Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

Som cossos polítics

L'autora, membre de l'associació LGBTI de Lleida Colors de Ponent, assenyala les conseqüències de la visió hegemònica segons la qual la representació de les persones com a subjectes corporals, dins de l'espai públic, segueix sota els paràmetres de les normes binàries dels sexes. Aquest article forma part de la sèrie de col·laboracions d'opinió i anàlisi que la 'Directa' posa a disposició de diversos espais i col·lectius socials

/ Sergi Bertran Martínez

Aquest article està pensat per a aquelles que ens hem construït des de la complexitat, des del nostre conflicte amb la corporalitat, des de la nostra mala relació amb el propi cos. I és que, com ens han educat a voler els cossos? En aquest sentit, el nostre article vol generar una bretxa de reflexió sobre les nostres estructures mentals binàries. Per què hem construït el cos com a enemic? Per què hi ha cossos que es tornen problemàtics en l’espai públic? I sota quin criteri els cossos es tornen problemàtics?

Els discursos binaris han construït, en la nostra societat, serves submises disposades a sotmetre els seus cossos a llargues hores d’entrenament i cirurgies; en definitiva, a castigar els cossos a performar-los fins a arribar a uns models hegemònics de bellesa. Però en què es basen aquests cossos ideals? Entenem, doncs, que existeix una construcció social en la forma en què ha de ser i estar la corporalitat dins de l’espai. És a dir, sense negar la preexistència de la matèria, el llenguatge i les normes binàries dels sexes que han travessat el cos, l’han controlat, l’han fixat i l’han performat en una dualitat.

La corporalitat, la forma en com els cossos han d’expressar-se i han de ser dins de l’espai públic, està subordinada a la diferenciació dels òrgans sexuals reproductius. És a dir, hi ha dos sexes reproductius, per la qual cosa només pot haver-hi dues tipologies de cossos. El sistema sexe-gènere ha invisibilitzat la corporalitat, l’ha col·locat en un espai de ningú, però som existència i som una existència corporal.

El sistema sexe-gènere ha invisibilitzat la corporalitat, l’ha col·locat en un espai de ningú, però som existència i som una existència corporal

La meva relació amb el meu cos va passar per diverses relacions d’odi. El meu pes a l’institut era de 130 quilos. Quan vaig anar a estudiar a Barcelona ​​vaig viure en un pis d’estudiants. Aquest pis es va convertir en un espai de llibertat, ja que totes les que hi habitàvem havíem estat expulsades de l’espai públic. Al seu torn, en aquest període de la meva vida, tots els insults rebuts sobre el meu cos van sortir a la superfície, i com diu Judith Butler, “si el llenguatge pot preservar els cossos, també en pot destruir l’existència”. Vaig començar a vomitar tot el que menjava, a anar al gimnàs i a comptar les calories dels productes alimentaris que comprava. En definitiva, en menys de dos anys vaig baixar de 130 a 56 quilos.

Tot d’una, ningú es ficava amb mi. Tots em deien que maca que estava, fins que un dia, en una discoteca, em va entrar algú del meu antic institut i, mentre ens enrotllàvem, vaig sentir una mena de plaer, un plaer que no tenia res a veure amb l’excitació, era una altra cosa: havia deixat de ser la grossa divertida i entrava directa al camp del desig, aquest camp de reconeixement i poder, poder entès com la capacitat de generar dinàmiques de força que mouen l’altre. En aquell lavabo em sentia poderosa. M’havia agenciat del meu cos? M’hi havia reconciliat?

Tot d’una vaig sentir una frase que em va tornar a la realitat: “Abans m’agradaves, però estaves gorda”. Va ser aquí, una sensació de rampa em va recórrer tot el cos, vaig mirar el mirall, vaig topar amb els meus propis ulls i vaig pensar: “Què cony estàs fent?”. Vaig apartar aquella massa que estava sobre meu i vaig marxar plorant. Què havia fet? No m’havia agenciat del meu cos? No m’hi havia reconciliat? En veritat estava lluny d’estar apoderada, simplement havia sucumbit a les normes del sexe binari.

No m’havia agenciat del meu cos? No m’hi havia reconciliat? En veritat estava lluny d’estar apoderada, simplement havia sucumbit a les normes del sexe binari

Vaig començar a observar els espais, vaig començar a llegir sobre cossos, sobre el sistema sexe-gènere, vaig començar a buscar respostes a per què hi havia alguna cosa que em molestava, ja que, sota l’aparença del que és natural i innat, havia assumit un discurs que no quadrava. Penso moltes vegades en aquell pis, en aquell espai privat on ens disfressàvem, trencàvem els rols de gènere, ells es posaven els meus vestits i jo els seus, jugàvem, experimentàvem amb els nostres cossos, però res d’això podia sortir a l’espai públic. Quan sortíem, tots aquests jocs de trencar la rigidesa dels espais femení i masculí, tota aquesta flexibilitat, es tornava quelcom estàtic, segur. Alguns col·legues em deien: “Que m’agradin els homes no vol dir que no sigui un home” o “jo em comporto com un home, ningú ha de saber que soc marieta”, i en aquestes situacions, on de cop i volta els meus col·legues assumien un model hegemònic de què entenien ser i comportar-se com un home, jo em vaig començar a qüestionar què vol dir ser i comportar-se com una dona.

La presentació dins de l’espai públic no és la d’un jo abstracte i ideal, és una presentació material i corporal. Les existències es presenten des de la seva corporalitat, sota la mirada dels altres, perquè són els altres els que ens reconeixen i som nosaltres els que reconeixem els altres, i en tot aquest joc de reconeixement hem assumit un discurs corporal binari. És a dir, percebem els nostres cossos com quelcom que està lligat als nostres sexes, i des del sexe hem performat el cos. Així i tot, em pregunto: Quina relació tenen els ovaris amb l’exigència que recau sobre mi per depilar-me, ser prima i expressar-me de manera femenina? O què tindrà a veure tenir testicles amb expressar-se de forma musculosa, gratar-se els ous o vestir-se amb pantalons? Arribats en aquest punt, per què odiem els nostres cossos fins al punt de destruir-los? Potser per la necessitat de ser reconegudes dins de l’espai públic i, en aquest transcurs d’intentar ser acceptades, ens hem oblidat d’apropiar-nos dels nostres cossos, sota els discursos binaris que ens han travessat. Com a subjectes històrics, hem perdut el sentit de la nostra existència. Aquesta és múltiple, és diversa, però sota els patrons de classificació i categorització l’hem reduïda fins a l’absurd essencialista.

Ens preguntem, doncs, per què són els òrgans sexuals reproductors els que es posen en el centre de la construcció? Per què no el cor o les vísceres? Per què no ens hem classificat en funció del nostre grup sanguini? A qui beneficia?

Per què són els òrgans sexuals reproductors els que es posen en el centre de la construcció? Per què no el cor o les vísceres? A qui beneficia?

L’estructura patriarcal és molt complexa i els mecanismes per sotmetre a uns i elevar a uns pocs són múltiples i diversos. No només ens diferencia el color o la classe social; també aquest fal·locentrisme heterosexual blanc se situa en el centre com a mesura de totes les coses. Aquesta mesura construeix un espai específic d’interacció que només ens serveix per garantir el privilegi de pocs i l’expulsió de moltes. Per la qual cosa, com hem construït l’espai del desig? Quins cossos poden ser presentats en aquest espai i quins no? A què respon aquest sistema d’exclusió i opressió? Qui segueix mantenint el seu espai de privilegi?

Ha passat temps de les meves experiències a Barcelona, ​​però, encara que s’hagi avançat en el vessant social, encara hi ha coses que segueixen sense haver canviat. Per la meva feina, encara segueixo observant els mateixos mecanismes d’exclusió i marginació, encara se segueix sense acceptar el noi que té una expressió femenina, la grossa, la marimacho, aquella a qui li agrada follar i ho expressa, el que necessita contínuament reafirmar la seva masculinitat hetero, la qui no aconsegueix que la identifiquin com a dona perquè el seu cos no es performa amb pits… En definitiva, la nostra representació com a subjectes corporals, dins de l’espai públic, segueix sota els paràmetres de les normes binàries dels sexes.

Si som subjectes polítics, som, en definitiva, subjectes polítics corporals. Els cossos també estan lligats a les normes i regles binàries. Per això, quan ens referim al terme gènere no només ens hem de referir als diferents comportaments, actituds, rols, estereotips, activitats, ocupacions, significats simbòlics i valors que s’atribueixen de forma natural als sexes biològics, sinó que el cos també està travessat per l’ideal corporal que es construeix d’aquest binarisme.