Un 20 de febrer de fa trenta anys una colla de joves que havien de fer el servei militar es van presentar davant de diferents jutjats militars per declarar-se insubmisos. A Barcelona van ser vuit (57 a tot l’Estat) i el jutge va ordenar la presó preventiva de tres. La cosa venia de lluny, i la presentació era el fruit de debats complexos i de l’anàlisi d’experiències anteriors (dins i fora de l’Estat). De fet, tot va començar amb en Pepe Beúnza molts anys abans. Però aquell 20 de febrer es considera l’inici d’una campanya de desobediència civil no-violenta que va acabar amb la fi del servei militar obligatori i la prestació substitutòria, i que va contribuir al descrèdit —ja molt considerable— del militarisme i les seves institucions.
Cadascú dels qui vam participar en aquella campanya té la seva perspectiva. A mi em va tocar una de les poques condemnes fermes que hi va haver a Catalunya, de dos anys quatre mesos i un dia de presó i inhabilitació, per negar-me a fer la prestació substitutòria. A altres llocs, el nombre de presos va ser molt més alt. L’Estat aplicava una repressió selectiva de manera que fos suficient per espantar els joves però amb el menor cost polític possible. No va aconseguir ni una cosa ni l’altra.
L’Estat aplicava una repressió selectiva de manera que fos suficient per espantar els joves però amb el menor cost polític possible. No va aconseguir ni una cosa ni l’altra
A Catalunya hi va haver moltes més presons preventives que condemnes fermes, i com que el Ministeri de Justícia va canviar el reglament penitenciari expressament, jo em vaig passar únicament una setmana en segon grau (el que entenem per estar a la presó, en règim tancat) i un any en tercer, és a dir, anant a dormir a la Model, mentre que hi va haver companys que van estar setmanes en presó preventiva, i en Josep Maria Moragriega uns quants mesos a la presó militar. Per això, una primera lliçó d’aquella experiència va ser que el poder judicial és força imprevisible. Per què a Catalunya hi va haver tan poques presons fermes? Doncs perquè els jutges imposaven penes inferiors a un any, de manera que podien concedir la llibertat condicional automàtica, i això malgrat que la llei era clara: dos anys, quatre mesos i un dia de condemna mínima (des del principi per als insubmisos a la prestació social substitutòria, com era el meu cas, i des de força aviat per als insubmisos al servei militar, des que van passar a jurisdicció civil perquè els militars volien evitar el descrèdit).
La segona lliçó per a mi va ser constatar el poder de la desobediència civil no-violenta. La insubmissió va aplegar persones molt diverses, d’ideologies i visions del món molt diferents, cosa que a vegades va comportar discussions ben agres. Però ens unia l’estratègia de desobeir, de manera que al costat d’alguns desacords més o menys estèrils, en el fons l’enorme diversitat del moviment antimilitarista compromès en la campanya d’insubmissió va resultar un element molt positiu per fer-la avançar. No cal estar d’acord en tot. No cal anar sempre junts a tot arreu. L’important no era aplegar-se sota les mateixes sigles o tenir exactament el mateix discurs davant del jutge o dels mitjans. Hi havia partidaris d’anar a judici i de no anar-hi, de declarar-hi i de no fer-ho, d’acollir-se al tercer grau i de trencar-lo, d’acceptar pactes amb la fiscalia per evitar presó i d’assumir les condemnes, de fer vagues de fam i de no fer-ne… Al final qui sap del cert quina és la millor tàctica a cada moment?
Una primera lliçó d’aquella experiència va ser que el poder judicial és força imprevisible. Per què a Catalunya hi va haver tan poques presons fermes? Doncs perquè els jutges imposaven penes inferiors a un any, de manera que podien concedir la llibertat condicional automàtica, i això malgrat que la llei era clara
El cas és que el funcionament assembleari i horitzontal, a vegades tan ridiculitzat per ineficient, va propiciar el sorgiment d’un munt de grups locals autònoms que, amb una mínima coordinació, van anar fent créixer la campanya. Vam arribar a ser milers i milers de desobedients. Però això no hauria estat possible sense dos elements claus: un, el primer impuls, aquella presentació que es duia a terme després de mesos i mesos de reflexions, discussions i preparacions de tota mena. L’altre, el suport d’una part molt significativa de la població, que obeïa resignadament l’obligatorietat de la incorporació a l’exèrcit, sí, però a contracor. Una campanya de desobediència sense suport popular no és res. Però una opinió pública, per molt majoritària que sigui, tampoc.
I el cas és que un cop engegada la campanya amb aquella presentació, i les que van venir després, i els primers judicis i condemnes, i les presons preventives aleatòries, vagues de fam i tota mena d’accions de protesta, el nombre d’objectors no insubmisos va créixer exponencialment. La insubmissió havia apujat el llistó de la dissidència, cosa que havia «normalitzat» l’objecció legal. Sense la insubmissió —es veia clar a Alemanya—, l’objecció legal es tornava una manera de neutralitzar el moviment antimilitarista i la seva capacitat de dissidència. Per això també ens oposàvem a la prestació substitutòria. I francament, sovint no va ser gens fàcil fer entendre a certes organitzacions que acceptar objectors era fer el joc al militarisme. Per molt que la feina que poguessin fer en la seva organització fos socialment positiva i necessària (no cal parlar d’aquelles organitzacions que simplement s’avenien a oferir xollos als seus amics: “vens i firmes i avall”).
No hauria estat possible sense el suport d’una part molt significativa de la població, que obeïa resignadament l’obligatorietat de la incorporació a l’exèrcit, sí, però a contracor. Una campanya de desobediència sense suport popular no és res. Però una opinió pública, per molt majoritària que sigui, tampoc
Ara bé, sense l’enfrontament explícit i organitzat —horitzontal, autònom, divers, però organitzat— tampoc no s’hauria aconseguit res. Tota la vida hi ha hagut milers de joves que han fugit del servei militar. La desobediència civil no-violenta obliga la comunitat a plantejar-se si les lleis que suporta són o no són mínimament justes i adequades. Per això cal desobeir obertament, públicament.
Finalment, també vaig aprendre una altra lliçó: que l’estat troba maneres de reprimir la desobediència que no despertin la indignació popular. Per culpa de la inhabilitació vaig perdre la feina que tenia de bibliotecari. La inhabilitació era molt més invisible, més indolora per l’estat que la presó. Però molt punitiva, si t’impedia guanyar-te la vida.
El meu balanç de tot allò, però, és molt positiu. La insubmissió ens va fer créixer. I allà vaig conèixer algunes de les millors persones que he trobat mai.
