Al llarg de la història podem trobar innombrables casos en què l’aigua ha estat utilitzada com una arma més dins de la guerra. Les formes de fer-ho són inacabables: dessecació de pous, inundació de ciutats, enverinament de les fonts, desviament de rius o talls del cabal de l’aigua en són només alguns exemples. L’Estat turc els ha fet servir pràcticament tots. Fa anys que utilitza els rius Tigris i Eufrates, que neixen dins de les seves fronteres estatals i que donen nom a tota la regió de Mesopotàmia (terra entre dos rius), com si en fos l’únic beneficiari. Tots dos rius transcorren també per territori sirià i iraquià.
Segons la llei internacional l’Eufrates és un riu internacional i els governs nacionals han d’informar i notificar de qualsevol activitat sobre els cursos d’aigua compartits que afectin altres estats
El cas del riu Eufrates és especialment significatiu i ha estat històricament en el centre d’un conflicte amb múltiples interessos geopolítics. D’una banda Turquia, i de l’altra Síria i l’Iraq. Segons la llei internacional i el que es va aprovar a la convenció de Nacions Unides del 21 de maig del 1997 sobre “el dret dels usos dels cursos d’aigua internacional per a usos diferents de la navegació”, l’Eufrates és un riu internacional, i per tant els governs nacionals han d’informar i notificar de qualsevol activitat sobre els cursos d’aigua compartits que afectin altres estats.
Turquia va ser dels pocs estats que es va oposar a aquesta Convenció i avui dia encara considera que el riu Eufrates no entra dins d’aquesta legislació. Així, porta terme diversos projectes d’infraestructures hídriques sense consultar a la resta de països riberencs, violant així les disposicions de la llei internacional i causant danys irreparables als projectes de desenvolupament a Síria i l’Iraq, reduint-ne el flux d’aigua i la seva qualitat.
Acords violats sistemàticament
L’any 1987, Turquia i Síria firmen un acord en què es comprometen a compartir el subministrament d’aigua de l’Eufrates durant el període necessari per a omplir la gran presa d’Atatürk, principal presa de Turquia i peça central del Projecte d’Anatòlia Sud-oriental (conegut com a GAP per les seves sigles en turc) i en virtut del qual, Turquia es compromet a un subministrament mínim de 500 metres cúbics per segon a la seva frontera amb Síria. El 1994 es registra aquest acord a les Nacions Unides, el que no impedeix que Turquia l’incompleixi sistemàticament, segons declaren els òrgans de gestió dels embassaments al nord de Síria.
Des de l’inici de la guerra a Síria el govern d’Erdogan ha multiplicat el seu ús monopolista de l’aigua amb la clara intenció de perjudicar a les faccions que no li són afins, essencialment el poble kurd
No obstant això, és des del començament de la guerra a Síria i el paper que hi juguen els kurds com a actors principals, que el govern turc i el seu màxim representant, Recep Tayip Erdogan, han multiplicat el seu ús monopolista de l’aigua amb la clara intenció de perjudicar a les faccions que no li són afins, essencialment el poble kurd. Fa anys que porta a terme un clar intent d’extermini de la població kurda, tant a les fronteres del seu propi estat com en els estats veïns, i més concretament al Kurdistan del Nord (Rojava).
Amb la construcció de preses sobre el riu Eufrates, Turquia ha aconseguit el seu objectiu d’obrir i tancar l’aixeta de l’aigua quan més l’hi convingui, utilitzant aquest recurs per la seva ofensiva sobre les regions orientals, que tenen l’Eufrates com a font imprescindible per a l’abastiment d’aigua per al consum diari, l’agricultura i la generació d’electricitat.
Actualment, la regió de Raqqa està sofrint de primera mà les accions de l’Estat turc que, segons denuncien els seus habitants, ha tallat abruptament el caudal del riu, posant en clar risc les vides de milers de persones. El moment no és escollit a l’atzar, ja que és ara quan els agricultors es disposen a iniciar els cultius per a l’estiu.
A la zona d’Al-Tabqa agricultors locals denuncien que fa més d’un mes que no poden regar els seus cultius i que molts pous, com els de les aldees d’Ayîd o Kerîn, s’han assecat per complet
A la zona d’Al-Tabqa, la situació és més que preocupant. En aquest indret milers de persones viuen de l’agricultura. Agricultors locals denuncien que fa més d’un mes que no poden regar els seus cultius. Molts pous, com els de les aldees d’Ayîd o Kerîn s’han assecat per complet i en altres la situació és crítica, ja que el nivell de l’aigua es troba per sota de les dinamos, el que en fa impossible l’extracció. També en la generació d’energia la situació és cada cop més insostenible, ja que la regió depèn en gran mesura de la producció hidroelèctrica i el caudal d’aigua actual de les preses només permet un subministrament per a 12 hores diàries.
Molts experts han deixat clar que les accions de l’Estat turc són molt greus, provocant sequeres que portaran a la desertificació d’una zona d’estius molt calorosos i on necessiten una quantitat constant d’aigua. Per tot això els habitants d’aquesta regió demanen urgentment a la comunitat internacional que actuï i detingui a Turquia abans que les conseqüències siguin irreversibles.
El projecte Ilisu pot enfonsar tota una cultura
Un dels casos més significatius de l’ús que fa el govern turc de l’aigua com una arma de guerra és el projecte Ilisu. Amb aquest projecte pretén invisibilitzar i negar l’existència mil·lenària del poble kurd, a més de generar conseqüències humanitàries, culturals i mediambientals catastròfiques.
La presa d’Ilisu inundarà una superfície de 313 km², projecta la construcció d’un dic de 135 metres i es preveu una capacitat de producció elèctrica de 3800 GW per hora
El projecte Ilisu consisteix en la construcció de la segona presa més gran de Turquia i la primera sobre el riu Tigris, i és la peça clau del Projecte d’Anatòlia sud-oriental (el GAP). Aquest té com a objectiu la construcció de 22 grans preses i 19 centrals hidroelèctriques. La presa d’Ilisu inundarà una superfície de 313 km², l’equivalent a més de 30 mil hectàrees, projecta la construcció d’un dic de 135 metres i es preveu una capacitat de producció elèctrica de 3800 GW per hora.
El projecte inundarà aproximadament uns 200 pobles i aldees, a més de la ciutat històrica d’Hasankeyf, on actualment viuen més de set mil persones, amb una població de majoria kurda. Es calcula que unes tres mil famílies nòmades que habiten la zona es veuran afectades. Evidentment, aquestes últimes així com la meitat de la població afectada no tenen terres en propietat, i per tant cap dret de reassentament ni compensació econòmica. Per tant, els habitants de la zona, amb la pèrdua del seu mitjà de subsistència, principalment l’agricultura, i la seva història, i amb la pèrdua de les seves estructures familiars i comunitàries, es veuen abocades a un futur de pobresa extrema a les ciutats. En les últimes quatre dècades ja ha migrat el 50% de la població, principalment a la ciutat petroliera de Batman. Tot això comporta ja un canvi definitiu en la demografia de tot el Kurdistan.
Impacte ecològic i cultural irreversible
Les conseqüències mediambientals no són tampoc gens menyspreables. Es tracta d’una zona d’un gran valor ecològic amb un gran nombre d’espècies de peixos, rèptils i aus així com vegetals, algunes d’elles autòctones de la zona, que es veuran abocades a l’extinció. A més, els experts assenyalen que portarà a una salinització i erosió de la zona a banda de greus efectes en el canvi climàtic, en la qualitat de l’aigua o en la propagació de la malària, ja que grans ciutats com Batman o Amed (Diyarbakir) aboquen els seus residus al riu Tigris. Tot plegat afectarà tota la geografia de l’Alta Mesopotàmia i inclús pot portar a la dessecació riu avall dels aiguamolls de Mesopotàmia, a l’Iraq, considerat un dels ecosistemes més importants del món.
La ciutat d’Hasankeyf té una història de més de dotze mil anys i s’hi han trobat restes de més de 20 civilitzacions diferents
La utilització d’aquest projecte com una arma també tindrà un fort impacte sobre el patrimoni històric i cultural. Un dels objectius és enfonsar els nombrosos vestigis que demostren l’existència mil·lenària del poble kurd, un fet que l’Estat turc sempre ha negat. A la zona s’hi troben més de 400 jaciments arqueològics, a més de molts altres que encara no han estat excavats, així com milers de coves utilitzades com assentaments humans. La ciutat d’Hasankeyf té una història de més de dotze mil anys i s’hi han trobat restes de més de 20 civilitzacions diferents (assiris, hitites, perses, romans, bizantins…). Hasankeyf va ser una de les ciutats claus en la desapareguda Ruta de la Seda i allà hi podem trobar alguna de les primeres proves d’assentament humà fixe en tot el món. La gent ha d’experimentar diàriament el soroll de les explosions i la destrucció dels seus temples de memòria col·lectiva, intensificant el trauma per la mort de la seva comunitat i forma de vida.
Des de fa més de 20 anys, associacions com la plataforma Mantenim Hasankeyf viu o el Moviment ecològic de Mesopotàmia han dut a terme diverses accions per aturar el projecte. Algunes d’elles han fixat el seu objectiu en els bancs promotors del projecte i les empreses que participen del consorci constructor. El 2013 el tribunal administratiu d’Ankara va decidir aturar el projecte per les seves conseqüències mediambientals. Això no atura els plans governamentals, que s’afanyen a canviar la llei d’impacte ambiental i seguir endavant. A partir de la intensificació del conflicte i la repressió contra el poble kurd amb el trencament de la treva amb el PKK, el govern de l’AKP va suprimir qualsevol forma de protesta i va augmentar la repressió. Des de llavors, la zona s’ha convertit en terreny militar i el govern ha armat a milers d’agents de seguretat que impedeixen qualsevol aproximació a les obres. Des de la vaga dels treballadors per haver estat agredits pel personal de seguretat durant les negociacions per millorar les seves condicions laborals, el govern contracta només obrers de zones allunyades i els hi impedeix qualsevol contacte amb la gent local.
Des de finals de l’any passat les obres del projecte s’han accelerat. El riu Tigris ha estat desviat per a la construcció d’una carretera per a facilitar el transport de les runes de l’antiga ciutadella d’Hasankeyf i s’hi ha tapat una gran part de les coves existents. Això ha provocat una greu alteració del curs del riu reduint la qualitat de l’aigua i eliminant l’hàbitat de nombroses espècies animals i vegetals, així com l’extinció massiva de peixos. Segons dades del govern turc el projecte ja es troba completat en un 97%, malgrat que les associacions que s’hi oposen ho creuen impossible i afirmen que es tracta d’un intent més de desmoralitzar a la dissidència.
