Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Gervasio Deferr, exgimnasta olímpic

"A l’esport no cal una disciplina militar, cal respecte entre gimnasta i entrenador"

Gervasio Deferr al Club de Gimnàstica de la Mina / Sarai Rua

Ha crescut entre llits elàstics, anelles i poltres; també entre victòries, exigència i entrebancs. Després de penjar-se dos ors olímpics i una plata va decidir arrelar-se al barri de la Mina, a Barcelona, on entrena infants i joves. No ha parat de fer acrobàcies en els últims 35 anys. Al començament, per demostrar el seu talent davant de jutges internacionals, i avui dia, per compartir els seus aprenentatges al Club de Gimnàstica la Mina Gervasio Deferr. Resseguim la seva trajectòria d’esportista d’elit fins als carrers, on per fi pot fer el que més li agrada, tocant de peus a terra.


Com és llevar-se un dia i decidir que deixes la gimnàstica artística tal com l’has practicat fins llavors?

Per mi va ser un procés de tres anys, després de l’Olimpíada de Pequín el 2008. M’adonava que tots els meus companys entrenaven i tenien el mateix vincle amb la gimnàstica que jo havia tingut tota la vida, i que jo ja no el sentia. Tenia la possibilitat d’anar a entrenar al gimnàs cada dia, però no hi anava i no ho trobava a faltar. El meu objectiu a la vida sempre havia sigut guanyar, el meu somni havia estat guanyar uns Jocs Olímpics. Ho vaig aconseguir una vegada a Sydney 2000, dues a Atenes 2004, i a Pequín, per molt que em vaig esforçar, només vaig poder ser plata. Allà em vaig adonar que, quatre anys després, aquella plata es convertiria en un bronze o en un quart lloc i vaig decidir que em retirava.


Què recordes del tancament d’aquella etapa?

El dia que vaig fer la roda de premsa de comiat pensava que seria un dels dies més feliços de la meva vida. A l’AVE de tornada a Barcelona ja estava trasbalsat, no sabia on posar-me. Estava malament. Tenia feina com a entrenador al Centre d’Alt Rendiment (CAR) i tenia de tot, però no entenia res del que estava passant a la meva vida, va ser complicat. Vaig estar al CAR tres o quatre anys intentant-ho i barallant-me amb mi mateix; pensava que seria molt fàcil, però no ho va ser. Al final, vaig marxar d’allà. Ara sí que estic on vull i ho gestiono d’una manera responsable i coherent. De la gimnàstica no m’he desvinculat mai, hi segueixo enganxat i m’ho passo cada dia millor. Ara, com a docent i com a professor, estic descobrint altres coses que com a gimnasta no havia sabut apreciar.


Per què vas triar la Mina i no Pedralbes per obrir el gimnàs?

És el retorn als meus orígens, als meus inicis a la gimnàstica, amb cinc anys, i també pel que fa a recursos. Vinc d’una família pobra, que va arribar con lo puesto el 1977 des de l’Argentina, fugint d’una dictadura militar. Les van passar de tots colors per sudacas i perquè als vuitanta només feia cinc anys que aquí s’havia sortit d’una dictadura. Era un país molt masclista, molt feixista i molt xenòfob. Tot i això, a poc a poc, treballant i lluitant van trobar el seu lloc. Doncs això és el que jo vaig aprendre, que treballant i esforçant-te, al final arribes al teu objectiu, sigui quin sigui.


Inicies el projecte a la Mina amb altres esportistes del CAR de Sant Cugat del Vallès amb qui has compartit i competit més de mitja vida. Quin vincle manteniu?

Començo aquest projecte el 2010 amb set o vuit companys de gimnàstica, lluita i natació sincronitzada que vam unir les nostres energies per crear alguna cosa bona, alguna cosa social. Tenim dues famílies: la de sang i la que trobem a la vida, i ells són la segona. La gimnàstica no només m’ha donat valors, educació, coneixements… sinó que també m’ha donat una família. Ells han volat cap a les seves direccions i han fet els seus projectes de vida, i qui s’ha quedat aquí soc jo. Al final, el gimnàs porta el meu nom, però sense ells hauria estat impossible.

 

En un esport individual com la gimnàstica es poden treballar els valors de companyonia i treball en equip?

Absolutament. Si entens que els teus rivals no són els d’aquí. Sempre vaig entendre que els meus rivals eren els russos, els xinesos, els ianquis. Aquí al gimnàs no es piquen entre elles, en tot cas s’ajuden. Si una ha après a fer alguna cosa que abans no entenia i veu que l’altra no, li ho explica, perquè volen ser fortes quan competeixin contra un altre club.


Què tenia Gervasio Deferr que no tingués la resta de gimnastes?

Quan els pares em porten els fills em pregunten: “Tu els diràs el secret per guanyar, no?”. I jo els dic: “Hòstia, doncs no ho sé”. De moment, fa deu anys que ho intento i no ho he aconseguit transmetre. És difícil. Jo estava absolutament convençut que guanyaria i els altres potser no ho tenien tan clar perquè pensaven que era impossible. Amb onze anys, a Barcelona 1992, em van explicar que a un mundial poden anar-hi tots els països, però que a l’olimpíada només hi van els millors del mundial. I vaig dir: “D’acord, aquí és on jo guanyaré, on hi ha els millors”.


Creus que el model actual de Jocs Olímpics s’ha distanciat dels valors de l’olimpisme?

 “Els de vestit i corbata se me’n foten, els que van de xandall a la Vila Olímpica són els que m’importen”

A la Vila Olímpica de Barcelona veia gent amb vestit i corbata que no sabia ni qui eren: la casa d’Espanya, la delegació d’Espanya… Jo, campió olímpic, i la meva mare, a casa sense poder pagar una entrada per veure’m, quan tots aquests venien convidats; gent que es creu important i que oblida que sense nosaltres no hi ha equip de gimnàstica, però sense ells sí. Els Jocs Olímpics no són del Comitè Olímpic, són el somni de tots nosaltres. Per mi, és com quan Maradona deia que “la pilota no es taca”, poden passar milers de cabrons pel Comitè Olímpic que no tacaran el que són els Jocs. Els de vestit i corbata se me’n foten, els que van de xandall a la Vila Olímpica són els que m’importen.


Sovint, t’hem sentit atribuir ors olímpics a la sort. A què et refereixes?

Vaig tenir sort de saber recompondre’m el dia que vaig fallar a Sydney 2000. Tenia l’objectiu de guanyar la prova de terra [l’exercici on s’executen elements d’acrobàcia, flexibilitat i equilibri sobre el tapís] i vaig quedar en el lloc 58è, llunyíssim de la final! Només hi entren vuit i, per tant, n’hi havia cinquanta per davant meu. Em vaig haver de refer per afrontar la prova de salt sobre poltre amb dinou anys. Havia treballat un munt i no tenia res a perdre, i tenir aquesta mentalitat va ser la meva sort. Després, que el favorit de poltre caigués de cul no sé si és la meva sort. S’ha de saltar, s’ha d’aixecar la mà, s’ha de córrer, recolzar-se al poltre, fer el salt i clavar. I si no ho fas, perds. Jo vaig clavar, no vaig fer ni un pas, vaig fer la meva feina al cent per cent.


Aquesta confiança et feia sortir més lleuger de responsabilitats a l’hora d’executar els exercicis?

“La gent entrena per competir, però quan competeix s’espanta, i per mi és el moment en què més estic gaudint”

La gent entrena per competir, però quan competeix s’espanta, i per mi és el moment en què més estic gaudint de tota la meva vida. Estic amb aquell nervi a la panxa, estic com Déu, i em dic: “Per fi sento això”. Abans de sortir mirava el públic i pensava: “Us faran mal les mans de tant aplaudir, mai de la vida heu vist saltar un tio així”. I sortia convençut. Ara ho dic i se’m posen els pèls de punta, em poso una altra vegada en mode competició. Si hagués pogut seguir guanyant tres Jocs més, hauria seguit, però ens fem vells i el cos pesa, i quina mandra, seguir aguantant crits i esbroncades… Jo ja estava per una altra cosa.


Crits i esbroncades de qui?

Dels entrenadors, de baralles amb els mateixos gimnastes. Quan es preparen uns Jocs Olímpics, hi ha tensió, no és fàcil. Sis tios tenen la ment posada en allò, i en moments de màxima concentració et molesta tot. Jo havia d’aturar el gimnàs sencer per poder fer el meu exercici. Teníem unes esbroncades del copón. A Sydney 2000 hi havia companys que es barallaven per competir a l’all around [final general individual], la prova on se suma la puntuació dels sis aparells (terra, cavall amb arcs, anelles, barres paral·leles, barra fixa i salt de poltre), on participen els millors de cada país. Els veia amb 17 anys, barallant-se al vestuari, i tot per una decisió que després no preníem nosaltres, sinó els entrenadors. El meu entrenador i jo ens hem agafat pel coll.


Creus que el teu talent per la gimnàstica ve de l’absència de por?

No. Sentim una por brutal. Els meus alumnes em diuen: “És que tinc por”. I jo els dic: “És clar, és normal. Tu no pots tirar-te a fer un triple mortal sense por. El qui no té por és un boig i un dia es matarà. Aquell no el vull jo. Nosaltres tenim por, la mirem als ulls i la superem. Però hem de sentir-la”. He sentit moltíssima por en la gimnàstica, moltíssima. Ara, quan controles alguna cosa de sobte, quan t’ha fet una por del copón i de sobre ho aprens, ho entens… Quin plaer! De sobte, poder fer una cosa de forma fluida i gaudir-la, quan abans et feia pànic. No sempre es podrà a la primera, no sempre es pot amb tot, però les pors amb la tècnica marxen.


De tot allò que has après com a esportista d’elit, què has pogut aprofitar com a entrenador d’esport de base i què has hagut de desaprendre?

Intento ser absolutament el contrari del que eren els meus entrenadors amb mi. Literalment. A mi mai no m’explicaven el perquè de les coses. “Gervi, fes això”, “Per què?”, “Perquè t’ho dic jo”. Ho feia, cremat, enfadat, sense entendre el perquè. A mi m’insultaven de vegades, quan el meu pare no m’ha insultat mai a la vida. I he passat mesos sense parlar-me amb el meu entrenador. Ell allà, amargat, callat, sense parlar, sense dirigir res, sense cap mena d’empatia. Encara sort que entre nosaltres ens fèiem els entrenaments i ens corregíem. Quan era petit, si arribàvem un minut tard, no ens deixaven entrenar. Per Reis i altres festius ens feien ser al gimnàs a les 10.00 h, i si l’entrenador arribava a les 10.30 h i els nostres pares s’atrevien a dir-li alguna cosa, ho pagaríem a l’entrenament. Això no pot ser, els nens no tenen la culpa del que fem els grans.


Com gestioneu això, a la Mina?

Jo els dic: “Mireu, nois, farem això, que ja sé que és un fàstic, perquè jo també ho vaig haver de fer. Però si ho fem, després ens ajudarà i podrem fer això, això i això”. I al final ells es posen a fer-ho amb ganes. És la mateixa merda, és el mateix, però explicat amb afecte. I si he de clavar un esbronc, ho faig en deu segons i em dirigeixo a tothom per no assenyalar ningú i perquè ningú és culpable, simplement hi ha coses que no sabem com es fan i hem d’aprendre-les. Després seguim entrenant i amb bon rotllo.


Cal un sistema autoritari per aconseguir resultats a les competicions?

Autoritarisme no, disciplina sí. Has d’entrenar set hores, has de descansar, has de menjar, has d’anar al fisioterapeuta, has de cuidar-te, has de dormir, no has d’anar de festa… Els Jocs de Sydney 2000 els vaig preparar amb entrenadors autoritaris, ells imposaven el seu poder. A Atenes 2004 vaig entrenar pràcticament sol amb el seleccionador, que m’observava i m’ajudava quan ho necessitava, res més. A Pequín 2008 vaig fer de capità i de nexe entre els gimnastes, els entrenadors i la federació, em vaig encarregar que fóssim una família i anéssim a l’uníson. I vam aconseguir ser sisens del món. Vam vèncer Corea, Rússia i països que mai hauríem somiat vèncer. Els entrenadors no eren una figura autoritària per a nosaltres, eren una ajuda més, sumaven. Vaig aconseguir quasi sempre el mateix resultat, que va ser estar al top, i vaig treballar de tres maneres molt diferents. El que faig ara no és el mateix que fèiem quan competíem perquè no busquem el mateix resultat, jo aquí busco que es formin persones, no campions olímpics.


I si busquessis el mateix resultat, apostaries per una disciplina militar?

No. No ho vaig fer al CAR quan em vaig ocupar d’un equip de la Federació de Gimnàstica buscant Jocs Olímpics. Així i tot, no estava en el millor moment per saber si estava fent bé les coses o no. Però jo seguiria un altre sistema. No cal una disciplina militar, cal una disciplina de respecte i que els gimnastes entenguin el que calgui d’un entrenador, no que l’entrenador els molesti tota l’estona.


Haver estat un fora de sèrie com a gimnasta t’ha fet ser més segur en altres aspectes de la vida o t’ha afegit pressió a l’hora d’afrontar reptes?

“Quan vaig començar a guanyar vaig perdre els papers, em creia Déu i anava de sobrat”

De vegades m’ha fet sentir més segur per estupidesa. En algun moment, quan vaig començar a guanyar, vaig perdre els papers, em creia Déu i anava de sobrat per la vida. Al final, em vaig adonar de l’estupidesa que estava fent i que jo era una altra cosa. No he après a ser lluitador per guanyar olimpíades, sinó que he guanyat olimpíades perquè soc lluitador. Ho he vist la meva família, i això després m’ha permès afrontar tota una sèrie de situacions amb valentia.


Com t’ho fas per connectar amb el jovent que no té un talent visible per la gimnàstica?

Tots tenen una capacitat, que sigui menor o major no és culpa nostra ni seva. En tot cas, a través de la tècnica hem d’aconseguir que tots siguin capaços de fer-ho. Aquí comencem des de la base: tombarelles, rodes, verticals, salts. Tot això ho pot fer qualsevol. L’esport ja fa la seva pròpia selecció i que les nenes puguin o vulguin seguir o no. No seré jo qui les amargui.


Quines són les prioritats pedagògiques al Club Gimnàstica la Mina Gervasio Deferr?

“Si podem canviar-li la vida a una sola persona, jo soc feliç. I si l’hi podem canviar a moltes més, millor”

La labor que volíem fer aquí era d’integració social, és a dir, gent que vingués a fer coses positives. La droga i el narcotràfic han envoltat sempre les vides al barri… Ara poden venir aquí a entrenar
i fer gimnàstica amb Gervasio Deferr. No tothom és de la Mina, venen de Badalona, de Granollers, de Castelldefels. Però un cop entren, són tots iguals, m’és igual d’on vinguin. I després, en aquest barri, l’oferta d’esport femení estava abandonada, al pavelló municipal on hem obert el gimnàs es feia futbol, bàsquet, boxa, lluita, taekwondo. Tot són hòsties. I el ball? I la part bonica de la dansa i el ballet? Nosaltres ho incorporem. Volem que les noies sàpiguen que tenen més alternatives que arribar als catorze anys i quedar-se embarassades. Si volen marxar i quedar-se al carrer, poden fer-ho, però jo des dels quatre anys els ensenyo això. Denís és la meva primera alumna i ara està aquí entrenant nenes i estudiant per entrar a la universitat. Només per això, per mi aquest gimnàs ja ha complert la missió. Si podem canviar-li la vida a una sola persona, jo soc feliç. I si se la podem canviar a moltes més, millor.


Com heu aconseguit que el gimnàs sigui barat i sostenible a la vegada?

Tenim els preus de gimnàstica artística més competents de tot el país. Treballem amb serveis socials, hi ha nens que venen aquí i ens expliquen que son pare i sa mare no tenen feina i estan a l’atur. Nosaltres els diem que cap problema, que vinguin i tindran el mateix que la resta. Ja m’ocuparé jo de trencar-me el cap perquè amb el poquet que sobra d’un i d’altre es compensi per a ells. He estat set anys aquí de forma altruista, sense cobrar ni un euro. Ara, ho portem de tal manera que els quatre entrenadors puguem tenir un sou, amb 120 alumnes i llista d’espera.

Article publicat al número 525 publicación número 525 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU