A la columna de setembre parlava del projecte TERRA-TECA-TRACA, que des de diferents llocs del país tenim entre mans una colla de gent i encetava una sèrie de tres articles dedicats a cadascuna de les paraules d’aquesta santíssima trinitat que mos sustenta i mos fa viure.
Avui toca la teca. Lo menjar, l’aliment, mots que no necessàriament són sinònims tot i que ho haurien de ser. O si més no equivalents. Lo menjar ens hauria d’alimentar, nodrir el cos. I el plaer que ens pot procurar l’acte de menjar, nodrir-mos també l’esperit amb tot lo que comporta d’aprenentatge i delit dels sentits, ja abans, durant i també encabat del moment de l’àpat. Però desgraciadament no sempre és així.
Som lo què mengem diu la frase que vol situar al centre el fet de menjar, com a acte necessari i fonamental que en bona part determinarà, amb les seues tries, lo que acabem esdevenint com a persones i com a comunitat. I quin és, doncs, lo grau de salut individual i col·lectiva.
Lo menjar ens hauria d’alimentar, nodrir el cos. I el plaer que ens pot procurar l’acte de menjar, nodrir-mos també l’esperit amb tot lo que comporta d’aprenentatge i delit dels sentits
Evidentment, la frase no deixa de ser un corol·lari de la que la precedeix en l’ordre normal del procés: Som lo què sembrem. És a dir, la llavor que dipositem en aquesta terra que, tossuda i generosa, encara mos acull. I també tota la relació que a partir d’aquell moment hi establim per tal que fructifiqui i esdevingui l’aliment millor. Millor pel que és en ell mateix, fruit d’un intercanvi entre la natura i un saber de qui la fa cultura. Un intercanvi que cal que s’arreli fondo en un respecte recíproc, particular i col·lectiu, que no podem perdre.
I això vol dir una manera d’entendre i practicar l’agricultura en què, aquest respecte, es tradueix per la tria de la complicitat i no de la competència. De la interdependència en enfront de l’explotació. I millor també per com s’insereix, aquesta pràctica, en tot lo conjunt de pràctiques que configuren la manera d’organitzar-se d’una comunitat, d’una societat. Una manera de viure i d’habitar feta de relacions i intercanvis que poden contribuir a mantenir, restablir o crear uns equilibris; o, al contrari, poden dur a destruir-los a curt, mitjà o llarg termini. De fet, ja estem en temps de descompte i els efectes de determinades tries ja els tenim en l’àmbit immediat.
Aquestes dues frases que ens poden semblar una obvietat de tan evidents que són, xoquen amb certa realitat amb què algú sembla entestat a contradir-les. Una realitat que, amb criteris quantitatius de productivitat i consum sense fre ni límit, mos la imposen, entre altres, com a model de producció de mercaderies comestibles, que cada vegada són menys aliment i més mercaderia a seques. Un model que es desarrela i es torna irrespectuós per passar a ser un camp de batalla i no un camp de conreu. Un camp de batalla desigual i trampós, en el qual les corporacions directament o indirectament implicades, ben lluny de la interdependència i l’equilibri que esmentàvem, trien sense escrúpols l’explotació de tots i cadascun dels àmbits que l’activitat agrària i la generació d’aliments abasta. L’explotació de la terra i dels cossos i esperits de qui l’habitem.
La qualitat, aquesta sostenibilitat proclamada de veu i alhora malmesa de fet, ho inclou tot. Tot aquell respecte per la terra, la llavor, l’aliment i qui mos el procura
I tot això, a més, fent-mos passar bou per bèstia grossa, amb eslògans que emmascaren i enlluernen. I amb les corresponents imatges d’immensos camps de conreu on el sentit de l’escala que una relació de proximitat comporta, es perd en l’infinit de l’agricultura industrial, que creix sense arrelar. Eslògans repetitius, que les paraules també són llavors que geminen i provoquen uns discursos o uns altres i uns relats que es peguen bufetades, o se les haurien de pegar. I en aquesta operació de falsificació, un simulacre de progrés que deixa de banda la imprescindible lletra menuda: què se’n fa dels pagesos, convertits, com ben bé diu Mercè Ibarz, en agricultors i empresaris agrícoles. O en jornalers purs i durs, tot i ser, potser, velleu, propietaris d’un tros de terra. Jornalers d’amos sense rostre ni ètica. Un progrés que es proclama a l’abast de tothom, amb abaratiment del producte que, en el fons, posa en evidència la poca importància que se li dona. Un abaratiment que implica un canvi de prioritats en els costos. La propaganda s’emporta el tall gros. Lo pagès, les molles.
I els que mengem, que som tots, què hi fem en aquest panorama?
Un dels pagesos de casa nostra implicats en aquest comboi de la Terra Teca Traca ens deia fa uns dies, mentre sopàvem la colla, amb una bona taulada parada amb els fruits del treball de la terra d’un altre dels comensals: “lo menjar, l’aliment, ha de ser sostenible per definició. Si no, no ho és pas aliment”. I malgrat l’opinió prou general dels convocats al tec sobre aquest adjectiu que comença a fer basca, seguint la conversa en aquesta direcció, constatàvem que aquesta sostenibilitat passa també pel valor que donem cadascun de naltros a la teca. I en aquest cas parlàvem també i sobretot del valor material. La gent que treballa la terra te fa tocar-hi de peus tant si vols com si no vols i a la que t’enfiles amb segons quines elucubracions, te foten sacsada i te tornen a solc. I ell prosseguia. Quin percentatge del pressupost quotidià dediquem al menjar, al bon menjar? No parlem en termes absoluts, que les quantitats posarien de manifest altres temes no pas banals, però que ara no abordarem. Quan decideixes esmerçar recursos proporcionalment importants, se suposa que vetlles per la qualitat del producte en què te’ls gastes. I la qualitat, aquesta sostenibilitat proclamada de veu i alhora malmesa de fet, ho inclou tot. Tot aquell respecte per la terra, la llavor, l’aliment i qui mos el procura. Que la TECA, ens remet, per què no, al sufix grec -théke, que vol dir dipòsit. Dipositem-hi, doncs, les nostres tries perquè siguin llavor i fruitin com cal!
