Saben aquell que diu que un físic, un químic i un economista fa dies que vaguen pel desert? Desesperats per la set i la gana, miraculosament, troben una capsa plena de llaunes de menjar. De seguida, es posen a discutir la millor manera d’obrir-les: “Unes dunes enrere he vist una pedra força sòlida, si colpegem les llaunes en els punts adequats, les podrem obrir”, diu el físic. “Queda massa lluny, serà més ràpid fregar les llaunes contra la sorra de manera que la tapa acabi cedint per l’efecte combinat de la fricció i la calor”, respon el químic. L’economista se’ls mira estranyat i els diu: “No us compliqueu la vida, la solució és molt més simple: suposem que tenim un obrellaunes…”.
Suposem que els liberals tenen raó i que, per exemple, les llogateres serien les principals perjudicades de la regulació dels preus del lloguer, de la mateixa manera que l’establiment d’un salari mínim comporta un perjudici per les treballadores. És a dir, que si recorrem a la construcció imaginària de Von Misses, “els objectius que la majoria de la gent tracta d’obtenir per mitjà del treball i de la política econòmica poden realitzar-se millor allà on el sistema de lliure mercat no es veu obstaculitzat pels decrets del govern”. Aquesta mena de supòsits permetrien distingir, en el capitalisme realment existent, el gra del lliure mercat de la palla de la intervenció estatal. Tanmateix, el capitalisme pertorba la serenitat teòrica de la catalàxia amb els embats de les recurrents crisis sistèmiques, que posen de manifest problemes i desequilibris que apunten al funcionament del mercat de forma indefugible.
En aquestes situacions especialment crítiques, els liberals recorren a Marx (Groucho, en el seu cas): “Aquests són els meus principis, si no li agraden, en tinc uns altres”, encara ressona el too big to fail (massa gran per fer fallida en anglès) amb el que bona part de l’star system liberal va justificar fa poc més d’una dècada el rescat públic de la banca i la intervenció estatal en l’economia. Amb la crisi actual, els principals representants del liberalisme es tornen a canviar de jaqueta i deixen els seus principis teòrics a l’estacada: tan aviat critiquen la competència en el mercat mundial de material sanitari com defensen la creació de bons de la UE i la relaxació de les normes d’estabilitat pressupostària i consolidació fiscal per facilitar l’endeutament públic, proposen adulterar les lleis del mercat amb la concessió d’ajuts a empreses i d’ERTO, celebren el dopatge mercantil del fons europeu de recuperació, o plantegen la implementació d’una renda bàsica.
A primer cop d’ull, sembla que ens trobem davant el procediment habitual del liberal per les situacions de crisi, usar la terminologia en voga per posar la pell de xai a les polítiques á la Friedman, jugar al gatopardisme econòmic amb propostes aïllades i inconnexes, i utilitzar la divulgació no com a mitjà d’instrucció popular sinó d’evangelització, amb paràboles i exemplificacions puerils, que ni expliquen, ni deixen explicar. Això no obstant, el present desgavell doctrinari del liberalisme és especialment destacable perquè, a diferència d’anteriors crisis sistèmiques que s’han vist catalitzades per problemes amb les commodities o les finances, l’actual crisi ha posat de manifest dos dels punts més febles per la reproducció del capitalisme.
Apologetes del capitalisme en hores baixes
En primer lloc, el mercat s’ha mostrat, a ulls de tothom, incompetent per satisfer de manera mínimament digna les necessitats relacionades amb la cura de la vida. En són mostres clares el desabastiment de material sanitari en el punt àlgid de la pandèmia, el terrible negoci de les llars per a gent gran, el xantatge i els incompliments de la indústria farmacèutica, l’aberrant desequilibri en la distribució de vacunes entre els països centrals i els perifèrics, el segrest del coneixement científic per mitjà de les patents, o els perversos dilemes entre el manteniment de l’activitat productiva i la salut de les treballadores per una banda, i entre el negoci turístic i el control de la pandèmia per l’altra.
Cal prendre el control col·lectiu dels mitjans de producció per satisfer de forma directament social les necessitats de les productores
En segon lloc, la crisi actual ha fet molt més palès l’atzucac en què es troba el capitalisme pel que fa a una qüestió que, com a sistema, només pot encarar segant-se la gespa sota els peus, expressat en paraules del senyor Burns: “Ah! La Mare Natura necessita favors? Doncs s’ho havia d’haver pensat quan ens va assolar amb sequeres, inundacions i micos sidosos. Ella va iniciar la lluita per la supervivència! I ara s’està fent enrere perquè està perdent?”. El caire bèl·lic amb què s’ha afrontat la crisi sanitària és un símptoma de l’arraconament teòric i pràctic dels apologetes del capitalisme en l’àmbit ecològic. Durant dècades, han pogut resistir fagocitant part important dels plantejaments de l’ecologisme, però d’un quant temps ençà han vist com el seu discurs s’empetitia i es dislocava, negat per la pujada del nivell del canvi climàtic.
Com pitjor, pitjor. Això no obstant, l’esmentada inoperància del mercat i la manca de respostes de l’economia liberal poden obrir algunes escletxes. No en va, proliferen les propostes alternatives que van abandonant les lògiques mercantils com a eix rector de l’organització econòmica i social. Importants sectors del feminisme han posat el focus sobre les cures i el treball reproductiu amb una perspectiva transformadora i anticapitalista, i bona part de l’ecologisme fa temps que reclama i desenvolupa una aposta epistemològica, econòmica i política que abandoni la idea del medi natural com a font gratuïta i sempre disponible de recursos que només poden aprofitar-se mitjançant la seva dominació.
Si sou d’aquelles que no voleu ni sentir a parlar de planificació econòmica per la temença que se us aparegui el fantasma de Stalin, us recomanem que canvieu de mèdium o, millor encara, d’historiador de capçalera. Les condicions actuals componen una imatge quasi especular, antitètica, de les que es van donar a l’URSS. Principalment, no caldria dur a terme una revolució industrial a marxes forçades per treure el país del semifeudalisme a costa d’una generació. Ans al contrari, avui dia es poden aprofitar les forces productives de la versió original de la industrialització, la capitalista, i actuar de forma conscient per revertir les formes de caràcter distòpic i deshumanitzant que ha anat prenent des d’un inici, per la qual cosa és imprescindible fugir de la idolatria de la tecnologia perquè el desenvolupament tecnològic sigui subsidiari de la reproducció social. En termes clàssics, es tractaria de prendre el control col·lectiu dels mitjans de producció per satisfer de forma directament social les necessitats de les productores.
El camí és llarg i s’albira una forta pujada, un context econòmic difícil, amb els consegüents intents de retallades i processos de privatització, i, previsiblement, amb l’acceleració de la uberització propiciada per l’economia de pandèmia, de manera que, mentre s’intenti avançar cap a un nou model, caldrà defensar posicions de rereguarda que semblaven intocables. Per acabar-ho d’adobar, l’extrema dreta està abanderant espuris processos de transformació. Per exemple, ha encapçalat bona part dels enfrontaments amb la UE i en molts països es va apoderant del discurs obrerista, una gran rèmora, donat l’important pes de la classe treballadora en tota transformació socioeconòmica de fons.
