Víctor Ballesteros, conegut artísticament com a Baya Baye, en el tema Cor Bandarra, retrata uns personatges perfectament recognoscibles, els pijipis de la UAB. El pijipi podria ser entès com aquell que es projecta políticament com a progressista però que en realitat sosté un rerefons liberal, és amant del llenguatge transformador i, alhora, està prou ben instal·lat dins les estructures que diu voler transformar. Quan Baya Baye parla dels pijipis de la UAB, no només assenyala un rol estereotipat, també una disposició cultural i política que es distingeix per una determinada manera d’entendre la societat, les desigualtats i, molt especialment, l’educació.
En l’àmbit educatiu, el pensament del pijipi es pot detallar en la confiança que la segregació, les desigualtats i les diferències poden ser corregides amb una millor gestió del sistema i amb més eficàcia tècnica.
Trobem diversos politòlegs i sociòlegs educatius que defensen que mesurar i quantificar la realitat social per generar indicadors, evidències i avaluacions és la principal tasca de la seva disciplina
Tot això sense qüestionar mai les estructures econòmiques que fan de l’escola una peça central del capitalisme que estructura, classifica i distribueix la força de treball dins de la jerarquia de classes. I és precisament aquí on allò que en les lletres de Baya Baye és una broma deixa de fer tanta gràcia, perquè els pijipis de la UAB no són només un estereotip universitari. També poden ser llegits com la caricatura d’una determinada hegemonia intel·lectual socialdemòcrata que actua sobre l’educació catalana. I enteneu-me bé, qui aquí escriu és doctor per la UAB.
En aquest univers, trobem diversos politòlegs i sociòlegs educatius entorn de la universitat pública catalana que defensen que mesurar i quantificar la realitat social per generar indicadors, evidències i avaluacions és la principal tasca de la seva disciplina,. Com si aquesta mateixa realitat pogués ser observada des d’un lloc exterior als conflictes que la travessen i, a partir d’aquí, mesurada amb prou precisió perquè els polítics puguin prendre la decisió correcta; com si les decisions sobre què es mesura i com es mesura no fossin rellevants, presentant la sociologia com una cosa que no pot ser: objectiva.
És aquí on la reflexió de Michael Taussig en Un gigante en convulsión (Gedisa,1995) pot il·lustrar-nos: l’autor australià es pregunta quina és la promesa que fan certes disciplines al poder per ocupar espais de privilegi a l’hora d’intervenir políticament. En el cas que afrontem, podem intuir una resposta: aquests sociòlegs educatius volen revestir d’evidències les intuïcions polítiques d’aquells que exerceixen el poder.
Cada vegada més decisions sobre com es mesura l’èxit educatiu o com s’identifiquen els problemes educatius passen per espais on intervenen actors que es mouen entre allò públic i allò privat
Ara bé, la cosa és una mica més complexa, perquè aquells que exerceixen el poder no són simplement els membres del govern del PSC. No hi ha una estructura jerarquitzada on Illa o Niubó estableixen les coordenades i els sociòlegs educatius útils al poder executin els seus estudis per disfressar les voluntats del Departament en evidències. En les últimes dècades, s’ha produït una transformació en les formes de governar l’educació, on cada vegada més decisions sobre què s’ha d’ensenyar, com s’ha d’avaluar, com es mesura l’èxit educatiu o com s’identifiquen els problemes educatius passen per espais on intervenen actors que es mouen entre allò públic i allò privat. Si fem, per exemple, una breu ullada a la relació entre el Departament d’Educació i la Fundació Bofill (ara anomenada Equitat.org), observarem com aquesta dinàmica es fa visible en la col·laboració d’aquesta entitat filantrocapitalista amb Ivàlua (Institut Català d’Avaluació de Polítiques Públiques) entre 2015 i 2022 per avaluar les polítiques educatives públiques. Curiosament, moltes de les necessitats assenyalades en els diversos monogràfics de Què funciona en educació? (2015-2022) podien començar a solucionar-se, suposadament, amb propostes d’Equitat.org per un mòdic preu, ja fos mitjançant convocatòries de subvencions en concurs públic o mitjançant subvencions atorgades de forma directa. No només això, també podem assenyalar diversos casos de portes giratòries ja coneguts entre el Departament d’Educació i Equitat.org. Una entitat que, recordem, està en possessió de més d’una desena de pisos turístics a Barcelona, tal com va destapar El Crític, i part de les seves inversions van a parar al sector de l’energia.
A banda, també cal recordar que en la seva direcció hi ha agents de diverses associacions, com per exemple de FOMM, un organisme destinat a preservar el patrimoni de les famílies riques de Catalunya. Allò que passa entre el Departament i Equitat.org és un dels casos més visibles d’un entramat de governança educativa que apunta a una estructura més àmplia que la d’una simple fundació educativa. D’una banda, hi ha les empreses tecnològiques que entren en el sistema educatiu i hi troben noves fonts de negoci; de l’altra, fundacions i organismes que produeixen els discursos, les dades i les polítiques que fan possible aquesta entrada. I, entremig, hi ha una xarxa de professionals que circulen entre les universitats, les fundacions, les administracions públiques i els espais empresarials. En aquest ecosistema, també participen empreses com Telefònica o Seidor, que s’han beneficiat de contractes milionaris, a vegades sense justificació ferma, com va indicar la Sindicatura de Comptes sobre alguns dels contractes destinats als processos de transformació educativa digital.
El conflicte polític es presenta com una interferència i la governança tecnocràtica com una garantia d’ordre i continuïtat. Aquesta idea s’ha anat cuinant a foc lent des de fa molt
És precisament en aquest desplaçament de les fronteres entre allò públic i allò privat on apareix un altre problema: què entenem per democràcia quan parlem d’educació? Si partim, ara per ara innocentment, de la idea que les institucions democràtiques haurien de conservar la capacitat de decidir sobre allò públic, podríem arribar a pensar que el Departament ha estat simplement colonitzat per interessos externs. Però la realitat és més profunda, ja que l’ideal de la sobirania d’allò públic sembla haver desaparegut de l’imaginari d’una part important del que alguns anomenen esquerra. I mentre això passa i les veus dissidents no apareixen de forma contundent, els mitjans insisteixen a donar veu a agents del món educatiu que van repetint fins a la sacietat el següent missatge: el problema educatiu no són principalment els recursos, les estructures o les relacions de poder, sinó els lideratges, la gestió i una bona aplicació tècnica per part dels docents. Tot això ha estat l’antesala de la proposta estrella. Sota una coartada tecnocràtica, volen vendre que la decisió sobre el futur de l’educació ha de quedar en mans dels experts, sota el consentiment de les forces polítiques, perquè aquestes decisions puguin mantenir-se estables a llarg termini. Dit d’una altra manera, el conflicte polític es presenta com una interferència i la governança tecnocràtica com una garantia d’ordre i continuïtat.
Aquesta idea s’ha anat cuinant a foc lent des de fa molt, i en les últimes setmanes ja s’anava discernint més clarament. Un expresident del Consell Superior d’Avaluació de Catalunya i col·laborador de la Fundació Bofill, precisament enmig de la discussió pels mals resultats de les proves PISA, explicava la proposta d’establir un comitè d’experts i afegia que el problema era no haver aprofundit prou en les reformes plantejades. Tot això va desembocar en la recent proposta de convocar una cimera per l’educació del president Illa i en la posada en escena del dia 21 de setembre del president del Consell d’Educació i antic conseller d’educació en època del tripartit, Jose Manuel del Pozo, que va anunciar una nova anàlisi per «recuperar la confiança».
La socialdemocràcia construeix la ficció que decidir què s’ensenya, quines desigualtats es consideren tolerables o quin paper ha de tenir el sector privat són qüestions merament tècniques
I aquí torna a aparèixer un dels pitjors defectes de la socialdemocràcia, la necessitat de construir la ficció que l’educació no és un camp de batalla ideològic. Com si decidir què s’ensenya, com s’avalua, qui decideix, quines desigualtats es consideren tolerables o quin paper ha de tenir el sector privat fossin qüestions merament tècniques. Com si, un cop convocats els experts, el conflicte desaparegués. Deixeu-me fer-vos alguns spoilers sobre els futurs paperots que sembla que ens acompanyaran aquest curs. El govern del PSC farà un simulacre de diàleg sota la convocatòria d’experts que demana Illa. Diran que volen evitar que l’escola sigui un espai segregador i, alhora, oferir la màxima exigència i qualitat.
Però la realitat serà que materialment no es farà res respecte a la doble xarxa. Recordeu que el Departament ha pactat 390 milions d’euros en cinc anys amb la patronal de l’escola concertada, un dia després que Dalmau, CCOO i UGT signessin el pacte de la gamba. Uns fets que es podrien interpretar com una compensació per baixar tímidament les ràtios (quantes quotes deixarà d’ingressar la concertada?). A qui penseu que deu acatament el govern, a les classes populars o als lobbies de la concertada i els tecnològics? El grup d’experts es mostrarà a favor de la pública, però materialment, si s’ha de tancar una línia, serà de la pública. Es farà un concurs públic per climatitzar aules que només guanyarà, d’una manera o d’una altra, alguna empresa propera al poder.
Els pijipis de la UAB continuaran desplaçant el problema de la desigualtat, i en lloc d’assenyalar-la com un problema de repartiment de la riquesa, la convertiran en un repte social d’integració
Aquí és on la funció dels pijipis de la UAB respecte al poder es podrà veure en la seva màxima esplendor: continuaran desplaçant el problema de la desigualtat, i en lloc d’assenyalar-la com un problema de repartiment de la riquesa, la convertiran en un repte social d’integració. I això, només és un capítol del que ens espera, un altre dia ja, ens entretindrem amb altres entitats que determinen les polítiques educatives, com el lobby de les escoles religioses, perquè com diu Baya Baye en Macarrisme català III, «Johnny, desperta nen, que encara tinc moltes coses per explicar-te».
