Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Famílies monomarentals reclamen mesures específiques després de l'assot de la COVID-19

A l'Estat espanyol, el 10% de les famílies són sostingudes per una sola persona adulta i, d'aquestes, el 82% depèn d'una dona. No obstant això, les famílies monomarentals continuen sent poc reconegudes per la societat i també per les administracions. La crisi sanitària i l'obligatorietat de distanciament social han posat el col·lectiu contra les cordes, sense que s'hagin establert mesures específiques fins ara

Arantxa i Nahia al balcó de casa seva al carrer Roser del barri barceloní de Poble-sec / Marta Pérez Santos

Actualment no existeix una única definició institucional sobre la llar o la família monomarental que sigui aplicable a tot el territori de l’Estat espanyol. Diferents legislacions autonòmiques emparen aquesta realitat, si és que ho fan. Catalunya va ser pionera en l’establiment d’un sistema formal per al reconeixement de les famílies monomarentals amb la Llei 18/2003, en la qual es va incloure la possibilitat de beneficiar-se d’avantatges fiscals. En termes generals, es reconeix com a monomarental aquella família sustentada per una sola persona progenitora, bé sigui així des de l’origen o a causa de la defunció, desaparició o pèrdua de la pàtria potestat d’una de les dues mares o pares. També existeixen famílies en situació de monomarentalitat quan sobrevé una absència temporal forçada, o bé una situació de gran dependència per part d’una de les dues progenitores, o bé si s’ha produït violència de gènere dins de la unitat familiar.

“Som una única persona sostenint la criança de les criatures, per això necessitem mesures concretes per a les nostres famílies i no sols en l’aspecte econòmic”, explica Arantxa

Per a Arantxa, que conforma una família amb la seva filla Nahia, d’un any i mig, la invisibilitat de les famílies monomarentals té a veure amb el model familiar que socialment ens és imposat, heteronormatiu i nuclear. “Tot el que surti d’aquest model no es contempla, i encara que tenim més punts per obtenir alguns beneficis socials, no és suficient. En cap cas podem equiparar-nos al model de família nombrosa, que sí que compta amb avantatges substancials”, comenta.

La Xarxa Europea contra la Pobresa (EAPN, per les sigles en anglès) afirma a l'”Estudi sobre les famílies monomarentals perceptores de rendes mínimes”, publicat enguany, que tenint en compte les mesures existents dirigides a protegir i promocionar les famílies en general, les monomarentals es veuen especialment perjudicades si no entren a la categoria de “nombroses” per la quantitat de filles que puguin tenir. “Abans de la pandèmia la nostra situació ja era complicada; ara ho és encara més. Som una única persona sostenint la criança de les criatures, per això necessitem mesures concretes per a les nostres famílies i no sols en l’aspecte econòmic. A través de l’economia feminista, ens hem adonat del valor de l’aspecte reproductiu i que la criança en solitari implica un desgast físic, emocional i psicològic que no es pot suplir. Per això les ajudes haurien de tenir en compte també la part de les cures”, comenta Arantxa, que treballa com a psicòloga i terapeuta.

Arantxa passejant amb Nahia pel carrer Blai de Barcelona durant la franja establerta per a la infància |Marta Pérez Santos

L’informe publicat a finals d’abril per la Federació d’Associacions de Mares Solteres (FAMS), en el qual es valora l’impacte de la crisi de la COVID-19 en famílies monomarentals, confirma que un element directament relacionat amb el grau de vulnerabilitat econòmica d’aquestes famílies és el règim de tinença de l’habitatge. El 79% de les famílies monomarentals enquestades viuen de lloguer o en una casa amb hipoteca i el 30% d’aquests habitatges no reuneixen les condicions ni els mitjans adequats per passar una situació de confinament, i assenyala elements comuns com la falta de calefacció o d’aire condicionat, l’espai reduït o la impossibilitat d’accedir a internet. L’informe, a més, relaciona aquesta dada amb la taxa de risc de pobresa en aquestes famílies, que supera el 50%. “Nosaltres tenim una terrassa petita que ens ha salvat, però vivim en 46 metres quadrats. Els veïns s’han queixat per sorolls i jo ho entenc, però també és cert que els nens no poden estar tot el dia llegint o veient la televisió completament en silenci”, diu Irene, italiana establerta a Barcelona amb tres filles de cinc, vuit i nou anys. Irene treballa en una botiga que, donades les circumstàncies, li ha aplicat un ERTO que encara no havia cobrat a data d’aquesta entrevista. “Crec que després podré reincorporar-me”, comenta. “Per a mi hi ha hagut una part positiva en aquesta situació perquè he tingut més temps per estar amb els meus fills i gaudir-ne. El que sí que em preocupa és la previsió de futur. Encara no sé quan em reincorporaré a la feina i l’empresa no em vol avançar res; no saben què fer. A més, els meus fills no podran anar a l’escola, almenys fins al setembre, i no puc pagar algú perquè es quedi amb ells tant de temps”, afegeix Irene.

El conseller d’Educació, Josep Bargalló, va anunciar dilluns, 11 de maig, que l’1 de juny obriran els centres educatius dels territoris que estiguin en fase 2 per acollir les alumnes que voluntàriament vulguin assistir-hi, prioritzant els cursos finalistes com sisè de primària, quart d’ESO o segon de batxillerat. Pel que fa a l’obertura dels primers cursos d’educació infantil, el conseller ha reconegut que les mesures per a l’alumnat de 0 a 6 anys són molt complicades i que si s’obre no es pot garantir la salut d’infants i mestres. “No entenc com és possible que els nens no puguin anar amb seguretat a l’escola i que els pares sí que puguem anar a treballar, ni tampoc entenc que no es prenguin mesures de suport a les famílies. Jo soc italiana, no tinc xarxa familiar aquí i en el meu cas són tres, no puc demanar ajuda a coneguts perquè la gent ja té molt poc temps”, comenta Irene.

Algunes famílies monomarentals s’enfronten a més a altres situacions que han agreujat la càrrega emocional i econòmica que ja de per si ha suposat aquesta crisi sanitària

Algunes famílies monomarentals s’enfronten a més a altres situacions que han agreujat la càrrega emocional i econòmica que ja de per si ha suposat aquesta crisi sanitària. El Departament d’Afers Socials i Família va anunciar al començament del confinament que si una família no podia atendre les criatures a càrrec seu a causa del contagi del coronavirus ni tampoc podia fer-ho la seva xarxa familiar, els menors de tres anys haurien de marxar amb una família d’acolliment acreditada per l’Institut Català d’Acolliment i Adopcions, i en els casos de menors des dels tres fins als divuit anys, a un alberg.

Linda és treballadora sexual i viu en un pis d’una sola habitació amb la seva filla adolescent. Aquesta mare d’origen mexicà mostra preocupació davant la comunicació d’Afers Socials, ja que, com en el seu cas, moltes mares migrades no compten amb una xarxa familiar: “Estem vivint aquesta crisi sanitària amb molta angoixa. Si jo em poso malalta, amb qui portaran la meva filla? En ser migrada jo no tinc xarxa familiar, però sí que tinc la meva xarxa comunitària, que no es té en compte”. A més, la població migrada en situació administrativa irregular ha quedat fora de tot el paquet de mesures socials que permetrien pal·liar el sofriment econòmic en aquest context. L’única acció impulsada pel govern amb relació a aquest col·lectiu va ser l’aprovació d’un reial decret que ha flexibilitzat temporalment la contractació en el camp de persones migrades sense autorització de treball, mesura que va ser qualificada de curtterminista i instrumentista per les organitzacions promotores de la campanya #RegularizaciónYa. “Accedir a les ajudes serà complicat. Moltes de nosaltres no hem cotitzat mai o no hem aconseguit encara els papers, llavors ens resultarà més difícil que a altres persones. No sabem segur si ens les donaran”, comenta Linda. “Que puguis accedir als ajuts depèn de moltes coses, entre elles del treball que facis. Algunes persones ho tenen més fàcil, però a mi els serveis socials em posen pegues per ajudar-me. Intenten que deixi la meva feina com a treballadora sexual amb la moralina de sempre: dir-nos a les dones el que hem de fer”, afegeix.

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU