaces de predir el futur, sinó de modificar-lo perquè atengui els seus interessos o els dels seus clients. Les empreses petites volen les dades per vendre-les i les grans les acumulen per construir eines de manipulació per a partits o governs i millorar la seva capacitat de control.
Quines són les emocions més rendibles per a les xarxes socials?
El 2012, Facebook va modificar l’algoritme per fer un experiment molt polèmic: va escollir un milió de persones per veure què passava quan les exposava només a notícies negatives a les seves cronologies. Van descobrir ràpidament que les persones canvien l’humor i es deprimeixen sense saber per què i pengen més missatges negatius. Els algoritmes que funcionen en aquestes plataformes utilitzen Machine Learning, un tipus de tecnologia que, amb la informació del que ha passat, aconsegueix que es repeteixi. L’objectiu és que aprengui tot allò que genera engagement [que l’usuari desitgi el producte] i ho repeteixi. A l’algoritme només li importa produir engagement, que a la vegada produeix més dades, que a la vegada produeix que la màquina funcioni millor. Hem après dels algoritmes que, efectivament, hi ha emocions com la ràbia, la indignació i la por que produeixen més engagement, perquè la gent vol saber-ne més i, sobretot, la gent vol compartir-les. La xarxa està plena d’indignació i de por.
Sembla que no som gaire conscients de tot això.
“L’app de diagnòstic del coronavirus no serveix per a res i comparteix dades amb Telefónica o Ferrovial”
Em sembla interessant que la gent no sigui conscient d’això, malgrat que el seu mòbil està enganxat al seu cos les 24 hores del dia i permanentment encès: només despertar, miren què ha passat i s’adormen amb el mòbil a la cara. Si no saps que estàs vigilat tot el dia –quan tu mateix t’assegures que la màquina que et vigila estigui sempre encesa i funcionant al teu costat–, és perquè no vols. I no volem perquè en som addictes. Totes les plataformes que produeixen addicció produeixen, alhora, una autojustificació. Raonem que l’addicció no està tenint lloc i ens diem que en realitat necessitem el mòbil per treballar, per estar en contacte amb la gent que estimem, amb frases com “jo no soc addicta al mòbil, sinó a les notícies, a la informació, a l’actualitat”.
Amb la crisi sanitària pel coronavirus s’han activat aplicacions que també recullen dades. Són segures?
Un exemple gràfic: el suposat impulsor de l’aplicació pilot d’assistència al diagnòstic que es va fer a la Comunitat de Madrid és un conegut empresari amb dues empreses de fertilització in vitro, que fan els seus propis tests genètics. Si entres a l’aplicació, aprens que no serveix per a res i que comparteix les dades amb els col·laboradors, com aquest senyor i altres, com Telefónica o Ferrovial. No sé com utilitzaran aquestes dades ni qui ho monitoritza. A més, em canso de repetir que qualsevol aplicació que utilitzem serà absolutament inservible sense la possibilitat de poder fer un test. Estem copiant aplicacions que són part d’un protocol de track and trace [seguiment i rastreig] de països on precisament el protocol comença amb un test.
Hi ha una altra manera d’estar a internet que no passi per l’economia de la vigilància i el control?
El problema no és internet, que és meravellós, sinó el fet que hi ha una sèrie d’empreses que el dominen. El 80% del trànsit circula pels seus servidors i el seu model de negoci està basat en l’extracció de dades. Els protocols que regeixen internet estan molt ben pensats, però quan estàs navegant pels servidors de Facebook utilitzant les seves eines ja no s’apliquen aquests protocols, sinó els de Facebook. No és necessari que les aplicacions i el mòbil m’espiïn, però és una funció que serveix a l’objectiu d’aquestes empreses. Podries tenir un smartphone amb totes les funcionalitats sense que cap empresa sabés on ets ni amb qui estàs. Per tant, no crec que sigui necessari o hàgim de renunciar a les eines de la vida contemporània –soc supertecnòfila–, però penso que aquestes empreses no tenen dret a espiar-nos ni manipular-nos i que facilitant-los el dret legal i tècnic a fer-ho estem destruint el nostre model democràtic. A més, encara que renunciéssim al mòbil, hi ha satèl·lits sobre el teu cap que estan equipats amb sistema de reconeixement facial. La manera d’impedir que aquestes empreses facin el que fan és la transparència. Soc molt defensora del programari lliure per a tot perquè, si no saps com funciona el sistema del qual depens, no ets tu qui utilitza el sistema, sinó que el sistema t’utilitza a tu. Estem en un moment en què l’asimetria de poder entre les sis empreses que dissenyen, controlen i gestionen el sistema i nosaltres és absolutament brutal. Elles ho saben tot de nosaltres i nosaltres no sabem res d’elles. Elles operen amb total impunitat i nosaltres amb total desconeixement. És un poder sense democràcia.
