A cavall entre Europa i Àsia, la península d’Anatòlia ha estat una cruïlla de camins i rutes comercials crucial per a tots els grans imperis, tant d’Orient com d’Occident. Des de les primeres colònies gregues, passant per l’Imperi bizantí i els anys daurats de —la ja desapareguda— Constantinoble, el control d’aquesta terra ha estat determinant, i ho continua sent avui. D’això en va ser molt conscient Mustafa Kemal Atatürk, el pare de la Turquia moderna, després de la desaparició de l’imperi otomà. El líder liberal, fundador de la república laica de Turquia —que enguany celebra el seu centenari—, va dirigir la mirada conscientment cap a Europa i els Estats Units. Avui dia, Turquia exerceix de guardià d’occident davant l’Orient Mitjà, amb el segon exèrcit més gran de l’OTAN.
Turquia té ni més ni menys que 85 milions d’habitants, una població superior a qualsevol estat europeu, lleugerament per sobre d’Alemanya. Més enllà de la demografia, l’àmplia superfície i una geografia rica en recursos naturals converteixen Turquia en el soci econòmic preferent de la Unió Europea. Banyada per la Mediterrània al sud i pel mar Negre al nord, la connexió entre els dos continents a través de l’estret del Bòsfor, que divideix Istanbul en dues parts, atorga al país dels sultans una importància geoestratègica de primer ordre.
L’any 2013 els tribunals turcs van empresonar i començar a investigar divuit membres de l’Associació d’Advocats Progressistes (ÇHD)
Des de l’inici del seu mandat, l’any 2014, Erdogan ha aprofitat aquest avantatge per afrontar els reptes del país amb una mirada autoritària, conscient de la màniga ampla que li atorga Occident. Per una banda, un dels seus maldecaps és l’existència del poble kurd —una minoria d’entre 20 i 25 milions de persones a Turquia— contra el qual no ha dubtat a adoptar una política repressiva, tant en l’àmbit cultural com militar, tot i no reconèixer mai l’existència del conflicte armat amb el Partit dels Treballadors del Kurdistan (PKK). Les coses no han canviat gaire malgrat que l’esquerra kurda ha mutat en la seva estratègia independentista de confrontació. El moviment liderat per Abdullah Öcalan ha optat pel “confederalisme democràtic” com a aposta per superar l’Estat-nació i construir un nou paradigma més realista, basat en el municipalisme, el feminisme i l’ecologisme.
Per altra banda, Erdogan s’ha enfrontat a l’oposició democràtica: una amalgama de partits i moviments socials, que va tenir el seu moment àlgid durant les protestes de la Plaça Taksim, el 2013, en el seu particular moviment dels indignats. Erdogan va aplicar una dura repressió per evitar que l’espurna de la Primavera Àrab s’estengués també a l’Estat turc. Posteriorment, el 2016, davant l’intent de cop d’estat d’una part de l’exèrcit i l’administració —amb un escàs suport popular— el govern turc va iniciar una deriva autoritària sense precedents, amb empresonaments massius de funcionaris, incloent-hi soldats, jutges i fiscals, i va ordenar la il·legalització d’unes 400 associacions.
En aquest context, ja l’any 2013 els tribunals turcs van empresonar i començar a investigar divuit membres de l’Associació d’Advocats Progressistes (ÇHD, en les seves sigles en turc). Són juristes compromesos amb els drets humans a qui acusen de terrorisme per haver representat alguns membres del grup armat Front Revolucionari d’Alliberament Popular, del qual sempre han negat formar-ne part. Així mateix, alguns d’ells són lletrats de causes socials mediàtiques, com el desastre miner de Soma, el pitjor accident en una mina de la història de Turquia, amb 301 morts.
No només hi ha una vulneració evident de drets humans, sinó que hi ha una persecució directa a l’advocacia per exercir la seva professió
La xarxa Advocats Europeus Demòcrates (AED), de la qual formo part, porta monitorant i denunciant la causa contra els advocats turcs des del seu inici. En aquest cas, no només hi ha una vulneració evident de drets humans —especialment del dret de defensa— sinó que hi ha una persecució directa a l’advocacia per exercir la seva professió. A més, Turquia està incomplint les resolucions del Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) en diferents casos de represaliats turcs i kurds. En aquesta ocasió, l’AED hem participat en una delegació internacional d’organitzacions i col·legis d’advocats i hem visitat les presons. També hem estat a les sales dels jutjats, ens hem reunit amb advocats de la defensa i hem denunciat els fets en roda de premsa.
D’altra banda, els advocats no són els únics represaliats acusats de col·laborar amb aquesta organització: membres del Grup Yorum, un grup musical de folklore format el 1985 i molt popular durant els anys 90, també són a la presó o a l’exili acusats d’estar vinculats al Front Revolucionari. La seva cantant, Helin Bölek, va morir el 2020 després de 288 dies de vaga de fam per la persecució del seu grup, acció que també van realitzar dos membres més de la banda, que també van morir per inanició. Un cas de repressió que ens recorda directament a la persecució d’artistes i cantants a l’estat espanyol.
Repressió i crisi institucional
Dimecres, 8 de novembre, 9.00 h. Som més de trenta persones a les portes de la presó d’alta seguretat de Silibri, la més gran de Turquia amb prop de 10.000 interns, a escassos 70 km d’Istanbul. Una presó mixta que s’assembla bastant a qualsevol presó de l’Estat. Aquí hi ha empresonats quatre advocats de la ÇHD, que conviuen amb alguns dels jutges i fiscals que els van condemnar, avui dia empresonats per col·laborar en l’intent de cop d’estat de 2016. Selçuk Kozağaçlı, el president de l’associació, ens rep somrient en un locutori que, a diferència de les presons espanyoles, no té vidre al mig. Ens toquem, i ens abracem, està content de la nostra visita. Amb una mirada bondadosa, un bigoti frondós i uns ulls amables, ens anima a continuar lluitant per la seva llibertat, i a organitzar una campanya de solidaritat internacional. A diferència d’altres membres amb penes menors, pel fet de ser el president, va ser condemnat a deu anys i 15 mesos de presó, tot i que està a l’espera del recurs presentat al Tribunal Suprem.
Selçuk Kozağaçlı, el president de l’associació, ens rep somrient en un locutori que, a diferència de les presons espanyoles, no té vidre al mig
Al locutori del costat seu, Osman Kavala, un altre pres polític, condemnat a cadena perpètua per ser considerat l’ideòleg de les protestes de la plaça Taksim. Aquest empresari i filàntrop turc, que presideix l’entitat de la societat civil Anadolu Kültür, va intercanviar cartes amb el Jordi Cuixart, quan aquest era a la presó de Soto del Real. No puc evitar el flashback que em va despertar la seva mirada, amb una especial similitud amb la de l’expresident d’Òmnium Cultural, a qui també vaig visitar en múltiples ocasions, i que actualment es troba alliberat per l’indult concedit pel govern de Pedro Sánchez.
Una mica més enllà, ens espera Barkin Timtik, condemnada a divuit anys i nou mesos de presó. Durant el matí ja l’han visitada membres de la delegació, de manera que eludim preguntar per les condicions penitenciàries i dirigim la conversa cap a temes que la puguin abstreure de la reclusió. Timtik és una gran lectora, i també una teòrica comunista de primer ordre. Ens explica que ara llegeix les obres completes de Stalin. Quan em pregunta per alguna recomanació literària, li proposo el mític Homage to Catalonia de George Orwell, l’experiència del periodista de la BBC com a milicià del POUM a la Guerra Civil. Somriu i em mira amb recel.
La germana de la Barkin, Ebru Timtik, presa pel mateix motiu, va iniciar una vaga de fam per reclamar un judici just que va acabar el 238è dia amb la seva mort. Els membres de la delegació internacional vam retre-li homenatge visitant la seva tomba a un cementiri als afores d’Istanbul. Després de la seva mort, reaccions d’arreu del món van criticar el sistema judicial turc i van demanar l’alliberament d’un altre pres en vaga de fam, Aytaç Unsal. Aquest advocat, membre de la mateixa organització, va ser alliberat per raons humanitàries i posteriorment detingut quan intentava fugir del país.
Can Atalay, també advocat, és a la presó i aquest maig va ser escollit diputat pel Parlament turc
Actualment es troba novament empresonat. Finalment, parlem amb Oya Aslan, que en dir-li que soc català, em pregunta curiosa si Pablo Hasel continua a la presó. Tristament li confirmem que així és. L’Oya el va conèixer al Festival pour l’Humanité, del Partit Comunista Francès. Li proposo que li faci una carta, me la dona i li prometo que li farem arribar al raper antifeixista tan aviat retornem a Catalunya. Somriu i ens dona les gràcies.
L’endemà, dijous 9 de novembre, participem amb la delegació en qualitat d’observadors internacionals, a la vista contra Gülhan Kaya, una advocada de l’Associació d’Advocats per la Llibertat (ÖHD, en kurd), que es troba en presó provisional des de l’abril passat. A la sala som 150 persones entre família, amics, advocats turcs i kurds i la delegació internacional. L’advocada intervé en la seva defensa amb un llarg al·legat i agraeix la presència d’advocats a escala internacional, citant tots els països participants, inclòs Catalunya. La fiscalia demana la seva llibertat. El tribunal suspèn la sessió per deliberar. Sortim cinc minuts i tornem a entrar. Nervis. Silenci absolut a la sala. Esperem. El jutge s’aixeca, màxima expectació, i de sobte anuncia la llibertat. Tothom esclata en aplaudiments i rialles. Aquella nit, membres de la delegació internacional ens sumem a la celebració del seu alliberament al barri asiàtic de Kadıköy.
Divendres 10 de novembre, últim dia de la missió d’investigació internacional, ens reunim amb els advocats d’alguns dels presos polítics. Entre ells hi ha Akçay Tasci, advocat del diputat Can Atalay. Aquest pres polític, també advocat, i un dels cinc presos pel judici de les protestes de Taksim, com Osman Kavala, és a la presó des del 25 d’abril de 2022. Aquest mes de maig va ser escollit diputat pel Parlament turc. El passat octubre, el Tribunal Constitucional (TC) de Turquia va considerar que s’havien vulnerat els seus drets i que havia de ser posat en llibertat pel Tribunal Suprem (TS).
És una crisi que encarna la veritable contradicció de la nació turca: un estat pretesament liberal i laic, governat per un president autoritari islamista
No obstant això, aquest l’ha desafiat i s’ha negat a alliberar-lo, iniciant una investigació contra els membres del TC per haver comès un delicte en decretar la seva llibertat. Aquesta situació està provocant una crisi institucional sense precedents a Turquia, en la qual el partit d’Erdogan i el seu soci de govern, el Moviment del Partit Nacionalista, d’extrema dreta, han criticat durament el TC acusant-lo d’actuar com un partit polític i demanant la seva abolició.
Actualment, aquesta crisi està generant un gran debat social sobre el paper de cada un dels òrgans judicials. Una crisi que va més enllà d’una disputa entre tribunals, i que encarna la veritable contradicció de la nació turca: un estat pretesament liberal i laic, governat per un president autoritari islamista. En aquest sentit, el TC està actuant en la legítima defensa dels drets fonamentals de la Constitució turca, posicionant-se a favor d’alguns presos polítics i dissidents turcs. Per contra, el TS representa l’ala més dura i conservadora del deep state turc, i avala la deriva del govern d’Erdogan. Turquia es troba en una cruïlla històrica plena d’oxímorons: o es consolida en una democràcia liberal a les fronteres d’una Unió Europea cada vegada més racista i subordinada al poder alemany; o es converteix en una dictadura militar islamista al servei de l’OTAN.
