El 20 de juliol de fa 90 anys, la ciutat de Barcelona entrava en una breu etapa de joia i intensitat revolucionària mai abans viscuda. Després de dues jornades de combats, amb més d’un milers de morts, les forces d’ordre públic i, sobretot, l’organització política de sindicats i partits, encapçalats per la CNT, la ciutat va resistir l’intent de reproduir-hi el cop d’estat militar que havia començat a l’Àfrica el 17 de juliol, i que s’havia estès en alguns territoris i ciutats de la Península. Un dels líders d’aquella resistència, que al mateix temps va ser l’inici d’una revolució que no va tenir temps, energia ni suports per reeixir, va ser Bonaventura Durruti, membre del grup anarquista armat Los Solidarios durant els anys vint i un dels líders de l’organització més hegemònica del moment, el mateix sindicat anarquista CNT.
Fa uns dies que ha vist la llum un àlbum que recorre la vida del líder anarcosindicalista lleonès i que en reivindica la vigència ideològica. Arriba de la mà de la Companyia Les Solidàries que, amb les referències ben clares, l’ha titulat Durruti T’estimo (Bankrobber). És una òpera rock —o potser no del tot— cuinada a un foc lent que també reivindiquen; cuidada, simfònica, plena de contingut històric i missatge polític. Hem quedat al Farró (Barcelona), amb tres de les Solidàries.
Recorrem el procés de gestació d’una aventura històrico-musical de divuit cançons, que descriuren com un “espectacle multidisciplinar filollibertari desaforadament simpàtic”.
Dos són veïns del barri: Guille Caballero, membre dels Surfing Sirles i els Chaqueta de Chándal, i Tuli Màrquez, periodista i escriptor. Júlia Soler és trombonista de les Testarudes i una veu rellevant al disc. Ara, el recorregut el fem nosaltres pel procés de gestació d’una aventura històrico-musical de vuitanta minuts i divuit cançons, que descriuren com un “espectacle multidisciplinar filollibertari desaforadament simpàtic”.
Qui sou la Companyia Les Solidàries?
Guille Caballero: Va començar integrada per una sola persona, que era el Tuli.
Tuli Márquez: Tot això comença amb la publicació el 2013 de L’endemà [Edicions del Periscopi]. És una història que passa a Barcelona, en què els personatges, el grup Les Roques, necessiten un canvi de ritme en la seva carrera i acaben traient-se de la màniga una òpera rock sobre la vida de Durruti. Els seus referents són tots els grups que jo he conegut a Barcelona, però idealitzats. A diferència d’ells [els companys], que són uns músics molt assenyats i amb una carrera, els músics amb els quals jo vaig conviure eren tots molt dolents. I dins de la meva memòria particular musical, tots els grups il·lustres acaben fent un disc conceptual. I el disc conceptual és una òpera rock, que ara se’n fan pocs. Llavors, em vaig trobar la portada de Música de consum, dels Surfing Sirles, el mateix 2013, amb una foto de l’enterrament de Durruti, i automàticament es va generar la sinapsi aquesta amb la meva idea. Volia dir-los-ho, es va morir l’Uri [Caballero, guitarrista del grup] i temps després vaig fer el primer contacte amb el Martí Sales, però hi va haver un temps siberià. Més tard, a través del Marçal de Bankrobber, vaig fer la famosa trucada al Guille, el 2021 o 2022. El vaig visitar a El Brull, vam demanar una beca, i vam compondre les divuit cançons el 2022, basant-nos, sobretot, en el llibre sobre Durruti de Hans Enzensberger, El curt estiu de l’anarquia. Li anava passant les lletres i ell anava treballant en un garage band en unes condicions precàries, amb un rotllo maquetero que diu molt de la professionalitat; de la capacitat compositiva del Guille.
G.C: No teníem clar d’entrada si primer havíem de gravar un disc o si havíem de fer concerts i després gravar el disc, però les dues coses demanaven haver de demanar a penya si volien tocar en aquesta moguda, cosa que em va fer una vergonya terrible. I la sort va ser que totes van dir que sí, d’entrada i amb alegria. De la Júlia, especialment, recordo molt maca la seva resposta, dient-me que volia participar. Vam tenir la sort que vam acabar fent una banda de set persones dalt l’escenari. Al Tuli l’incloem, evidentment, dins la Companyia Les Solidàries perquè res d’això hauria estat possible sense ell. I perquè, al cap i a la fi, les lletres són seves i és una part molt important del que hem aconseguit construir.
Com ha estat musicalitzar-ho tot plegat, convertir la novel·la, la història de Durruti, les lletres, en un disc; en Durruti T’estimo?
G.C: [riu].
T.M: Bona pregunta.
G.C: Suor i llàgrimes. No, no, m’ho vaig passar molt bé. És veritat que és 2026 i el Tuli em va proposar de fer això el 2022. La beca em va fer funcionar molt més, perquè com que havia de justificar que m’havien donat una pasta, amb la qual estava, gràcies a Déu, sobrevivint en aquell moment, sí que va ser fer una cançó una rere l’altra. Va ser el 2024. En una tardor vam fer les cançons i vaig trucar a la Júlia, al Joan, a la Irene… Al Pope no, d’entrada, a la Laura del Pino (La Rauxa), que va haver-ho de deixar, malauradament. Al Xavi i al Pau. El gener ens vam posar a assajar. Vam decidir que primer començaríem fent els bolos.
Júlia Soler: Acabàvem de confeccionar més els temes, oi? Potser ells portaven unes idees molt clares, i treballar amb una feina feta et dona molt marge de poder crear per sobre o treballar el material com volíem… Per a mi, com a mínim, per la part de vents, va ser molt agraït poder, fent partitures, posar-hi també aquest toc més simfònic que fa que sembli ja la cúspide de l’òpera rock, no? És un contrast respecte del tipus de creació musical al qual estem acostumats, que és tot molt immediat. I això ha estat un procés molt llarg, que s’ha anat teixint i s’ha anat fent amb molta cura. També estic molt contenta de formar part d’un projecte que es pren la música com ens la prenem els músics, que és amb aquesta artesania, de cuidar el material. A més a més, amb la xitxa de què parla, crec que se li ha donat la grandiloqüència de l’obra magna que és.
G.C: I l’afecte. L’obra magna… [riu].
J.S: Sí, és que és una puta obra magna.
Un de vosaltres, Xavi, deia a les xarxes socials…
G.C: [torna a descosir-se de riure] “El disc que ningú ha demanat i tothom necessita”.
Per què creieu que deia això?
J.S: És una producció musical que té missatge. Torno a allò de sempre: ara mateix la indústria no t’ofereix aquest tipus de consum d’una música que requereix un temps pausat, de seure i escoltar el disc en un moment molt conscient. La gent ja no s’asseu a escoltar-se un disc de cap a peus, i aquest disc t’hi obliga, perquè vas seguint tot un fil narratiu.
G.C: Així com el disc parla d’una manera de pensar i de fer que ja no està en voga i la reivindica, també reivindica una manera d’escoltar i de viure l’experiència musical que tampoc està en voga. Esperem vendre discos perquè crec que és una obra que, personalment, em demana tenir-la a les mans, obrir el disc i mirar les lletres mentre l’estic escoltant… Que és una cosa que tots hem fet des de petits. I aconseguir ser tu una persona que vulgui reivindicar això és bonic, és per estar-ne prou orgulloses.
“La gent ja no s’asseu a escoltar-se un disc de cap a peus, i aquest disc t’hi obliga, perquè vas seguint tot un fil narratiu”
Amb el disc també s’aprèn una història que, en general, potser no coneixem tant com hauríem…
J.S: Jo hi penso molt, perquè he rebut molts comentaris de banda d’historiadors o de mestres d’història que crec que faran servir el recurs per dotar els alumnes d’aquesta cosa de continguts una mica atractius per ara. Jo crec que és un disc que hauria d’aparèixer com a contingut pedagògic.
G.C: Molaria molt!
J.S: També va ser una gran sort fer els concerts que vam fer per canalla d’institut a La Capsa, al Prat de Llobregat. Després es van fer col·loquis. I va ser increïble tenir canalla d’ESO i Batxillerat preguntant-te coses històriques. “I per què els comunistes es mencionen tant aquí?”. Llavors és interessant, perquè més enllà de l’experiència musical, et fa pensar, oi?
On espereu arribar amb el disc?
T.M: La música, per si sola, s’ha posat al servei de la història. El que pretenem és generar una determinada empatia, no tant amb la causa llibertària, com amb el fet que estem en un moment crític a escala social i que aquest element serveixi perquè algunes consciències s’aixequin. Que se sàpiga que aquest és el camí que va marcar aquest bon home sense ser, tampoc, un il·lustrat. A partir d’aquí, si llencem una guspira perquè s’encengui el bosc, millor. Ja no és tant un tema pecuniari com un tema ideològic. A més, el disc s’ha fet d’una manera molt sincera, tant amb les lletres com amb la intenció, en les maneres i en com tothom ha posat la carn a la graella, amb una autoexigència molt gran. És talent musical. Escriure les lletres va ser més fàcil, el més difícil va ser el que va fer en Guille.
“Pretenem generar una empatia, no tant amb la causa llibertària com amb el fet que estem en un moment crític a escala social”
G.C: Bé, a mi no m’ho sembla, de fàcil.
No havies fet mai una òpera rock.
G.C: És que jo la cosa de dir-li òpera de rock… Digues-li rock si vols, però de l’òpera no hi veig tanta cosa. Potser té un punt més simfònic. Jo he fet les maquetes, però després hem fet totes els temes, els hem donat moltes més coses, tothom hi ha anat sumant i per això al final és una cosa tan plena, perquè tothom ha tret el seu talent. Hi ha cançons que són vuit temes diferents en un. I això em flipa. És un disc amb moltes repeticions de motius.
El disc comença amb Naixement d’una estrella, amb la premonició, el destí marcat amb la data de naixement el 14 de juliol del 1896… Qui era Bonaventura Durruti?
G.C: Un dels primers personatges pop de la península Ibèrica, almenys. Per a mi, que també simpatitzo d’una manera poc activista amb el comunisme libertari i amb l’anarquisme, és això: si et mola el rock, coneixes els Beatles; i si et mola l’anarquisme, coneixes Kropotkin, Bakunin i coneixes Durruti. És un tòtem. És una persona amb llums i ombres, com totes. Això ho descobreixes llegint El curt estiu de l’anarquia. Però no puc evitar pensar que hi havia bondat dins seu. I no és perquè el romantitzi, sinó perquè crec que els seus actes així ho expliquen. No es va quedar mai res per ell, sempre ho repartia… És clar, tenia les seves contradiccions, com tothom, i aquest disc en part parla d’això, també.
J.S: Per a mi és el resultat del moviment d’unes plaques tectòniques que havia d’esclatar. Aquella escletxa… El trobo una persona molt valenta. Ara tenim molta por de lluitar perquè ens han fet creure que tenim moltes coses a perdre…
G.C: I poques a guanyar…
J.S: M’emocionava veure entrevistes de membres de Los Solidarios que parlaven d’ell, i veure com havia aconseguit que ningú tingués por de perdre res. Que el més important era no perdre aquella batalla.
G.C: Conquerir. Conquerir coses.
J.S: I ho van fer. Ara és impensable, completament impensable.
D’alguna manera, sense ser culpa seva, van despertar el feixisme per donar suport a una democràcia burgesa en què no creien…
G.C: Com el procés!
Els anarquistes són els més perdedors entre els perdedors, potser?
T.M: Mimi Morin, la seva companya, li diu. És una de les advertències que li fa: “Et faran la pell”, i ell diu que li és igual. És un concepte de vida. Saps que et fotran la pell, sí, però fins on arribem, arribarem. Ell no tenia corpus ideològic. El seu corpus ideològic eren les seves accions. Va viure quaranta anys i va tenir molta sort de viure quaranta anys. Podria haver mort. Es pot dir missa. Però el concepte de la sort és molt important, perquè abans van matar el Noi del sucre, Layret i una llarga llista d’anarquistes, que eren bastants més que els empresaris que van pelar.
“Ell no tenia corpus ideològic. El seu corpus ideològic eren les seves accions. Va viure quaranta anys i va tenir molta sort de viure quaranta anys”
G.C: També reivindiquem, com una part del disc, que es diu Durruti T’estimo i és Durruti per tot arreu, la figura de la Mimi. No només per ella mateixa, perquè és veritat que potser tampoc expliquem tant qui era en el disc. Però sí que de cara a la biografia d’en Durruti. Tot i ser una persona que sobretot posava el cos i que potser no tenia un corpus ideològic molt format al darrere, l’aparició d’ella en la seva vida el va dotar d’això. Fins al punt que es va convertir en un orador que al·lucines i que realment sabia despertar consciències en els altres. I això, si no tens una mica de corpus ideològic, és difícil. I va ser en gran part gràcies a la Mimi. Com que la història sempre està explicada des del punt de vista masculí, nosaltres hem volgut donar-li el paper i el personatge que fa la Júlia.
Reconeixeu en un vídeo que vau publicar a les xarxes socials que feu una mica de proselitisme llibertari. Ho feu també per esvalotar el galliner de la música catalana amb una cosa nova, conceptual, molt política?
G.C: No, no… Música política a Catalunya se n’ha fet tota la vida de Déu. Podríem parlar de molts grups i ja no és només pel que diuen, com per com fan les coses. Vull dir, aquest tipus de mirada cap a fer música en aquest país, gràcies a Déu, hi ha estat, hi és i hi serà. Nosaltres no som més que gent que formem part d’aquesta manera de viure-ho així, i ja està. Amb les Testarudes, amb Chaqueta de Chándal… El dia que aquests grups estiguin a l’iceberg del mainstream hauran perdut absolutament el sentit perquè estan fets per anar en contra, precisament, d’això.
J.S: A més del diàleg, d’allò de què volem parlar, del disc, també es tracta de com ens movem tots dins del circuit. Com pot ser que hi hagi grups que toqueu tant amb tota aquesta càrrega darrere i no estigueu en primera plana o no estigueu tan presents? Potser darrere hi ha alguna cosa que també no interessa, que hi hagi veus tan crítiques. I amb l’art, per a mi, és implícit. L’art és una eina de transformació social.
Amb És la República, Idiota! (1931) i Front Popular (la Revolta ha Fracassat) expliqueu la relació conflictiva que van tenir l’anarquisme i l’anarcosindicalisme, tan protagonistes i tan hegemònics, amb la República.
T.M: El disc és molt crític amb el socialisme. Perquè l’autèntic enemic de l’anarquisme eren els socialistes. I de fet, en el panorama polític actual el partit hegemònic d’aquest país no és el PP, és el PSOE, que són els que prenen el poder. Aquest és el problema, el PSOE, que sempre vol capitalitzar el malestar. S’ha vist a la vaga dels mestres perfectament, com ràpidament un sindicat comunista, per l’amor de Déu, com és Comissions Obreres, ha pactat les condicions i, al final, els mestres, afortunadament, els han deixat amb el cul a l’aire.
G.C: Sindicats com la CNT a la guerra civil o el pistolerisme, difícilment els tornarem a veure. El pitjor enemic d’una esquerra veritable no és una dreta, necessària perquè hi hagi una contraposició, sinó que és una esquerra domesticada, domesticar la idea de la millora de condicions de vida a les persones i convertir-la en un producte d’Uniqlo per la penya. Així com el pitjor enemic que ha tingut sempre la contracultura ha estat convertir-la en un fenomen de masses. La manera que tenim de construir la cultura, també, cada cop està anant més cap a viure-la com un consum i un supermercat, així com l’educació, entesa com el camp d’entrenament perquè la penya l’endemà estigui absolutament fidelitzada amb com funcionen les coses.
“La manera que tenim de construir la cultura cada cop està anant més cap a viure-la com un supermercat, com l’educació, entesa com el camp d’entrenament perquè la penya l’endemà estigui fidelitzada amb com funcionen les coses”
I és necessari continuar estant a sota perquè no es perdi l’essència d’aquestes coses. També aquest disc d’alguna manera intenta reivindicar això. Que això hi era, que Catalunya en gran part ve d’aquest esperit de fons, d’una societat minifundista, una nació sense estat en què una de les sortides polítiques ha estat l’esmena total a la idea mateixa d’estat. Això hi és i gairebé ni ho sabem. No se’n parla prou, no ho tenim interioritzat.
Què creieu que diria Durruti del moment polític, i de l’esquerra, concretament?
J.S: Que som uns covards.
G.C: Que som uns domesticats, que tal com està construït el món has d’arribar a final de mes, i que ho tenim tan interioritzat que ens esforcem una pila a ser engranatges.
Com serà el xou?
G.C: L’objectiu final era això: fer una cosa amb bastant més pes escènic. I, de fet, estem treballant en aquesta línia, i som justament tres persones que creiem bastant en teatralitzar-ho. De moment, tindrem una cosa una mica híbrida, amb uns vídeos que hem gravat amb companys i companyes actors i actrius que diuen frases d’escriptores i escriptors que parlen sobre l’anarcosindicalisme o sobre la llibertat i etcètera. L’àlbum dura vuitanta minuts, justos.
J.S: De moment, és un concert, una píndola ràpida exprés del que és la vida, tot l’àlbum, en prop d’una hora i mitja. Haver tret el disc ja ha estat un objectiu, però com sempre, les ments pensants… Aquí hi ha molta ment que necessita nodrir-se. La teatralització, com el suport visual que ja tenim, pot ser un suport molt interessant per poder acabar d’entendre tot el que es diu, perquè hi ha molta informació, són lletres que no són canòniques, sinó que és tot un recitatiu. És una òpera per això: perquè hi ha molta narrativa, hi ha molts actes, la podem separar per moments. És un concert on no pots estar com estem molt sovint ara, que t’estàs amb la música de fons, sinó que has d’estar molt actiu perquè tot allò que perdis…
T.M: El disc serà un esperó. Ara és hora que això tiri endavant. Si hi ha una ment preclara que ho vulgui fer, endavant les atxes. Tenim uns músics que estan fent la seva feina, a partir d’aquí, ja es veurà.
