Impressions

Tornados

29/01/2018

Quan et passa una cosa terrible, el millor és que la vida segueix. El pitjor és, també, que la vida segueix. Ho notes quan aquesta cosa terrible et passa només a tu. Els altres segueixen indiferents, no van pel carrer bramant al cel, no s’abracen els uns als altres ni ploren de bon matí a les cantonades, no treuen el cap cridant per les finestres de les oficines, no abaixen la persiana de les botigues, no apaguen les fàbriques, no anul·len les reunions, no es refugien durant hores en els ulls muts de la caixera del súper, mentre la cua s’allarga i s’allarga. Res d’això no passa i tot segueix rutllant, com diu el tango, demolidor: sus ojos se cerraron y el mundo sigue girando.

Però quan allò terrible no t’ha afectat només a tu sinó a milers -milions- de persones, que això no passi és més estrany. Jo mai havia copsat una consciència col·lectiva d’haver estat agredits globalment com amb la repressió de l’1 d’octubre i l’aplicació del 155. Ho sé, avis i àvies de la meva generació: no he passat una guerra. Ho sé, pares i mares: no vaig viure el franquisme. I ho sé, resta de coetanis i coetànies: hem viscut atacs col·lectius de grans dimensions altres vegades, des de reformes laborals a privatitzacions i retallades, també bombardejos contra innocents en el nostre nom. Són agressions a tota una població, perquè atempten contra les nostres condicions materials i els nostres principis morals. Però en clau repressiva, no havíem vist mai una agressió tan àmplia, tan explícita i tan directa sobre tota la població com aquell 1 d’octubre i la posterior aplicació del 155 (sobre tota la població perquè, més enllà de qui va voler votar, estàvem tots i totes convocats; i més enllà de què n’opinaves del govern català, l’autogovern era de tots i totes).

En clau repressiva, no havíem vist mai una agressió tan àmplia, tan explícita i tan directa sobre tota la població com aquell 1 d’octubre i la posterior aplicació del 155

I sí, la gent va plorar, va cridar amb ràbia al bell mig del carrer, es va abraçar amb desconeguts, aquell primer d’octubre que durarà anys. I sí, les botigues abaixaren les persianes i tot es va aturar aquell dia 3. I en dies posteriors, encara, les reunions s'anul·laven, les cites es postergaven, les finestres s’obrien de bat a bat, les cassoles trencaven la nit d’alguns carrers. I no ens refugiàvem hores en els ulls muts de la caixera del súper, però sí que, durant molts dies i moltes setmanes, creuàvem un comentari diferent amb ella i amb tanta altra gent fugaç del nostre dia a dia, com a contrasenyes per desactivar l’estupor i la pena. Estàvem esfereïts i necessitàvem dir-nos-ho al mínim contacte. Necessitàvem, també, caminar molts quilòmetres, cridar molt lluny, "on és avui la mani, a quina hora surt la nostra columna des del barri?"

Són cicles, diuen. El cas és que ja no sortim en massa als carrers, o no com llavors (o no quan escric això: a veure què passa en els imminents episodis del thriller polític). Potser no cal aquell ritme, ens diem, i puntualment ens apropem a la manifestació per la llibertat dels Jordis (cent dies i el mundo sigue girando) i la setmana següent a una acció del CDR Barcelonès a la -fins ara?- Passeig Joan de Borbó de Barcelona, on tapen cada placa amb un Passeig de la República. Em fa gràcia la coincidència en el dia en què la casa reial difon un vídeo molt patètic de la vida quotidiana del rei... certament això no s’aguanta per enlloc.

Com podríem fer que parlar de república fos parlar, decidir i incidir sobre com volem repartir el poder en la nostra societat i que, per tant, ens interpel·lés a tots i cadascun de nosaltres?

Això no s’aguanta per enlloc però el mundo sigue girando. I el conflicte també gira i gira sobre el seu eix, penso mentre pedalo de tornada. Com podríem sortir d’aquest bucle tan estret? Com podríem convertir aquest gir en tornado, perquè fos més ampli i aixequés la gent del terra, s'escolés per tots els carrers i barris, obrís portes i finestres? Com podríem fer que parlar de república fos parlar, decidir i incidir sobre com volem repartir el poder en la nostra societat i que, per tant, ens interpel·lés a tots i cadascun de nosaltres? Com podríem fer perquè parlar de república fos parlar de totes les sobiranies (nacional, però també alimentària, residencial, sanitària, energètica i cultural)?

Ens urgeix fer-nos i mirar de respondre aquestes preguntes per poder fer alguna cosa productiva amb tot això, per no girar l’esquena a l’oportunitat més gran -i és ben petita, sí- que hem tingut fins ara -almenys la meva generació- de poder engegar un procés de transformació social. No sé què diuen els cicles, però ara que sabem que la cosa va per llarg, que més enllà dels Pirineus ressona el eco eco, i que l’estira i arronsa judicial esdevé soporífer o estèrilment adrenalític, sembla un bon moment per fer-nos col·lectivament la pregunta, no només des dels espais des d’on es defensa ja la república i la independència, sinó des de moltes altres organitzacions i moviments socials. Potser, pensant i bufant plegats, es faria el tornado.

 

 

Mostra'l en portada

Notícies relacionades: