La crisi actual no ens ha vingut de nou. Tot i que no esperàvem que seria una pandèmia la que ho detonaria tot, feia temps que creixien les possibilitats d’una recessió. Com a cada crisi, s’ha tornat a demostrar que quan la reproducció del capital es posa en perill, xoca frontalment amb la reproducció de la vida.
En aquest context, i a pesar que comptàvem amb dècades d’anàlisi sobre el funcionament i les dinàmiques del sistema, així com amb el forçat aprenentatge que la gran recessió de 2007-2008 ens oferí, des de l’esquerra hem estat incapaços d’evitar que els efectes de la crisi es traslladin a les classes populars. Fins ara, podem considerar com a fluixes i poc coordinades les iniciatives per marcar les polítiques econòmiques i socials. Si bé s’han vist reaccions al confinament, al tancament de certs negocis o a la deslocalització de centres de treball, les mobilitzacions han estat més aviat sectorials i sense una gran aposta de conjunt en les classes treballadores. I mobilitzacions amb voluntat aglutinadora (com les famoses marees) dels anys anteriors ja no es fan sentir com abans.
En un moment en què el feminisme s’havia erigit en moviment de masses, sorprèn la seva incapacitat per forçar polítiques econòmiques que alterin les prioritats polítiques
Potser una de les absències més notables és la del moviment feminista. Un moviment que, des de fa dècades, havia reivindicat la centralitat que tenen els treballs de cures per a la reproducció de la societat en el seu conjunt i, conseqüentment, la necessitat que la societat mateixa reconegui, socialitzi i s’impliqui en aquesta reproducció. En un moment en què el feminisme s’havia erigit en moviment de masses, sorprèn la seva incapacitat per forçar polítiques econòmiques que alterin les prioritats polítiques, la distribució de les tasques i les condicions materials de vida en les nostres societats.
Especialment cridaner és que, en els moments més durs del confinament i posteriorment, quan s’ha posat de manifest que els treballs de cures (remunerats o no) i els treballs del tercer sector (amplament feminitzats i precaritzats), són socialment imprescindibles, una part important del feminisme s’hagi vist immers en debats essencialment identitaris, abandonant en bona part les reivindicacions dels últims anys, just en el moment que s’evidenciava l’encert del moviment. Amb tot, doncs, continuem necessitant eines d’anàlisi que ens permetin comprendre críticament el context actual, i propostes polítiques que ens permetin articular coalicions amples per portar a bon terme aquesta crítica.
Creiem que, per aquesta tasca, la teoria de la reproducció social (TRS) ens ofereix un bon marc de pensament. Nascuda durant els anys vuitanta del segle XX, amb un punt de partida establert en el feminisme marxista de Lise Vogel, és una teoria que ens ofereix una anàlisi integral del desenvolupament de la noció de valor de la força de treball basant-se en la seva reproducció, anant més enllà de la producció de mercaderies que se centrava el marxisme i del treball domèstic que s’havia centrat el feminisme.
La teoria de la reproducció social ha estat ampliada considerant tots aquells elements que permeten la reproducció de la classe, el seu vessant biològic, social i ideològic
En les darreres dècades, aquesta línia ha experimentat un cert ressorgiment utilitzant, també, el desenvolupament teòric d’autors com David Harvey i Michael A. Lebowitz, i ha estat ampliada considerant tots aquells elements que permeten la reproducció de la classe, el seu vessant biològic, social i ideològic. Parlem d’elements que van més enllà del treball domèstic, contemplant tots els recursos materials necessaris per a la reproducció de la vida i la societat, però fent especial èmfasi en sectors públics (escoles, hospitals, escoles bressol, serveis de dependència, etc.) i privats (des dels sistemes privats d’assegurances fins a la mateixa família), passant per tot el conjunt i complex sistema comunitari que permet l’organització de les cures fora de la dicotomia pública-privada.
La TRS es fixa principalment en com aquestes parts del circuit de reproducció social dels treballadors han quedat subordinades a l’acumulació de capital, deixant la supervivència entre l’esfera privada de la família, el treball assalariat i uns serveis socials tensats des de fa dècades. És la contradicció Capital-Vida. Per posar-ho de forma simple: el mode de producció capitalista requereix forçosament la reproducció de la força de treball per tal de valoritzar-se i acumular-se, però és aquest mateix cicle d’acumulació el que redueix els mitjans de reproducció de les classes populars i, a més, intenta absorbir valor (desposseir-nos) d’aquelles estructures i institucions que havien estat conquestes obreres del passat, que buscaven millorar les condicions de vida. Se situa, així, en una dinàmica aparentment contradictòria.
En moments de crisi, les contradiccions entre l’acumulació de capital i la reproducció social s’aguditzen, això ho coneixem basant-nos en altres períodes recessius. Però la pandèmia actual ha posat més de manifest que mai la relació perversa entre acumulació i reproducció, les immenses dificultats del sistema per posar la vida al centre i protegir-la en moments de necessitat. La crisi sanitària i econòmica mostra la tensió existent en el si dels estats europeus, inserits en el marc d’un capitalisme globalitzat, entre afavorir l’acumulació de capital per una banda i la protecció de la població (essencial per no perdre legitimitat) per l’altra. A conseqüència d’això, les polítiques aplicades fins ara han estat de connivència amb el capitalisme, intentant equilibrar l’activitat econòmica amb una paralització de les nostres vides. Les mesures de protecció han tendit a confiar en excés en les restriccions de les llibertats de moviment, vulnerant-les de forma acrítica i obrint la porta a què aquestes siguin, en el futur, aplicades de forma molt menys justificada contra les organitzacions i mobilitzacions populars.
La pandèmia actual ha posat més de manifest que mai les immenses dificultats del sistema per posar la vida al centre i protegir-la en moments de necessitat
Les polítiques econòmiques, d’altra banda, han estat notablement absents, i focalitzades en pal·liar el sentiment de desesperació col·lectiva i els primers moviments de denúncia del sindicalisme i organitzacions polítiques. A l’Estat espanyol no s’han desenvolupat polítiques suficientment ambicioses, i les existents (ja parlem dels ERTO, els incentius al teletreball o les tímides rendes mínimes) continuen deixant fora a bona part de la població que no té prou ingressos per sobreviure. Un model que sembla que serà la nova normalitat. A més, fins i tot aquestes limitades polítiques socials han demostrat una bona dosi d’ineficiència a conseqüència d’una estructura administrativa que no compta amb recursos per arribar a la gent esperada. Per finançar-les, tampoc s’han posat sobre la taula reformes fiscals ambicioses, sinó que s’han deixat en mans de l’emissió de deute públic i confiant en uns insuficients préstecs del Banc Central Europeu (BCE), renunciant fins ara a l’eina de la justícia fiscal per intentar equilibrar la despesa o directament a una planificació econòmica al servei de la població.
La realitat és que ens trobem davant d’un ajornament tant de la conflictivitat social com de reformes fiscals i econòmiques via deute públic. Això és quelcom factible només a curt termini, ja que, si bé les normes d’estabilitat pressupostària de la UE es troben actualment en suspens, tornaran a entrar en vigor, i per tant, aquests fons europeus aprovats a l’estiu es convertiran en grans quantitats de deute a pagar pels estats. Si no hi fem res, l’escenari més probable a mitjà termini es veurà dominat, novament, per una polarització nord-sud d’Europa acompanyada de polítiques d’austeritat: una nova orgia de flexibilització laboral i retallades en els serveis públics que es traduiran, principalment, en una major tensió de les condicions de reproducció de la classe treballadora, tal com hem estat vivint després de 2008.
Considerem que la TRS també ofereix potencialitats que van més enllà de l’anàlisi: suposa un replantejament tant de les línies divisòries de gènere i classe com de la producció i reproducció, per la qual cosa compta amb una no menyspreable potencialitat política per afrontar els conflictes socials que vindran. Com dèiem, la lluita de classes no es manifesta sols en el regne de la producció, sinó que s’estén en tots els àmbits de la nostra vida. Aquest enfocament amplia el subjecte de classe i els espais on es dóna el seu conflicte, més enllà d’aquells vinculats a la producció de valor. Són exemples d’actualitat les lluites contra les retallades i privatitzacions o el moviment per l’habitatge, que aconsegueix victòries cada setmana aturant desnonaments i recentment ha assolit un fet impensable fa uns anys: la regulació del preu del lloguer. D’altres exemples els trobem en el moviment per la sostenibilitat ambiental, les lluites sindicals dels taxistes contra Uber, les Kellys, els metges del MIR, etc.
La teoria de la reproducció social suposa un replantejament tant de les línies divisòries de gènere i classe com de la producció i reproducció
Totes aquestes lluites sectorials, allunyades de la visió tradicional (i una mica esbiaixada) que tenim del moviment obrer, tenen en comú haver protagonitzat alguns dels episodis més destacats de la lluita de les classes populars per la millora i defensa de les seves condicions materials d’existència. En major o menor mesura, han posat la reproducció de la vida al centre del sistema social i econòmic, per la qual cosa entendre com aquesta entra en contradicció amb l’acumulació de capital és útil per pensar les lluites passades, presents i futures, les quals cal dotar d’un marc i perspectiva d’actuació conjunta. Molt probablement seran elements necessaris, davant la massa creixent de treballadors sense ingressos o amb ingressos precaris, i enfront dels efectes d’aquesta austeritat que preveiem. En resum, l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora.
Sense negar que el treball productiu de valor, així com l’acumulació de capital lligada a l’extracció de plusvàlua, continuen constituint el nucli del capitalisme i el punt estratègic des del qual es desmunta el sistema, la TRS contempla també allò que passa fora de la producció del valor com a elements constitutius i essencials per a la seva reproducció. Determinen les condicions de vida de la classe treballadora, i tenen el potencial per constituir classe i lluita de classe.
Així doncs, entenem que la TRS ens permet reconèixer com l’afany del capital per tal d’assegurar-se la plusvàlua afecta les nostres vides. La contradictòria relació entre acumulació i reproducció, la contradicció Capital-Vida, resulta essencial per comprendre els reptes als quals ens enfrontem en la conjuntura actual. A més, ressitua els diferents espais des d’on es construeix la classe i la multiplicitat d’àmbits on es dóna i es pot donar la lluita de classes, sense oblidar que l’essència del sistema capitalista és l’acumulació de capital. Una perspectiva que ens ajuda a comprendre la realitat de manera holística, a repensar els subjectes polítics transformadors i a articular moviments diversos que, a priori, poden semblar allunyats entre si.
