A les deu del matí del 14 d’octubre, l’única alteració de la normalitat que es percebia als carrers de Barcelona eren les banderes de l’Estat espanyol que penjaven des de dissabte a tres fanals de la Via Laietana, fora de lloc com un paracaigudista que s’equivoca. Restes d’un 12 d’octubre que es va fer dos dies abans però que semblava que hagués estat feia cinquanta anys. Només fa uns minuts que s’ha fet pública –després de múltiples filtracions– la sentència del judici del procés: 100 anys de presó sumen les penes contra Carme Forcadell, Oriol Junqueras, Dolors Bassa, Raül Romeva, Jordi Turull, Josep Rull, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. Els Jordis accediran a la llibertat condicional l’any 2023, i Junqueras hi optarà el 2026. Pedro Sánchez tanca, en roda de premsa, qualsevol possibilitat d’indult o d’amnistia.
Cap a les onze, tres pancartes tallen la Via Laietana a l’alçada de la plaça Ramon Berenguer. És funcionariat del Departament de Polítiques Digitals i Administració Pública, que ha baixat de l’oficina a protestar. Homes encamisats i dones de cabell gris, gent d’ordre, criden “Vergonya!” i veuen com altres treballadores de departaments de la Generalitat, veïnat del barri i estudiantat de la zona s’afegeix a la protesta. Els consellers Jordi Puigneró i Alfred Bosch l’encapçalen, mentre darrere canten que els carrers seran sempre nostres. Una de les dones concentrades valora la sentència i la concentració: “Ens afegim al clam de llibertat. L’única cosa tolerable era l’absolució, i no l’esperàvem”. Un veí del barri, en Jaume, que volta la seixantena, troba insultant que la sentència “en total siguin cent anys rodons: com si els haguessin dividit a l’atzar entre els condemnats”. Respecte a la protesta, anuncia que ara “caldrà anar lleuger d’equipatge, per estar tots els dies que calguin, tots els anys que calguin”. Al darrere, una noia crida esverada que més enllà, al Poble-sec, estan fent un desnonament. Una altra dona contesta, després de pensar-s’ho molt bé: “Això és la política de la Colau…”. En efecte, és un grup heterodox que, malgrat tot, ha de veure com a menys de cent metres un home solitari i atlètic sacseja una bandera espanyola, deixant ben clara la seva postura moderada sobre el conflicte.
Les imatges d’una marea humana desobedient a peu, en patinet o en bicicleta donen la volta al món
A quarts de dotze arrenquen nombroses marxes de manifestants des dels campus universitaris de tot el país. A la capital catalana avancen en direcció a la plaça de Catalunya, on també conflueixen dos nodrits grups provinents de les seus d’Òmnium i la CUP. Es multipliquen els focus de la notícia. L’ANC convoca una roda de premsa, l’Associació Catalana pels Drets Civils –que aplega les famílies de les persones preses i exiliades– llegeix un comunicat a la plaça del Rei, i des del Palau de la Generalitat Quim Torra emet un missatge institucional. Però, sobretot, Catalunya està pendent de l’anunci que la plataforma Tsunami Democràtic farà a la una del migdia. “Tothom a l’aeroport”. El missatge arriba a través del seu canal de Telegram, que a mig matí compta amb 140.000 membres; 230.000 a mitjanit. Instruccions d’arribar a les instal·lacions aeroportuàries del Prat per qualsevol mitjà de transport. Les primeres persones s’hi desplacen amb Renfe i la línia 9 del metro, transports que més tard són suspesos per ordre dels Mossos d’Esquadra. Poc després queda bloquejada la passarel·la d’accés de la carretera B-22 a la terminal 1. Les imatges d’una marea humana a peu, en patinet o en bicicleta enfilant la C-31 per superar els vuit quilòmetres que separen la ciutat comtal de l’aeroport donen la volta al món. Skynews, la BBC, Russian Today o Al Jazzeera ho mostren a desenes de milions de televidents.
155 vols cancel·lats
Algunes de les que hi arriben encara fan cara de desorientació. A la sortida del metro, agents dels Mossos escorcollen les motxilles amb un cert grau d’aleatorietat: a qui sembla menys turista o a qui té més aparença d’independentista, ves a saber. Un cop a dalt, toca el filtre de veritat: un grapat d’agents del Cos Nacional de Policia espanyola (CNP) bloquegen l’accés a la planta 1 i controlen qui té bitllet i qui no. Com que Tsunami Democràtic ha proveït de centenars de targetes d’embarcament simulades a les manifestants i com que algun pobre passatger genuí no duu el bitllet a sobre, s’adoba el terreny a la confusió i a l’error. Una família de l’est d’Europa que no el té ni en paper ni descarregat al telèfon ha de tornar enrere a pensar-se com nassos passar aquella barrera de senyors amb armadura. Els nervis d’una part del passatge amb presses per agafar el seu vol ja comença a aflorar i encara no són les tres. Una dona italiana que era dins de la terminal i havia sortit, ara no sap com tornar a buscar amb qui venia i crida agafant el telèfon. Mentrestant, el personal de seguretat privada (Illunion) filtra quins bitllets són vàlids i quins no, i un dels manifestants a l’altra banda del control es pregunta si un senyor que no és policia pot decidir sobre el seu accés a l’aeroport.
A mesura que va arribant gent en metro o des del pàrquing, la planta zero i l’accés a la planta 1 es van omplint, la temperatura puja i, en un dia especialment humit, l’ambient es fa cada cop més desagradable. La unitat d’antiavalots fa aparició i es posen les bases del que serà la tarda: un llarg bloqueig distribuït en diferents accessos amb càrregues policials puntuals i esbatussades de curt avenç però de porra contundent. A la planta 2, ja a l’accés dels controls de seguretat, dues parelles que volten la seixantena comenten escandalitzades com la policia ha fet fora dos nois de molt males maneres. “Li han dit que l’avisarien només una vegada”. I a tot això… “Vostès què hi fan, per aquí?”, preguntem. Es miren en silenci i una de les dones ens diu molt seriosa que esperen el seu vol: el 8033 a París Orly. El seu home i l’altra parella es miren entre somriures de complicitat gairebé infantil i marxen.
A mitja tarda puja encara més el termòmetre dins l’edifici, a l’accés a la planta 1, que ara ja queda gairebé infranquejable. El passatge va accedint com pot amb les seves maletes, passant entre les manifestants que són assegudes a terra. La majoria de qui va més cremat, de qui pitjor porta la protesta, és gent d’aquí, que sap de què va la història i no hi simpatitza. La gent de fora, europea, americana, africana, asiàtica, senzillament avança com pot entre la confusió i l’esforç. Prou en tenen amb no perdre el vol per parar-se a pensar en política o a repartir culpes del seu petit drama. També hi ha molta gent bloquejada, i tant, que s’ho pren amb humor o que senzillament entén els orígens i la legitimitat de la protesta. L’impacte en l’activitat aèria és de 110 vols anul·lats i centenars amb retard fins a la matinada. Cal sumar-hi 45 cancel·lacions més –per la ressaca del tsunami– al llarg del matí de l’endemà. Sumen 155, sí, sí, 155. Diverses tripulacions no troben manera física d’arribar a la terminal i arrosseguen les maletes al llarg de quilòmetres per sobre de l’asfalt.
Milers de punys alçats
La massa de manifestants no para de créixer i assoleix la inèdita xifra de 25.000 en el moment de la posta de sol. L’aeroport està a punt de col·lapsar-se, les accions d’Aena a la borsa baixen i les unitats d’elit de la Guàrdia Civil protegeixen les pistes i l’accés per a mercaderies i carburant. Els Mossos adverteixen a través de Twitter que l’accés sense autorització a les zones restringides de la infraestructura pot suposar un delicte “molt greu”. Curiosament, l’operatiu policial topa amb la restricció aèria del Prat, i els dos helicòpters que controlaven la mobilització des de l’aire reben l’ordre de situar-se més enllà de la vertical de la rotonda d’accés a la T1. Per això, el centre de coordinació policial no rep imatges aèries i això dificulta enormement la mobilitat dels efectius sobre el terreny. A més, una gran columna de furgons de la UIP del CNP queda atrapada entre els vehicles aturats a la B-22. Durant una hora no poden ni avançar ni fer marxa enrere: els agents que no poden circular amb els furgons queden parcialment inoperatius.
25.000 manifestants en el moment més àlgid, quan la infraestructura aèria va estar al llindar del col·lapse
Se sent el crit una vegada i una altra: “1 d’octubre, ni oblit ni perdó”, i al carrer, al passeig que porta al pàrquing exterior, alguna gent, mentre fuma, discuteix la manera òptima de bloquejar un aeroport. De sobte tothom juga, també periodistes, a ser estratega militar i a pensar tàctiques per bloquejar una infraestructura clau. Només com a exercici per passar les estones mortes, que també n’hi ha. És en una d’aquestes quan una reportera de Telecinco es prepara la connexió en directe i la gent comenta amb sarcasme la seva presència: en un moment donat, millor que escridassar-la, la gent considera oportú xiular fluixet “Els Segadors” amb una cura i una precisió melòdica sorprenent. La presència constant de membres del Tsunami que alerten de suposats individus infiltrats i vigilen que ningú s’excedeixi dona pistes del grau d’organització de tot plegat.
A partir de les cinc, comencen els aldarulls i les càrregues al carrer, que ja havien tingut una prèvia a les escales d’accés de l’estació de metro de la línia 9. A la columnata per on passen els busos i els taxis a recollir i a deixar el passatge, ara, com és natural, no hi ha ni un sol vehicle: on haurien d’estar els busos hi ha antiavalots de metre noranta i furgonetes de la Policia Nacional espanyola, i on haurien d’estar els taxis, un gruix de gent més aviat jove i disposada a aguantar el que faci falta. A les plantes superiors dels pàrquings, a manera de balconades, altres manifestants observen la tensió entre la gentada de la planta zero i la policia. Donen suport amb crits d’“independència”, “els carrers seran sempre nostres” i cantant “L’Estaca”. Se sent un compte enrere i, quan les manifestants intenten entrar, la policia carrega cap a elles i fa córrer tothom a cop de porra. De moment no hi ha bales. Volen les ampolles i les llaunes. Als voltants, la gent més gran dona suport i algunes, poques, es lamenten que la situació hagi acabat així. Al cap i a la fi, què s’esperava? Comença a ploure.
Més tard, parlem amb un dels nois concentrats al carrer, on la gran massa de gent bloqueja el trànsit. Es diu Joan i diu que ha arribat en Renfe a dos quarts de cinc. Diu que ve preparat per estar-s’hi les hores que calgui, un dia, si cal. “No soc independentista”, diu. Però és clar que el contracte social s’ha trencat. La pluja ha començat a picar fort i, a mesura que passen les hores, el passatge bloquejat s’aclimata a la situació, amb petits campaments fets amb cartrons o tovalloles, cervesa i pica-pica, i s’observen policies que comencen a donar mostres de feblesa humana: badalls, tedi, suor excessiva.
Parlem amb la Samantha, que ha arribat de Gatwick (Londres) a dos quarts de set. Es queixa que ningú no l’ha avisat, ni Vueling, ni l’aeroport ni la policia. Té el cotxe a l’altra terminal i no sap com o quan el podrà anar a buscar. Ella sap que tot plegat “és pels presos polítics”, perquè tot i no ser catalana ve sovint a treballar a Barcelona. No està d’acord amb la independència de Catalunya, però troba injust que els empresonin. Tot i això, l’emprenya que hagi de pagar ella per tot plegat. De moment està cansada però es troba bé: pateix per la claustrofòbia si segueixen arribant vols i ningú no pot sortir. Més tard, cap a quarts de nou, ens la trobem a peu anant cap a la terminal 2.
Davant dels controls d’accés, de nou, parlem amb tres persones que donen suport amb aplaudiments i crits la gent asseguda des de les tres. “Estem seguint el Tsunami Democràtic”, diuen, “el que calgui”. “És el primer cop que es talla l’aeroport de Barcelona. Si ho fem bé avui, la resta sobra. Hem perdut la confiança en els partits i les associacions”. I, si han aturat Barajas, afirma un d’ells, és per aplaudir ben fort. Són dues noies i un noi d’uns trenta-pocs i veuen que és una protesta transversal, de nou, com l’1-O. Són optimistes respecte d’on va l’acció. Passades les vuit, a la concentració al carrer, una dona d’una cinquantena d’anys ens diu que això “és una partida d’escacs i el rei no sap que sense els peons no és res”. “Molts catalans no són independentistes i no els agrada gens el que ha passat. Perquè això va molt més enllà; estem parlant de vulneració de drets fonamentals”, conclou. Pugen els ànims quan arriben notícies d’una sorprenent marxa lenta de 1.200 cotxes a Barajas (Madrid) i, poc després, quan l’entrenador del Manchester City, Pep Guardiola, posa veu a través de la BBC a un comunicat internacional amb el segell de Tsunami D on es denuncia la repressió i es demana diàleg.
131 persones ferides, 3 de gravetat
Les dues últimes hores de bloqueig són –sens dubte– les més dures. El CNP actua a la desesperada, ara també amb bales de goma. Al seu costat, els Mossos d’Esquadra disparen projectils de foam. El resultat de l’escabetxina és esfereïdor: 115 persones ferides de diversa consideració segons el balanç final del Sistema d’Emergències Mèdiques. Les càrregues que es produeixen –en paral·lel–
a la Via Laietana de Barcelona sumen 8 lesionades més, 4 a Maçanet de la Selva, 3 a Lleida i 1 a Reus. L’entitat de preservació dels drets humans Som Defensores emet un informe on detalla l’origen policial de les lesions a 29 persones: 7 per impactes de projectil (un a l’ull, un al cap i un a un testicle), 5 per cops de porra al cap, 1 per cop de porra al testicle i 16 per cops de porra a braços i cames. Dimarts al matí, l’Hospital de Bellvitge confirma que el noi de 22 anys ferit a l’ull ha perdut la visió, que se l’està intervenint d’urgència i, afegeix, que les múltiples lesions que pateix són compatibles amb l’impacte d’una bala de goma. El Tsunami Democràtic tanca la jornada amb dos missatges: “Donem l’acció per finalitzada amb èxit i els objectius assolits. I demà, ho tornarem a fer anunciant un nou repte” i “És per això que anunciem l’app de Tsunami. Descarrega-te-la i coordinem-nos a partir de demà per guanyar la llibertat: app.tsunamidemocratic.cat”. La validació de l’app un cop descarregada es pot fer mitjançant un codi QR que només es pot aconseguir a través de canals de confiança. Les hores següents es converteixen en una veritable marató de boca-orella i de navegació per les xarxes socials per aconseguir el codi, a l’espera que s’anunciï la propera acció de Tsunami Democràtic.
