Periodisme cooperatiu per la transformació social
directa.cat

“El meu objectiu és que Jim War Brou estiga culturalment vinculat al poble, als Països Catalans”

Entrevista al contrabaixista i fundador d’Orxata Sound System, Jaume Guerra, qui ha treballat també amb grups com Obrint Pas, Zoo o Dómisol Sisters. Amb motiu de la presentació del segon volum de Sessions Feréstegues, Guerra explica el seu nou projecte de cançó-jazz, Jim War Brou, on homenatja alguns dels artistes referents de la música valenciana, com Ovidi Montllor o Carles Dénia

 

Ester Fayos | @Ester_Fayos
Fotos de Lucas Guerra

Jaume Guerra, fundador i baixista d’Orxata Sound System, presenta aquest dijous, a la Sala Off de València; i el 6 de març, al club Nota 79 de Barcelona, el segon volum de Sessions Feréstegues, l’EP de Jim War Brou, el projecte de cançó-jazz en què s’estrena com a cantant principal. El nou curta durada reivindica les sonoritats mediterrànies, combinant cançons pròpies amb arranjaments de temes dels músics Carlos Dénia i Carlos Gardel. Jim War Brou és la manera en què Guerra s’està retrobant i està sent “realment honest” amb si mateix, confessa. El seu objectiu és que el grup estiga “culturalment vinculat al poble, als Països Catalans”, així com a les lluites socials del país.


Has sigut membre fundador i baixista d’Orxata Sound System. També has format part de formacions com Obrint Pas i Zoo, projectes musicals que atrauen molta gent. Per què decideixes fer una aposta pel jazz, un gènere no tan mainstream?

“El meu primer projecte, abans d’estar en Orxata i Obrint Pas, ja estava una mica relacionat amb el jazz, però no va tindre molt de recorregut”

Realment, fa molt de temps que toque jazz i sempre he escoltat molts tipus de música. De fet, el meu primer projecte, abans d’estar en Orxata i Obrint Pas, ja estava una mica relacionat amb el jazz, però no va tindre molt de recorregut. Tot i això, aquest és el gènere que més em crida. Formar Jim War Brou és el més honest per la meua part, perquè és el que més volia fer, encara que, evidentment, no és ni la meitat de popular. Però, és una qüestió d’honestedat, de fer el que un sent i li agrada.


Quan comença la teua relació musical amb el jazz?

Comença cap als 17 o 18 anys, perquè comence a estudiar amb un professor de baix elèctric, Cèsar Giner. A ell li agrada molt el jazz i, a poc a poc, vaig enganxant-me en açò.


Quines dificultats estàs tenint per concertar concerts, aconseguir entrevistes o, en definitiva, donar a conéixer un projecte que, tot i que musicalment és molt innovador, no és un projecte comercial?

Bo, unes quantes. La veritat és que tinc una sensació semblant a la que tenia al principi amb Orxata i, en certa manera, també quasi fins al final del projecte. Jim War Brou és una proposta que, a priori, no quadra en cap lloc, i al mateix temps, quadra en tots els llocs. Dic això, perquè no és un jazz súper ortodox, per tant, el circuit de jazz més ortodox no ho veu del tot jazz. Després, el jazz, sobretot a casa nostra, està molt desvinculat de les lluites socials. Es veu com una cosa burgesa, encara que la majoria de gent que toca jazz ve de les bandes dels pobles. S’associa a la burgesia, perquè les últimes dècades d’aquest gènere es vinculen a la burgesia. En canvi, des dels seus orígens fins als anys 60, el jazz ha estat molt relacionat amb la lluita dels drets civils a Amèrica. M’agradaria estar en un circuit menys burgés i més associat a les lluites socials, però no hi ha molt de consum. M’agradaria estar en el circuit de jazz, però, clar, en certa manera no sóc del jazz. Estic un poc en terra de ningú, com li va passar a Orxata al principi, perquè féiem electrònica i aquest gènere no estava associat amb la música dels col·lectius socials. Però, pense que la gent que ve als concerts de Jim War Brou està gaudint prou i, a poc a poc, espere poder trobar més espai.


En el segon volum de Sessions Feréstegues, t’apropes més als ritmes mediterranis que en el primer. Què hi ha de nou?

Hi ha dos temes originals meus, a banda de les sonoritats més mediterrànies. Col·laboren dos músics, que per a mi són dos referents al País Valencià. Són Javier Vercher, al saxo; i a la percussió, David Gadea, qui canvia molt la personalitat del primer al segon volum. El concepte de grup també comença a estar més clar. En el primer, encara estava fent proves i, tot i que sempre estaré fent proves, ja tinc algunes coses més clares sobre com vull que sone, però sense deixar mai d’experimentar.

 

De què parlen les cançons?

Hi ha diferents temàtiques. Que cadascú siga amb els altres parla de la necessitat de ser un mateix, d’estimar-se un mateix i estimar als altres, sempre sabent que ens hem d’estimar de qualsevol manera. L’autor del poema parlava del col·lectiu LGTBI i ho fa des de l’individualisme i el col·lectivisme, de no poder separar el que és l’individu i el que és col·lectiu. Per a mi, açò és un eix central del grup, de com enfoque el funcionament del grup. És un projecte que estic fent per a aprendre de mi mateix, per a ser honest amb mi mateix. Però, sempre he cuidat molt a la gent de qui m’estic envoltant. Tinc un vincle emocional amb eixes persones. Açò és el late motive de tot, o siga, el fet d’aprendre d’un mateix, ser honestament com som, acceptar-nos tal com som. Deixeu-vos de retraurem les passions, de Carles Dénia, un dels meus músics preferits, parla d’eixos moments forts de passió. Després, Un nuevo dia és un poema d’un amic meu de València, Javier Trias. Parla de tornar a començar. Em recorda a un tema d’Orxata que també parlava d’això, de nàixer i morir dia a dia, de reinventar-se i conéixer-se a un mateix cada dia. Volver és el tango de Carlos Gardel. És un tema malenconiós. A cada persona li transmetrà una cosa, però a mi em fa recordar totes les persones que m’han fet aprendre. És un tema per recordar coses bones i no tan bones que has viscut en el passat. Això, el pas del temps.


Comentes que aquest volum t’està fent aprendre de tu mateix. Què estàs aprenent?

“No som honestos amb nosaltres mateixos o ens han ensenyat a triar camins que, tal volta, no són els nostres i al final ens oblidem de qui som”

M’està fent aprendre a veure què és realment el que vull. A mi m’ha passat, i a molta gent amb qui he parlat també, el fet que no som honestos amb nosaltres mateixos o ens han ensenyat a triar camins que, tal volta, no són els nostres i al final ens oblidem de qui som. Crec que això ha sigut una base de confrontació amb mi mateix, amb les meues pors, i de no trobar el meu camí tant en l’àmbit individual com col·lectiu. En no estar definit com a persona, no reconéixer-me com sóc en l’àmbit musical, masculí, a mi mateix i al meu cos, no podia tenir una connexió completa amb la resta de persones amb qui he compartit la meua vida col·lectiva.


Has comentat que aquest EP s’ha treballat de manera molt horitzontal. Com exactament?

Orxata feia un treball molt horitzontal, perquè preníem les decisions en assemblea i comptàvem amb els nostres seguidors i seguidores per transformar les lletres i el rotllo del grup. En tot aquest aprenentatge que deia, crec que també he aprés a què, a l’hora de fer la música, d’arranjar-la, d’expressar-nos, tinga tot el món l’oportunitat de fer-la seua dins del grup. Tot el món ha tingut plena llibertat per a tocar. El jazz és una forma d’expressió molt lliure i improvisada. Hem tingut eixa llibertat. També per a prendre les decisions sobre a quins concerts anem o quan assagem. Intente que tot siga una xicoteta assemblea.


Sempre t’envoltes de músics que admires. De qui t’envoltes en aquest segon volum?

Del guitarrista Carlos Medina, qui també estava en el primer volum. És un guitarrista increïble, amb una manera de tocar molt dolça i bonica. És una persona que té molt pocs prejudicis, divertida, molt carinyosa i molt honesta amb si mateixa i amb la resta de la gent. Després, està Javier Vercher, al saxo tenor. És un músic de jazz en majúscules. També molt honest i molt visceral. Va viure 12 anys a Nova York, tocant amb els músics internacionals de Nova York més potents del moment. Ha sigut una sort que volguera col·laborar. El músic David Gadea és també una persona molt divertida, alegre i peculiar. El tret comú d’aquesta gent és que són tots súper honestos i és el que vull que se m’apegue a mi, el ser valent i mostrar-me al món com sóc.

 

En aquest volum, també recuperes temes del músic valencià Carles Dénia, mentre que en el primer foren temes d’Ovidi Montllor, entre altres. És una manera d’homenatjar algunes de les figures més importants de la música tradicional valenciana?

Sí, un dels objectius de Jim War Brou és eixe. Volia agafar eixes sonoritats mediterrànies de músics de casa nostra, en la nostra llengua, i improvisar sobre això. Agafar el mateix concepte musicalment i socialment, és a dir, el meu objectiu és que Jim War Brou estiga culturalment vinculat al poble, als Països Catalans. Agafar el que hi ha casa nostra i donar-li valor, perquè hi ha grans músics de jazz als Països Catalans i falta creure’ns la nostra part. Fins i tot, serà millor per a nosaltres mateixos, perquè nosaltres ens estimarem més i la gent ens estimarà més. Al final, tot tracta del mateix, si tu t’estimes, la resta t’estimarà més.


Què han significat per a tu aquests artistes de la música tradicional valenciana?

Bo, està Ovidi Montllor, Carles Dénia, Lluís Llach. Primer he de dir que són molt bons músics. Les lletres m’agraden molt. Són molt bones i estan vinculades al poble. D’una manera més o menys explícita, són lletres vinculades a les lluites socials. Són persones molt vinculades al poble i a les lluites socials i aspire a això. La majoria del jazz està vinculat als drets civils, sobretot dels negres.


En els anys 80 i 90, a València, el jazz va tindre una gran incidència. Què ha canviat des d’aquell moment en l’escena del jazz valencià?

“Moltes orquestres de jazz de Madrid o Catalunya tenen músics valencians. S’ha d’intentar anivellar la indústria arreu dels Països Catalans perquè cresca al País Valencià”

Tinc entés que, durant els 80 i 90, l’escena jazzística estava més sostinguda amb subvencions als cicles, concerts o festivals que s’organitzaven. Ara ho està menys, encara que s’ha fet molt treball per part dels músics, dels col·lectius i de la gent que està ensenyant jazz per tot el país de manera molt potent. La crisi ha afectat molt a tot el món en general i, evidentment, a la cultura també, perquè ha estat perseguida, sobretot a l’Estat espanyol. Les coses han canviat. Falta indústria, perquè els músics puguen tindre un poquet d’indústria al País Valencià. A Catalunya, hi ha molta més indústria. Moltes orquestres de jazz de Madrid o Catalunya tenen músics valencians. S’ha d’intentar anivellar la indústria arreu dels Països Catalans perquè cresca al País Valencià. Però, artísticament, és brutal. Hi ha molts músics potents ara mateix, igual que hi havia als 80 i 90. Només falta poder canalitzar tota eixa potència que hi ha.


Penses que, a l’escena musical valenciana, els grups passen a valorar-se únicament per la quantitat de públic que duu el músic? A què respon aquesta lògica?

Al final sí. Evidentment, per una banda, els projectes culturals han de tindre una viabilitat i això es tradueix en la quantitat de gent que escolta un grup. Però, per l’altra, està el vessant cultural. La indústria ha de ser valenta i veure uns altres factors que no siguen només la rendibilitat econòmica, sinó el missatge que porten o la qualitat artística de la proposta. La indústria musical és molt ampla. Hi ha molts estils de música i hi haurà alguns estils, alguns representants, alguns festivals o promotors que ho valoraran més i uns altres que ho valoraran menys. Per al meu gust, diria que es basen massa en el que és l’economia, però és fàcil dir-ho quan s’està des de l’altre costat. S’ha de gestionar de tal manera que es trobe un equilibri. Si a mi em contractaren molt, perquè estic fent jazz, estic promocionant les sonoritats de casa nostra i la nostra llengua, i se’m pagarà molt bé, però als concerts vingueren tres persones, doncs per a mi també seria una estafa, encara que jo estiguera cobrant, perquè no és correcte. Per això, s’ha de trobar un equilibri i ser valents per buscar la manera d’introduir propostes no tan comercials en concerts consolidats perquè la gent puga anar descobrint-les. És veritat que hi ha gent que vol enriquir-se, tant al País Valencià com a Catalunya, i és una lluita perpetua. Hem d’intentar que cada vegada la gent siga més honesta amb les programacions i els diners.