Hem pogut xerrar durant una bona estona amb l’activista palestina Budour Hassan, que ens respon des de Jerusalem, per via telemàtica. Aquesta ciutat i tota Palestina es troba des de fa dies en el que ella considera un “moment històric”, amb milers de persones protestant al carrer contra l’ocupació israeliana. Mentrestant l’exèrcit i la policia de l’Estat d’Israel es recolzen en l’extrema dreta per a combatre les manifestacions. Més enllà de l’enfrontament militar entre Hamàs i el govern del premier israelià, Benjamin Netanyahu, hi ha una lluita popular i de base que s’organitza per alliberar-se.
Nascuda a Natzaret, Budour Hassan es va traslladar a Jerusalem per a estudiar Dret Internacional a la Universitat Hebrea. Des de llavors, participa en diferents moviments socials relacionats amb la lluita palestina i forma part del moviment feminista Tal’at. Durant l’entrevista, l’activista mostra ganes d’explicar al món què està passant a Palestina, però també diu sentir emocions contradictòries. Quan parla dels sentiments que li provoca el moment que viu, no dubta en anomenar la por i la tristesa però també “l’alegria, la inspiració i l’esperança en veure el coratge de la gent i la seva certesa de trobar-se en un moment de canvi”.
Què està passant a Palestina en els últims dies?
Potser l’element diferenciador d’això que està passant avui és que, més enllà del bombardeig sobre Gaza, ara tenim fronts al llarg de tot el territori de la Palestina històrica. Tot va començar amb mobilitzacions populars dels joves. Joves que fins ara se’ls considerava no polititzats i allunyats de la lluita palestina i que amb les seves protestes van aconseguir parar la instal·lació de barreres a la Porta de Damasc durant els primers dies del ramadà. Això els va demostrar que les seves pedres eren capaces d’enfrontar-se a les forces repressives. Aquest triomf popular va animar a la resistència contra el desallotjament de divuit famílies al barri de Seikh Jarrah de Jerusalem i ara es veien capacitades per a derrocar la tecnologia militar israeliana amb la seva veu. Les famílies d’aquest barri, que avui dia es troba sota setge policial, són en la seva majoria refugiades d’altres racons de Palestina després de la Nakba i que ara senten el perill de tornar a ser expulsades. Des d’aquest barri, la lluita s’ha estès a totes les ciutats de Palestina, inclosos els territoris ocupats l’any 1948. Joves i activistes s’han unit a les protestes de les habitants d’aquest barri de Jerusalem per combatre les forces d’ocupació. Aquest dilluns, les mobilitzacions palestines van coincidir amb la commemoració de l’annexió il·legal de Jerusalem Est i del que els sionistes anomenen “Dia de la unificació”, on milers de jueus d’ultradreta acostumen a recórrer els carrers del nucli antic. La coincidència als carrers dels dos moviments va ser l’excusa esgrimida per la policia per atacar l’interior de la mesquita d’Al-Aksa amb gasos lacrimògens i bales de goma mentre els fidels hi resaven.
Què diferència aquest moment d’ara d’altres anteriors?
“L’Autoritat Palestina de Ramallah vol controlar un moviment que no esperaven i contenir unes manifestacions on molts dels participants no són activistes polititzats sinó que el seu motiu per protestar és el seu enuig amb la realitat que viuen”
A diferència de passades guerres on acostumem a trobar els motius en l’assassinat de dirigents de Hamàs, aquest cop la mateixa organització ha afirmat haver iniciat l’enviament de míssils com a acte de solidaritat amb la lluita de les veïnes de Sheikh Jarrah i per a dissuadir Israel de seguir amb les seves tàctiques. A més, és important assenyalar els forts enfrontaments a les ciutats on conviuen jueus i àrabs. Els escenaris a partir d’ara són difícils de preveure, però cal diferenciar la guerra militar entre la resistència a Gaza contra un dels exèrcits més poderosos del món i la lluita popular a Jerusalem i a la resta de Palestina contra la policia i l’extrema dreta. L’elit palestina i l’Autoritat Palestina de Ramallah vol controlar un moviment que no esperaven i contenir unes manifestacions on molts dels participants no són activistes polititzats sinó que el seu motiu per protestar és el seu enuig amb la realitat que viuen. El que durant anys ha estat una espècie de culpa moral per no poder fer res per enfrontar l’ocupació s’ha convertit en la certesa de ser participants actius de la nostra situació. Cal destacar que es tracta d’un moviment que no està sent liderat pels partits polítics tradicionals i que ha aconseguit identificar en la lluita a tots els palestins, des dels residents a ciutats israelianes fins als de Jerusalem o Cisjordània. És molt important construir sobre aquesta unió de moviments i crear aliances entre tots els palestins. Hi haurà un abans i un després del moment actual i haurem de parlar d’un moviment palestí que ha trencat les barreres del colonialisme i ha construït quelcom revolucionari que ha enfortit la consciència nacional i política de la gent per a canviar la narrativa sobre Palestina. Poder continuar quan això acabi és el repte més important que tenim.
Durant els últims dies hem vist atacs indiscriminats de la ultradreta contra població àrab. Està la població més polaritzada avui dia?
Sens dubte la polarització entre la població jueva i àrab no és d’ara, sinó que existeix des de la mateixa creació d’Israel. Els palestins que es van mantenir a les seves terres han sofert des de llavors la discriminació estatal en tots els aspectes de la seva vida i tot i ser oficialment ciutadans israelians no gaudeixen dels drets que tenen els jueus. Tot i que Israel es defineix a si mateix com un Estat jueu i democràtic, ja ha demostrat que l’element jueu és i serà més important que el seu caràcter democràtic i que aquest no inclou en cap cas als palestins. Aquests veuen negats contínuament el seu accés a la terra o els permisos per a construir les seves cases. La situació és encara més complicada a les poblacions on conviuen palestins i jueus. En les últimes dècades han arribat colons provinents de Cisjordània a ciutats com Lod o Jaffa, on han creat grups d’extremistes religiosos que pretenen retornar al poble israelià a la Judea original i erradicar a la població àrab d’aquestes localitats. A la mateixa Lod, aquests grups hi han construït amb diners estatals escoles religioses i han incitat a la població en contra de la població palestina. Aquesta ciutat va rebre a més un gran nombre de colons procedents de la regió de Gush Katif després de la retirada israeliana de Gaza, i aquests es van unir en grups especialment radicals. Les protestes palestines dels últims dies van ser contestades de pressa al carrer per grups sionistes d’ultradreta. Aquests grups amb vincles amb la policia i amb el govern israelià tenen com un dels seus principals objectius destruir qualsevol relació entre jueus i àrabs, i des de l’abril recorren els carrers amb proclames com “Mahoma ha mort”. El que veiem avui és una confrontació directa entre joves palestins i aquests grups d’ultradreta que compten amb el suport de la policia. Es tracta, doncs, d’una explosió que reflecteix dècades d’exclusió i violència institucionalitzada. Probablement, en podrem debatre les tàctiques utilitzades, però quan un poble colonitzat i deshumanitzat veu del tot silenciada, la seva veu, la lluita contra els símbols de la seva opressió, en són la seva única opció. L’origen més recent de l’actual conflicte el podem trobar en l’enfortiment d’aquests grups d’ultradreta i en la seva intenció de netejar ètnicament les ciutats mixtes d’Israel.
Com encaixen els moviments de dones dins la lluita palestina?
“L’aliança implícita entre la colonització i el patriarcat ens situa enfrontades a les dues cares del sistema tant a les nostres cases com en els espais públics”
El moviment actual consisteix tant en una lluita contra el colonialisme com també contra el patriarcat. Si visualitzes les fotografies de les manifestacions, veuràs desenes de dones que hi participen i que s’enfronten cara a cara i sense por a la policia. Això no és sorprenent sinó que sempre ha estat present a la lluita palestina. En els últims anys, la lluita feminista ha abandonat les oficines de les ONG i altres organitzacions elitistes i s’ha traslladat al carrer, amb la gent. Fa anys, es va crear el moviment feminista conegut com a Tal’at que té com a lema “No hi ha alliberament nacional sense l’alliberament de la dona”. Això no és només un eslògan sinó que és una realitat que vivim a la nostra pell quan la policia israeliana abusa de les dones palestines. L’aliança implícita entre la colonització i el patriarcat ens situa enfrontades a les dues cares del sistema, tant a les nostres cases com en els espais públics. Les dones formen part de l’actual alçament popular com a organitzadores, com a manifestants, com a representants de les famílies o exercint com a advocades de les més oprimides de forma voluntària. És a dir, les dones no només participen del moviment, sinó que el lideren.
Quin paper juga la comunitat internacional en l’ocupació israeliana i en el moviment d’alliberament palestí?
Com a palestina, mai he esperat el suport dels estats, i no només dels europeus o dels Estats Units sinó també dels governs d’Orient Mitjà, que en molts casos són dictadures que també oprimeixen la seva població. No vull demanar l’ajuda de països que participen del colonialisme i que sempre han defensat militarment i moralment l’Estat d’Israel, sinó que el que espero és l’ajuda dels pobles i la seva gent. Veiem fotografies de multitudinàries manifestacions arreu del món i la solidaritat de moviments com Black Lives Matter o dels pobles indígenes d’Amèrica Llatina. Hem rebut mostres de suport inclús des de Colòmbia tot i la situació actual i les matances que s’hi estan produint. La lluita palestina forma part de les lluites del món colonitzat contra les diferents formes que pren el sistema capitalista, materialista, extractivista i patriarcal. Per això, el més important és aconseguir el suport de la gent que ara sí que sap que la nostra és una lluita justa. No es tracta d’un enfrontament contra els jueus, sinó contra un sistema sionista supremacista que pretén la neteja ètnica del poble palestí i que rep milions de dòlars dels Estats Units. La gent ha de pressionar els seus governs perquè jutgin i castiguin a Israel i el comminin a posar fi al sistema d’ocupació. Els governs europeus no fan més que condemnar les accions israelianes, però això no significa res si la societat civil no els exigeix anar més enllà. La gent ha de saber que els sistemes d’intel·ligència i vigilància utilitzats pels estats d’Amèrica Llatina contra els pobles indígenes són subministrats per Israel, qui ha recolzat des de la seva creació la militarització del continent americà. Per això crec que la nostra lluita no és només una lluita palestina, sinó que es tracta d’una lluita internacional de tots els pobles que anhelen llibertat i dignitat. Instruments com el BDS (boicot, desinversions i sancions) són un element molt important per a combatre una lluita asimètrica d’un poble indígena palestí contra un Estat fortament militaritzat.
