El febrer, el Departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya va publicar les estadístiques de 2022 sobre presons catalanes. Entre multitud de dades, en destacava una en l’apartat concret dels descriptors sanitaris: les morts. Segons les fonts oficials, l’any passat van morir sota custòdia de l’administració penitenciària catalana un total de 39 persones, un 34 % més que el 2021 (29 persones). D’aquestes 39 morts criden l’atenció les vuit per sobredosi (la xifra més alta des de 2011) i, sobretot, els catorze suïcidis, la xifra més alta mostrada a les estadístiques oficials de la Secretaria de Mesures Penals, Reinserció i Atenció a la Víctima (SMPRAV), que s’enregistren des de 2010. És clar que les presons són espais on impera la tensió i el malestar, però són també espais on la presència de persones amb problemàtiques vinculades a la salut mental és set cops superior que en el conjunt de la societat, problemàtiques que en moltes ocasions esdevenen arran d’aquest mateix clima de malestar als centres.
Segons un informe publicat el novembre per Justícia i Pau sobre la salut mental dins del sistema penitenciari català, “un dels factors expressius de la incidència de l’empresonament en la patologia mental són, precisament, els suïcidis i les autolesions, que presenten habitualment índexs superiors en l’àmbit penitenciari als de la població general (fins a deu vegades més)”. Aquest mateix informe també apunta que des de l’entrada en vigor de la Instrucció 2/2021, per la qual es fa difusió del programa marc de prevenció de suïcidis als centres penitenciaris de Catalunya, han augmentat el nombre de casos d’aïllament i regressions a primer grau; accions que, paradoxalment, són completament oposades al seu l’objectiu. No ajuda gens que la resposta de l’administració penitenciària a les manifestacions d’aquests problemes (autolesions, brots psicòtics, problemes entre interns, etcètera) siga, en la majoria d’ocasions, l’aïllament, la contenció mecànica, les sancions disciplinàries i la regressió del règim de vida d’aquestes persones.
Cal optar per suspendre les condemnes en casos de malaltia mental i la derivació a serveis sanitaris externs
D’altra banda, mirant en perspectiva les xifres dels darrers tretze anys, cal destacar també que, de les 249 persones mortes per malalties en aquest període, només 63 s’han produït en llibertat condicional (el 25,3 %), les últimes de les quals, l’any 2015. Les dades manifesten una preocupació molt menor de l’administració pública vers l’estat de salut i el dret a una mort digna de les persones sota la seua custòdia. Però, sens dubte, el que més sorprén és que el 21,93 % de les morts (127) es classifiquen com a “etiologia pendent”. Voltant la mirada cap a les famílies que pateixen també la presó, però des de fora, cal preguntar-nos on queda el seu dret a saber les causes de la mort del seu ésser estimat i quins són els protocols que se segueixen des de l’administració per esclarir aquestes causes i així poder minimitzar el dolor de les familiars.
Una mort sota custòdia no hauria de ser investigada com una mort ordinària, menys encara quan algú mor en un règim tancat o quan ha existit un possible suïcidi. El Comité Europeu per a la Prevenció de la Tortura (CPT) demana registrar les causes clíniques de les morts sota custòdia i l’anàlisi de cadascuna d’aquestes per considerar quines lliçons se’n poden treure. Existeix també el Protocol de Minnesota sobre la recerca de morts potencialment il·lícites (2016) de l’Organització de les Nacions Unides. Aquest document, que s’aplica en alguns països, però que sembla un complet desconegut per a les administracions penitenciàries de l’Estat espanyol, contempla, entre altres aspectes, com cal procedir en l’aixecament del cadàver o a la presa de declaració de possibles testimonis, i el dret de les famílies a saber immediatament la notícia o a nomenar un metge que presencie la primera autòpsia o sol·licitar-ne una segona.
Malgrat que l’alta presència de persones amb problemes de salut mental i amb malalties greus a les presons siga un fenomen complex que sobrepassa l’àmbit propi de l’execució penal, el que aquí s’ha exposat deixa entreveure una manca de valors i accions en estats autodenominats “democràtics”. Mentre les administracions penitenciàries i els tribunals no opten per mesures com les suspensions de condemna per malaltia mental i la derivació d’aquestes persones als recursos sociosanitaris externs al sistema penitenciari; mentre continue morint gent amb patiments greus i incurables sota custòdia, i mentre continuen havent-hi morts sota custòdia sense esclarir, no podrem afirmar que al nostre sistema penal es respecten per complet els drets humans.
