Cristina Farré té la militància en la seva història i la manté en el dia a dia, en “una situació de degradació de totes les conquestes assolides”, observa. Farré, que va formar part del Partit Comunista d’Espanya Internacional i va patir tortures i exili durant el franquisme, ha volgut adreçar un missatge a les generacions que protagonitzen l’esclat social encès pels abusos immobiliaris: “Ens hem d’implicar en qualsevol lluita que ens sembli justa”. Ho planteja des de l’edifici històric de la Universitat de Barcelona, pocs minuts abans de començar a acollir-hi l’anomenada Casa de la vaga, un punt de trobada per preparar la vaga general per l’habitatge de l’11 de novembre. “Tota la meva vida he tingut clar, malgrat tots els fracassos, que la lluita és l’únic camí, perquè ningú ens regalarà res”, defensa Farré. “Jo volia canviar el món i, com que no ho he aconseguit, he de continuar intentant-ho”, afegeix, d’estela.
Aquest espai on ens trobem, l’edifici històric de la UB, és rellevant en la història col·lectiva, i en la teva història personal. Què ha suposat per tu?
Vaig ser-ne estudiant el 68-69. I el 67 ja venia, a ajudar el Sindicat Democràtic d’Estudiants de Barcelona, que s’havia creat feia dos anys. Jo vaig viure una època privilegiada, en el sentit que hi havia revolucions arreu. Era una època revolucionària a escala mundial, de la qual podies aprendre moltes coses. I ni Barcelona, ni la Universitat, n’eren l’excepció.
«Després de les vacances de Nadal, el gener del 69, ens vam trobar que els grisos es passejaven per aquí com si fos casa seva. Això ens va semblar absolutament ofensiu»
Estàvem molt vinculats a les lluites obreres i veïnals del moment. La universitat, com els llocs de culte, durant el franquisme havien estat respectats, normalment, com a llocs en què no entrava la policia. Ho van violar a la Caputxinada, però moltes reunions es feien a les parròquies dels barris perquè sabíem que no entraven. Ens esperaven fora, això sí. Després de les vacances de Nadal, el 17 de gener del 69, ens vam trobar que els grisos es passejaven per aquí com si fos casa seva. Això ens va semblar absolutament ofensiu. Es va convocar una assemblea, quasi espontàniament, i ens en vam anar al Paranimf perquè en una aula no hi cabíem. Eren 2000 o 3000 estudiants, indignats per la invasió de la policia. Recordo que va ser una assemblea molt caòtica, perquè no estava gens preparada. Tothom deia la seva, tothom cridava que s’havia de fer alguna cosa… Tres delegats del Sindicat Democràtic es van posar al capdavant i van plantejar que, si la policia havia entrat a la Universitat, és perquè el rector ho havia autoritzat i que, per tant, no mereix ser rector i l’havíem de fotre fora. Des del Paranimf, ens en vam anar cap al rectorat. Dels milers del Paranimf en vam quedar una trentena o una quarantena que vam entrar al rectorat. Es van acollonir una mica i es van tancar al despatx de la secretària. La porta del despatx del rector estava oberta, hi vam entrar.
«Al despatx del rector hi havia un bust de Franco. No hi va haver la més petita discussió: el vam agafar, uns altres van obrir la finestra i vam fotre el Generalísimo de dalt a baix»
Hi havia un pedestal de fusta amb un bust de metall de Franco. Algú va dir: Que hi fot aquest aquí? Recordo textualment que ho va dir. Ens vam mirar entre tres i no hi va haver la més petita discussió: el vam agafar entre tres, perquè pesava moltíssim; uns altres van obrir la finestra del despatx del rector, i vam fotre el Generalísimo de dalt a baix. Després de tirar el bust i veure que n’havíem fet una de grossa, vam marxar tan de pressa com vam poder. Aquell dia van detenir gent, a veure si algú cantava. Em van dir que per la descripció física em reconeixerien. Jo militava al Partit Comunitat d’Espanya Internacional i el partit em va dir que havia de deixar la universitat. Així que la meva universitat va durar quatre mesos.
T’han convidat a la jornada d’obertura de la Casa de la vaga. Què vols transmetre, en concret, al jovent?
Hi ha un moment de la vida en què cadascú ens plantegem què en farem de la nostra vida. Nosaltres en aquell moment vivíem tant fervor revolucionari que molts vam pensar que el que faríem amb la nostra vida era canviar el món, perquè ens sembla profundament injust. I alguns ho hem fet tota la vida. Amb magres resultats, però ho hem intentat. Eren uns moments de molta lluita… No dormíem si calia. Era tot el dia agitació. I la vinculació al moviment obrer per nosaltres era importantíssima. Segons els preceptes del marxisme-leninisme, teníem clar que el proletariat dirigiria la revolució i nosaltres estàvem de suport. El que vull transmetre és que la societat és tan injusta ara com ho era en aquell moment. Nosaltres lluitàvem perquè la societat no ens agradava: per les diferències de classe social, que fan que hi ha gent que ho passa molt malament; amb molts problemes amb l’habitatge, amb molts problemes per tenir un ensenyament de qualitat públic… Quantitat de problemes, com ara. I, o bé et plegaves i tancaves els ulls a aquella societat injusta, essent una privilegiada que estudiava a la universitat, o t’implicaves. Tenim un capitalisme internacional que utilitza la guerra, la repressió, la por… Són armes que no tenim, però tenim la raó. Estem al costat de la gran majoria de la població mundial. Hem d’utilitzar la intel·ligència, l’astúcia i la planificació per un dia, qui sap quan, aconseguir el món millor pel qual, des de la Comuna de París, lluitem.
Diries que, en contrast amb el moment de la lluita antifranquista, preval la desesperança entre el jovent? La resignació pesa més ara, en la balança?
Ho teniu molt difícil. Ho teníem molt difícil nosaltres també en altres aspectes. Vosaltres us trobeu amb les noves tecnologies, que han facilitat la vida en moltes coses, però també perjudicat molt. Hi ha, sobretot des de l’octubre del 2017, un desesperar-se; un dir “no hi ha res a fer”. Però també, arran del meu llibre, Ho vam donar tot [Manifest, 2025], he fet moltes classes a instituts i puc dir que hi ha molt jovent amb ganes de saber. La generació d’entre 20 i 25 anys ha perdut el contacte amb la generació que va viure la Guerra Civil i, a més, moltes famílies, per por, no han explicat; no han transmès…
«Als instituts m’he trobat queixes, ganes de saber, d’aprendre… Hi ha molta feina a fer en un terreny molt adobat»
Hi ha una generació que ja no arrossega això i no tenen ni avis que van estar lluitant. Hi ha un tall generacional que fa que hi hagi molt jovent que es queixa que no els hem informat. I, alhora, la ignorància és molt atrevida. Que hi hagi gent que digui que amb Franco es vivia millor… ja us ho explico jo, com s’hi vivia, que ho he viscut! Però el fet és que als instituts jo m’he trobat més gent amb ganes de saber que gent decebuda. Ha estat la meva gran sorpresa. Ens ventilen molt que tenim tot el jovent pendent de Vox i el que tenim és un jovent perdut, matxacat amb el “jo, jo, jo” i que el físic és el més important. Amb això els matxaquen per tot arreu. Però jo m’he trobat queixes, ganes de saber, d’aprendre… Hi ha molta feina a fer en un terreny molt adobat.
I, a més del desconeixement, què diries que porta una part del jovent a agafar-se a les fórmules que proposa l’extrema dreta?
No se’ls ha educat a tenir esperit crític. Jo el que faig, si em surten amb alguna idea d’aquestes, és preguntar-los: Qui diu això? I per què? Busca altres fonts i extreu les teves conclusions! No s’ha educat en l’esperit crític i això és molt fotut. Molt fotut. Perquè s’empassen la matxacada que reben a les xarxes i en grups, i acaba calant. Està estudiat. I funciona perquè la gent no lluiti i calli. En un institut vaig demanar que els estudiants de batxillerat fessin una valoració anònima de la xerrada, i de 60 alumnes n’hi va haver un que va dir que era molt descarada per carregar-me a Trump i a Bukele. Ho vaig fer amb dades! Ell no argumenta, només em diu descarada. Els falten arguments! Quan rasques una mica, no hi ha res. Aleshores, el que passa, i s’ha de reconèixer, és que hi ha un terreny que se’ls ha deixat [al discurs de l’extrema dreta]. Si no l’ocupes tu, l’ocupa un altre. Això ho hem de tenir molt clar per saber què hem de fer.
Et preocupen els resultats que es vaticinen a les eleccions espanyoles?
Són cicles del capitalisme, en què l’extrema dreta va pujant i baixant, i ara ens trobem en un dels punts àlgids, en què han agafat ales, amb la migració en concret, sense entendre que el millor que li pot passar a un país és que hi hagi una barreja de cultures, de gent, i integrar tothom. Ho entenen com a enemics. Em preocupen els resultats per la falta de criteri de la gent, de sentit crític, de criteri propi… Hi ha gent que no segueix les informacions del dia a dia. A l’Estat espanyol, com menys cultura hi ha, més feixisme hi ha. Els resultats poden ser esfereïdors, i ens tocarà viure una època de continuar lluitant. No ens queda una altra.
Trobes a faltar pensament crític, i també garantir que no perdem la memòria històrica?
Sí. Si perdem la memòria, perdem l’essència de continuïtat del que ha estat aquest país. Hi ha molta necessitat de testimonis, de referents, perquè ens en manquen. Hi ha hagut un període en què tot ha estat molt vague, no ha estat polaritzat, i et trobes que hi ha gent jove, i també gent jove militant, que diu que necessita aquesta sabia; aquesta benzina per seguir. A la nostra generació hi ha hagut gent molt potent, gent que ha donat la vida… Gustau Muñoz va ser assassinat amb 16 anys a la manifestació de l’11 de setembre del 78. Era company del nostre partit. Heu de saber amb què ha estat regat aquest país: amb sang, esforç i molta renúncia. Hi ha coses que hi ha qui creu que han sortit com bolets, però han sortit sobre la base de molta lluita i molt d’esforç.
«L’època ha canviat totalment i no podem demanar al jovent el que nosaltres donàvem, però crec que cal la passió per la lluita, mirar el nostre voltant i empatitzar»
L’època ha canviat totalment i no podem demanar al jovent i a la militància el que nosaltres donàvem, però crec que cal la passió per la lluita, sortir del nostre melic, mirar el nostre voltant i empatitzar. L’internacionalisme és fonamental. Estem en un món globalitzat. M’és igual si qui pateix està en un país africà o a Palestina o aquí. Són persones patint. Hem de ser solidaris. Tenim un panorama esfereïdor, amb l’energumen que hi ha de president dels Estats Units intentant fer de gendarme mundial.
Resoldre la crisi d’accés a l’habitatge, i millorar els salaris, són elements urgents, de seguretat material fonamental. Això fa que no hi hagi un horitzó de model de societat que vagi més enllà, en l’esclat social d’ara?
Si tu tens la panxa buida, no pots pensar gaire. Has de crear condicions mínimes de vida, pel que fa a la salut, el transport, l’educació, l’habitatge, el poder adquisitiu… I aquestes condicions mínimes només les resoldràs si fas un plantejament de socialisme i independència. Les condicions bàsiques de la gent són importantíssimes. Ara llegia en un cartell que hi ha per aquí “550 euros per una habitació per una persona”. Això és de bojos! Per això tenim la gent de 30 i 35 anys a casa els pares. Hem de lluitar per millorar les condicions materials de la gran majoria de la població sense perdre de vista que això no ho aconseguirem si no hi ha un objectiu molt més gran de canvi de societat.
Què diries que ha alimentat aquestes mobilitzacions? Per què ara?
Estar fins al capdamunt. Fins quan hem d’aguantar aquesta situació? Fins quan hem d’aguantar pisos buits i bancs que tenen de tot? Fins quan hem d’aguantar que pobles turístics ho tinguin tot enfocat a gent de fora i que el seu jovent n’hagi de marxar? Arriba un punt que el problema asfixia una gran majoria. Les coses esclaten quan hi ha desnonaments tan bèsties que han dut morts… La gent ha dit prou. El dret a l’habitatge és un dret humà reconegut per les Nacions Unides. No estem demanant ves tu a saber què! I ni això tenim assegurat com a mínimes condicions. El que està passant a França i a Itàlia és el mateix. La gent està fins als nassos… Arriba un punt que penses que millor que peti tot, i a veure per on sortim, que no continuar aguantant la situació, que és un problema molt generalitzat.
Quin paper diries que tenen els sindicats d’habitatge en el moment d’esclat social?
Estan tenint molta responsabilitat i molta repercussió. Han donat una empenta molt gran. Si no estem organitzats, no fem res. No vol dir que les actituds individuals no serveixin d’exemple, però queda clar que ens hem d’organitzar a tots els nivells. I la lluita per l’habitatge, contra els desnonaments, ha estat molt potent els darrers anys perquè ha tocat el moll de l’os; un tema molt sensible per la gent. Penso que han jugat un paper fonamental i que s’ha de continuar en aquest camí.
«La lluita contra els desnonaments ha estat molt potent perquè ha tocat el moll de l’os; un tema molt sensible per la gent. Els sindicats d’habitatge han jugat un paper fonamental»
La solidaritat que s’experimenta en els sindicats d’habitatge; el suport que suposen per moltes persones, conviu amb el racisme que hi ha als carrers. Com fer que l’odi no tingui més pes en la balança?
És un problema molt antic i mundial. El racisme, a la meva època, cap a la població migrant que venia a treballar de la resta d’Espanya, a les fàbriques i a la construcció –els xarnegos, ja saps– també era virulent. El racisme l’utilitza l’extrema dreta per crear una situació insostenible. A nosaltres, com a éssers humans, ens ha de ser igual el color de la pell i que vingui d’on vingui una persona. Hem de fer tot el possible per contrarestar l’onada racista que està fent tant de mal.
Les desigualtats de gènere tenen una translació, també, en l’accés a l’habitatge. Quin paper tenim les feministes, de les diferents generacions, en aquest moment de risc de regressió social?
Sempre hem tingut un paper transcendental. A la meva època, el masclisme de la societat es reflectia dins de les organitzacions i anàvem arrancant bocins d’espai per fer-nos un lloc. Ara el moviment feminista és molt més ampli, i realment amb molta més força. No és un mite ni una frase feta: tota la vida ens hem hagut de guanyar les coses amb tanta tenacitat, amb tant de sentit de la responsabilitat, que arriba un punt en què la major part de les vegades fem les coses millor que un home. I té la base en què ens ho hem hagut de guanyar esgarrapant. Crec que estem lluny de la igualtat.
Quin valor dones a la vaga, com a eina de les classes treballadores?
Jo parlaria de pagesia i de classes populars, que són les que han de dirigir una revolució social. Una vaga ben organitzada sempre té un impacte en la societat. Encara que sigui, com molta gent diu, que les vagues emprenyen.
«La vaga implica que hi ha una consciència de fer; d’implicar-se, per tractar de resoldre problemes socials»
La vaga implica que hi ha una consciència de fer; d’implicar-se, per tractar de resoldre problemes socials. S’han de trobar maneres solidàries de mantenir-les, movent-se per crear caixes de resistència, pensant en qui no es pot permetre fer vaga, o aglutinant-se per tenir cura dels nanos. Cal pensar en formes més aglutinadores.
Deies que una societat millor passa per una societat més empàtica. Què diries que és clau per expandir l’empatia?
Ser capaç de sortir del teu entorn i mirar què està passant, com pateix la gent. L’empatia és la base per fer un treball molt més solidari i molt més obert.
