Es munten i ajunten les taules, una, dos, tres, i, com un llenç, comencen a omplir-se de plats, ampolles, carmanyoles, pots, paquets, amb tot de veus i converses de fons. L’última nit de trobada, fem un sopar col·lectiu amb begudes i menjars arribats de disparitat d’indrets. Colorit, desmesurat, eclèctic.
Veiem aliments, però el que n’hi ha són històries. La de cadascuna decidint què portar i perquè, planificant, cuinant, encomanant o anant a comprar dins de la seua rutina quotidiana, amb més o menys facilitats, amb les seues coses al cap. També les històries de qui no ha pogut dur res, siga com siga. El formatge de muntanya d’un amic en comú. Pa i coques del forn del barri. Dolços fets per sa mare a l’altra banda de la mar d’Alborán. Pisto dels productes de la seua horta, envasat amb registre sanitari per una conservera local. Peix de temporada de l’Atlàntic, comprat a peu de port i preparat com es fa tradicionalment allà. Ratafia casolana del poble que ens acull. Melmelada dels pebres de l’estiu passat. Embotits de la seua comarca, no, no són ecològics. Més formatges, aquest del projecte d’aquell article que ens va passar, aquest del poble manxec de la seua família i aquest d’un recent viatge a Astúries, reservat per a l’ocasió. Una part de cadascuna feta aliments junt amb els corresponents trajectes que han fet que es barregen aquesta nit damunt d’aquesta taula, amb l’objectiu de ser compartits, gaudits i celebrats sense pressa.
Una part de cadascuna feta aliments junt amb els corresponents trajectes que han fet que es barregen aquesta nit damunt d’aquesta taula
Ens convoquen les lluites, això és el que tenim en comú; la llavor original d’aquest grup obert, vell i nou alhora, que ara s’ha fet un arbre ferm i templat a base de costums, complicitats i afectes. Com tants d’altres, que acullen i coven xicotetes o grans accions de resistència, futurs referents, experiències de vida.
La nit s’allarga. Una poesia interpretada amb una bramadera; després un nas de pallasso, una guitarra i un acordió. No hem sentit mai la llengua d’eixa cançó, però no cal entendre-la per a saber de què parla i que ens estremisca. Cantem d’altres que coneixem molt bé, fins i tot canta qui mai haguera pensat que ho faria, tancant els ulls i tot. Cadascú a la seua manera, qui observa només, qui no canta, però mou els peus i el cap, qui ha buscat la lletra en el mòbil per a poder seguir-la. Bromes exaltades, abraçades entre els músics. Algú pensava que s’aniria a dormir prompte, però ahí segueix. També veig compartint conversa i gesticulant d’emoció a persones que fa poques hores que es coneixen. Principis. Veig moltes coses al meu voltant i pense que encara hi ha més que no veig ni veuré: les nits en vetlla, les confessions, potser els enamoraments. Busque amb la mirada a les companyes que sé que passen per un mal moment i les trobe lluentes. Jo mateixa me n’oblide per una estona que aviat mon pare no em reconeixerà mai més. Ja sabem que aquest és un moment d’excepcionalitat, que simplement l’hem de viure i que també ens calfarà el seu record, que estarà sempre. La vida va d’això.
La sobirania de l’alegria és la primera sobirania que hem de defensar perquè ens donarà l’empenta per a aconseguir les altres
“Ens estan robant moltes coses, les sobiranies més fonamentals, alimentària, energètica, de la salut… Però entre elles hi ha una que sovint passa inadvertida, la trivialitzem o no som conscients de la seua vertadera importància i potencialitat. L’hem anomenada sobirania de l’alegria”, expliquen les companyes de la Universidad Rural Paulo Freire de Tabanera del Cerrato. La música, els aliments, la trobada, la metàfora, la dansa, el joc, la paraula, la celebració… “Són un patrimoni, un tresor intangible que sosté, cohesiona i fa possible la vida en comunitat”. I afegiria que aquests elements simplement fan possible la vida dins un sistema que reprodueix la no-vida. Potser és la sobirania de l’alegria la primera sobirania que hem de defensar perquè ens donarà l’empenta per a aconseguir les altres.
Com diu el Comité Invisible en el llibre À nos amis, a la pregunta “Vostés per què lluiten?”, nosaltres respondrem que és una cosa que se segueix de la nostra idea de la felicitat.
