La primera pedra ningú sap ben bé d’on la va treure. Alguns diuen que la duien al cap, que al principi li devien ballar per la nuca com un pessigolleig; d’altres que la duien al pit, que per això a vegades deien que el cor se’ls accelerava, i alguns que la duien al ventre, i que per aquest motiu el tenien sortit. És difícil de dir qui s’acosta a la veritat; el cas és que una vegada posada la primera pedra, la resta van anar apareixent.
–Vols que et vinguem a ajudar? La Joana diu que no li fa res. Oi, Joana?
–Sí, mama, a mi em ve de gust!
–No cal, de veritat. Aprofiteu per anar a jugar a la piscina, que fa molta calor avui.
Va agafar la pedra més pròxima i la va apilar damunt del mur que tenia al costat. Va mirar-me i, mentre em somreia, es va eixugar amb la mà plana unes gotes de suor marronoses que li relliscaven front avall. No li vaig dir mai a la mama, però jo sabia que li agradava construir-se’l sol. Es va passar dies i nits amuntegant pedres. Cada vegada els murs es feien més alts
i els veïns i veïnes semblaven contents de veure com aquell lloc anava agafant vida. Quan passaven pel costat de la construcció, sovint s’hi aturaven i parlaven una estona amb ell.
–Quan preveus tenir-la acabada?
–Què serà ben bé?
–Puc aparcar el cotxe davant, que he d’anar un moment a la farmàcia?
–Si necessites res, ja ho saps.
El temps va passar tan de pressa per tothom com passen els minuts quan fas una cervesa amb una bona amiga. Alguna vegada que vaig entrar al castell durant tots aquells anys, ell em deia que no estava llest del tot. Mai ho estava. Per dins era senzill, però sempre estava ple de trastos i sempre hi havia feina a fer. Cap al capvespre el sol el banyava d’una mena de nostàlgia que s’encomanava com la grip, i era difícil trencar el silenci que hi regnava.
Potser era això el que feia moltes vegades impossible que ell marxés ni tan sols quan era de nit. La cadira on s’asseia era de metall, amb un encoixinat de roba negra que tenia la forma del seu cos. I la taula on passava més estones tenia dues marques dels seus colzes. Encara que no ho hagués dit mai i que fes cara de preocupat quan pensava en les petites coses que li quedaven per ajustar o arreglar mentre caminava pel carrer –o quan conduïa massa ràpid un cotxe negre–, totes sabíem que s’estimava aquella construcció.
Un dia que ningú sap quan va ser, una de les pedres d’una de les parets va caure. Va deixar un forat al mur i es va esmicolar en mil bocins contra el terra. Quan ell ho va veure, va agafar la pala i el recollidor i, amb cura, va escombrar el terra de tot l’edifici; es volia assegurar que no quedés ni un rastre de pols marronosa. Temia que la brutícia s’amagués per sota les taules o per damunt dels armaris. Al cap de poc, però, quatre
o cinc pedres d’un altre mur també van caure. Amb les mans en va agafar alguns bocins i se’ls va guardar a la butxaca pensant en què era el que podria estar fallant. No parava d’escombrar. Així, a poc a poc, d’una manera progressiva, van anar caient pedres i més pedres. Primer de les cantonades, però després fins i tot la teulada s’esmicolava a trossos. Els murs, alts com eren, van anar quedant corcats, foradats. I davant la situació, ell seguia escombrant dia i nit per intentar mantenir el terra brillant. Es va quedar encegat amb la neteja, procurant que la pols marronosa no s’escampés pels racons, cuidant els detalls, quan de sobte un dia va alçar la vista.
Les mans, mortes, van deixar caure l’escombra a terra. Tenia la mirada congelada amunt i ja ni tan sols hi havia sostre, tot era cel. Capvespre altra vegada i la llum ataronjada convertia l’escena en una mena de quadre de Van Gogh. Va abaixar la mirada i va fer una volta sobre si mateix. En algun dels forats de les parets les orenetes hi havien construït niu, i en d’altres les aranyes hi havien fet les seves teranyines.
* * *
Mai ningú podrà determinar amb exactitud el moment en què encara hi hauria sigut a temps, en què l’esfondrament encara no era irreversible –i potser tampoc cal. Però quan se’n va adonar, hi havia tantes coses per arreglar que semblava una tasca impossible. Tot i això, en cap moment va deixar entrar ningú perquè li donés un cop de mà. Tot sol va passar dies
i nits senceres sense dormir, intentant trobar noves pedres per amuntegar, fins que, amb les mans plenes de llagues i els ulls humits, un matí es va rendir.
–Si vols puc venir a ajudar-te a desapilar les pedres que queden.
–No cal, Joana. Aprofita i queda amb algun amic o amiga. És cosa meva.
El va desmuntar tal com l’havia començat a alçar, amb les mans. Trosset a trosset va intentar desfer-se de cada pedra que treia. Les regalava, les traslladava a altres llocs, les venia; les pedres es dispersaven, s’expandien com ho fa l’univers, i amb cada una d’elles es desprenia també d’una part del que ell havia estat els últims anys.
