“Tot això eren barraques. Però barraques de pisos, ep. Per aquí passava un carrer que arribava fins a la carbonera. Un barri sencer, era això; però quan el 92 van entrar-hi amb les excavadores i apa, tot enlaire. En cases de protecció oficial els van ficar tots; aquelles que hi ha per allà, per Poeta Cabanyes, que ara ja les venen a 260.000 euros i més. Que no sé si és que la gent es va morint i els fills o qui sigui ara en fan negoci”.
“El solar que ara proposen per construir-hi el CAP anava destinat en principi a ser zona verda. Ens fan triar entre una zona verda i un equipament sanitari. Els hem dit que ni parlar-ne”.
Allò de les barraques ho explicava avui mateix una senyora que passejava el gos per la falda de Montjuïc. Del CAP en parlaven diumenge dues dones de la Xarxa Veïnal Raval al vermut que aquesta associació de veïns havia organitzat a la plaça de la Gardunya.
Som en plena campanya d’eleccions municipals, però això no hi té res a veure: basta amb passejar un gos i freqüentar gent que es deixa les hores del seu temps lliure en assemblees, comissions de festes i projectes d’ajuda a qui ho necessiti, per saber que la ciutat, els barris, la seva gestió, són preocupació i tema de conversa habitual entre els veïns tothora, en moments tan quotidians com poden ser un passeig diari o un vermut de cap de setmana.
La ciutat, els barris, la seva gestió, són preocupació i tema de conversa habitual entre els veïns tothora, en moments tan quotidians com poden ser un passeig diari o un vermut de cap de setmana
La gent fa la ciutat i la ciutat està feta de gent. Si Richard Sennett, en el seu assaig Construir i habitar, que ara fa poc han publicat les editorials Arcàdia i Anagrama, explica com la circulació de la sang pel cos humà va servir d’alguna manera de plantilla per dissenyar la circulació rodada per les ciutats, les passejades i els vermuts podrien ser el paradigma dels punts del cos on la gent -la sang- baixa del vehicle i intercanvia la informació, on es posen sobre la taula els problemes i les iniciatives dels ciutadans.
Són sempre punts de reunió a petita escala: avui passejant el gos érem només quatre persones que ens havíem trobat per casualitat; diumenge, al vermut, hi devia haver una trentena de veïns a tot estirar. Ara, com es canalitza això perquè totes aquestes idees, queixes i propostes no quedin en simples converses d’ascensor?
De maneres de fer política participativa n’hi ha unes quantes. En aquesta campanya en conviuen dues: una que parteix de l’assemblea per triar els representants que després aniran a les llistes, amb una segona que mai no s’havia posat en pràctica aquí, que comença per la tria directa, via primàries, dels candidats que aniran després a les llistes de l’Ajuntament. Aquesta segona parteix una mica del vot cec: el que se’ns demanava d’entrada era que confiéssim en unes persones amb qui, per dir-ho així, mai no havíem coincidit ni passejant el gos ni fet el vermut.
En aquesta campanya conviuen dues maneres de fer política participativa: una que parteix de l’assemblea per triar els representants que després aniran a les llistes, amb una segona que mai no s’havia posat en pràctica aquí, que comença per la tria directa, via primàries, dels candidats
Aquesta segona opció arriba, a més, quan ja fa temps que la primera funciona; temps en el qual tots hem vist com n’és de complicat fer que la ciutadania tingui veu real dins de l’administració.
Mentre els primers ens demanen que els renovem la confiança tot i les crítiques que han anat acumulant al llarg d’aquests primers mandats, els segons volen que hi confiem un cop hem après com n’és de difícil canviar les coses i amb unes maneres que, ara que la campanya s’ha endurit i comencen a volar els articles desacreditatius tant en contra d’uns com en contra dels altres, disten molt del to amable i inclusiu que feien servir quan demanaven aquella primera participació en les primàries.
La gent el que vol és ser escoltada, no importa com de disruptiva o com vagi a la contra de tot la proposta d’un candidat. Aquests que ens prometen que, un cop electes, ens donaran veu, potser han d’entendre que per fer això, primer necessiten que siguem nosaltres qui els donem veu a ells.
