Érem en un tot terreny rondant els boscos d’un racó del Ripollès i ell m’anava ensenyant els arbres que havia deixat i m’explicava amb detall perquè no els tallava o perquè en tallava d’altres, perquè malgrat viure d’anar a bosc no semblava pas que es mirés la fusta en termes econòmics: aquells perquè el teix petit de sota pugui créixer, allà a la fageda donar pas als que tiraran millor encara que siguin petits, aquell freixe, aquell vern, els pins d’aquí, els que puguin aguantar una nevada o els que tenen alguna cosa especial, com aquell pi que em va semblar prou lleig i ell em va assegurar que tenia prop de cent anys. I és que més enllà del rendiment de la fusta el que feia era cuidar el bosc, estimar-lo i pensar-lo en l’ahir, l’avui i un demà que no veurem. Perquè molts dels arbres a qui feia espai perquè es fessin grossos i bonics, s’hi faran quan ell i jo ja no hi serem. Perquè el bosc es mou lentament, en un temps que no és ben bé el nostre.
El temps és or, ens diuen, i les nostres hores de feina tenen un valor. El mercat ho mercantilitza tot, també –i sobretot– el temps. I pensar les coses amb calma, pensar en un temps que ens sobrepassi a nosaltres i que nosaltres no podrem monetitzar és, sens dubte, anar a contracorrent.
Pensar les coses amb calma, pensar en un temps que ens sobrepassi a nosaltres i que nosaltres no podrem monetitzar és, sens dubte, anar a contracorrent
A l’entrada del meu corral hi vaig gravar, en una llinda de fusta, una frase de Virgili que em va dir la meva professora de llatí a la UdG, la Mariàngela Vilallonga. “O fortunatos nimuim sua si bona norint, agricolas”, que traduïda vindria a dir una cosa així com “oh, afortunats els pagesos, si coneguessin els seus béns”. Que ja som rics, a pagès, però no sabem que ho som. Quan la vaig posar em va semblar que seria bo recordar-m’ho cada dia. Però quina fortuna tenim, la pagesia, i per què no la coneixem? És la vida bucòlica, potser? És el temps de les coses?
Perquè malgrat –ja se sap– que les virtuts de la ruralitat tendeixen a ser més aviat idealitzacions que no pas certeses, també és cert que algunes hi són i el temps n’és una, cada vegada més escassa.
En Martí es mirava els cotxes passar i es quedava embadalit. Guardàvem el ramat davant de la carretera i els dies en què vaig poder-lo acompanyar sempre em preguntava on carai anaven tants cotxes amunt i avall amb tanta pressa. I era fa uns anys, que en passaven molts menys.
Voldria pensar que els qui vivim i treballem la terra, el bosc o tenim bestiar a petita escala (els qui quedem, que no som gaires) encara tenim aquest tarannà de mirar-nos el temps una mica més enllà dels individus. Crec que el ritme de la natura ens hi obliga una mica: de veure créixer i morir les coses i passar les estacions. I no vol dir només tenir paciència també és saber quan actuar, intentar entendre d’on venim i cap on anem. No sé si ho fem encara, o si ho fem com abans, ja que per mantenir-nos o per sobreviure econòmicament i per tenir una mica de vida social ens hem d’adaptar a la vida moderna del nostre primer món capitalista i aquí el temps té un preu i un cost.
Els mercats són salvatges i dinàmics i d’aquí només se surt –econòmicament– entrant en les espirals autodestructives de l’economia extractiva: intensificar, reduir costos, augmentar beneficis
I quan el temps té un cost és quan deixes de mirar-lo amb calma per pensar només en l’avui: en un món globalitzat ens fan viure a mercè dels mercats, a nosaltres que ja vivíem a mercè del clima, del bestiar, de la natura i de tantes coses que ni controlàvem ni podíem preveure. I els mercats són salvatges i dinàmics i d’aquí només se surt –econòmicament– entrant en les espirals autodestructives de l’economia extractiva: intensificar, reduir costos, augmentar beneficis. I a vegades ni així. Pensar en la fusta i no en el bosc, pensar en les vendes i no en el bestiar. Pensar en l’ara i no en el demà. Però on es guanya la supervivència econòmica es perden les fortunes que descrivia Virgili i es perd el temps per les coses.
Vaig sentir-li dir a en Pepe Mújica que quan pagues les coses no ho fas amb diners sinó amb temps de la teva vida: el temps que has invertit en guanyar aquells diners. I des de llavors he pensat que el temps que s’inverteix a guanyar diners hauria de ser alhora, temps viscut i gaudit, perquè em sembla massa cruel pensar que paguem les coses amb trossets de vida.
I mentre el pi lleig de cent anys va creixent, sento a les notícies que segueixen endavant amb els jocs olímpics d’hivern al Pirineu, que les comarques despoblades i sense serveis necessiten esdeveniments estel·lars com a excusa per a atraure inversions perquè encara que els hiverns no siguin hiverns, el diner serà el diner. A vegades davant de fotos antigues –sobretot del litoral– molta gent es pregunta com vam deixar que passés la destrossa que hi hem perpetrat. En la immediatesa i la pressa del moment es fa difícil pensar en els boscos i en els arbres que vindran.
Per estimar cal tenir temps, cantava Joan Pau Giné.
