Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat
SUBSCRIU-T'HI FES UNA DONACIÓ

Tot el que voldria dir-li a una dona vella

Això que té a la cara és un mapa d’arrugues. Li van des de la boca fins al crani. Són els camins plens i viscuts, arrelats a la pell com la soca d’un arbre. Ella es pensa que demà haurà de matinar i haurà de fer el camí ral

| Alejandro Robles

Una dona vella s’acosta els dits a la boca, introdueix el dit polze entre les dents i s’arranca l’ungla. Se la menja a poc a poc, cavalcant-la entre la dentadura. És una dona vella que es pensa que és una nena. És una àvia. És la meva àvia pensant-se que és petita. S’escolta com mastega la part més blanca de l’ungla, el so exacte de la queixalada i la cutícula trencant-se com el gel. Després s’agafa dues trenes invisibles i se les embolcalla a les mans, posant-les sobre les espatlles.

Això que té a la cara és un mapa d’arrugues. Li van des de la boca fins al crani. Són els camins plens i viscuts, arrelats a la pell com la soca d’un arbre. Ella es pensa que demà haurà de matinar i haurà de fer el camí ral. Es pensa que haurà de carregar l’aigua per fer farinetes, que es trobarà un pit-roig i que podrà descansar sota l’alzina. Es pensa que és una nena, que el seu pare la renyarà si no arriba a casa abans que el sol marxi de la vall. Ella es pensa tot això i m’ho diu amb una mirada que sembla lúcida, però no té horitzó.

Em mira com si el temps fos nostre i jo puc veure la seva silueta comprimida i minúscula en el relleu dels seus ulls recordant. La puc veure caminant entre la vegetació
i el silenci contundent de la vall al capvespre. Ella va créixer damunt d’aquesta terra tova que li enceta la visió, embolcallada de cingleres que semblen onades. La puc imaginar els dies de gresca al mig de Sant Llorenç, la puc veure amb vista aèria, com un ocell des dels Emprius, parant a la font i tocant la larva d’una salamandra. La puc veure els dies de por i els dies de gana. Ara em mira fixament, mastegant el record, lluny de la persona que és, pensant-se que hi ha una merla a prop nostre i dient amb la veu prima que no pot jugar més estona. Li voldria dir que marxi tranquil·la, que ja jugarem demà durant les escletxes que ens regali el dia. Que si s’atreveix, anirem a agafar mores al Romeu mentre jo vigilo i sento els masovers xiular. Voldria fer veure que soc la seva amiga i no la seva neta i dir-li que sí, que fa anys que vivim el mateix moment. Li diria que aviat serà primavera i tot ens esclatarà a les mans.

Li serpenteja a la mirada una serp verda com si sortís d’entre les brolles i les pinedes, perquè arriba aquell moment en què recorda les flames i tot en ella enfosqueix

Sempre hi ha un moment, quan ella recorda i jo voldria dir-li coses per seguir-li el joc de la memòria, que la seva mirada es fa més adulta i més fosca. Li serpenteja a la mirada una serp verda com si sortís d’entre les brolles i les pinedes, perquè arriba aquell moment en què recorda les flames i tot en ella enfosqueix. El dia que la vall cremava a ella se li encenia el cor d’una manera salvatge. I llavors li explico, i això sí que li explico, que ara hi ha un bosc jove on les mallerengues crien, grans masses forestals i espadats alçant-se. És un refugi, li dic, un lloc de cria on tot torna a néixer. És un ampli terreny on la gent fa parada els caps de setmana, i des d’on els excursionistes enfilen fins al barret del Montcau. Hi ha un pastor cuidant les ovelles i uns ceps que s’atrinxeren ben ordenats. Aleshores ella em torna la mirada i somriu amb els plecs dels ulls, com si ho entengués. Com si sabés que ella és una dona vella i també un bosc jove que brota incansable cada cop que l’aire arrasa. Em mira plena de clarianes i llavors li voldria dir tot sense miraments; que la Vall és ella, i l’arbre també. Voldria dir-li que està feta de la mateixa matèria que les pedres, com la casa del poeta alçant-se majestuosa i ampliada. Voldria dir-li, sense que em tremolés la veu, que encara que el món insisteixi a oblidar-la, a ella, a les dones velles, aquestes roques no l’obliden. Ni els carrers del poble, ni les llunes que regalimen contra les masies, perquè ella és aquestes roques, aquest poble i aquestes llunes, perquè aquesta terra té memòria, com les dones velles, que recorden esgotades els rastres agrícoles i les arrels que les han fet créixer.

Tot això voldria dir-li, però només me la miro pensant que, en certa manera, em sent mentre mastega a mossegades petites el tros d’ungla, minúscul, que ha aconseguit arrencar, convençuda de la seva força.

Article publicat al número 536 publicación número 536 de la Directa

Donacions

Fes una donació

FES UN DONATIU