Quan mengem una oliva trencada estem menjant el fruit d’un arbre que potser té centenars d’anys, que pot haver estat llaurat, esporgat i collit per diferents generacions d’un mateix llinatge. L’oliva no només és un fruit: és un llegat cultural i d’identitat mediterrània que avui encara persisteix a les nostres comarques de l’interior.
Les oliveres van arribar a la península Ibèrica des de l’altra banda del Mediterrani, de la mà de la civilització fenícia, cap al segle VII aC, però va ser durant l’època de l’Imperi romà que es va expandir el seu cultiu arreu del Mare Nostrum.
A l’antiga Grècia es considerava que els deus naixien baix de les branques de les oliveres, que eren considerades un arbre sagrat, associat a la deessa Atena. Durant l’època romana, la seua presència era habitual en temples, palaus i jardins, i el seu brancatge adornava els caps dels vencedors a les batalles.
Avui, l’olivera continua tenint un caire simbòlic molt rellevant, per exemple, a Palestina, on és considerada un símbol de resistència vers el colonialisme israelià, que molts cops es representa amb l’arrencament d’aquests arbres, en alguns casos mil·lenaris.
Als pobles del nostre entorn, els mesos de novembre i desembre encara és comú veure com es reuneixen famílies i amistats amb les manteres i les vares per collir olives, que després portaran al molí de la localitat per, al cap d’uns dies recollir l’or líquid que és l’oli d’aquest fruit. Però també hi ha una forma molt fàcil i ràpida de preparar les olives per a servir-les com a aperitiu o usar-les com a condiment: trencades i perfumades amb herbes aromàtiques.
