Els pitjors pronòstics s’han complert. La matinada del 24 de febrer les forces armades de la Federació Russa entraven a la veïna Ucraïna. “He pres la decisió d’executar una operació militar especial”, afirmava Vladímir Putin des de la tranquil·litat del seu despatx. Amb un posat serè i indiferent, confirmava que el seu país entrava en guerra, i donava el tret de sortida a què desenes d’avions bombardegessin territori d’Ucraïna.
Però cal recordar que Ucraïna fa vuit anys que està en guerra a l’est del país, i és que, des de 2014 i segons dades de les Nacions Unides, almenys 14.000 persones han mort en combats entre l’exèrcit ucraïnès i milícies de la regió del Donbass que reben el suport de Rússia. El que ara ha canviat ha estat la intervenció directa de l’exèrcit rus envaint Ucraïna i atacant la capital, provocant una escalada molt greu d’un conflicte on, com en tants altres, s’hi troben entrellaçades motivacions històriques, econòmiques i geopolítiques.
Russificació d’Ucraïna i exaltament del nacionalisme ucraïnès
En l’imaginari de Putin, Ucraïna és i ha de continuar sent part de Rússia. Anant molt lluny, cap a l’any 880, una federació de tribus eslaves constituïa la Rus de Kíev, un acte que tots dos països consideren com l’origen de les seves nacions. Fent un salt de diversos segles, el territori de l’actual Ucraïna es convertirà en una de les quinze repúbliques constituents de la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques (l’URSS). I és precisament recuperar el llegat de l’URSS el què ronda el cap de Putin, que si bé es troba molt lluny dels postulats polítics i econòmics del comunisme soviètic, sí que somia en la seva restauració territorial.
L’etapa soviètica a Ucraïna va estar marcada per la política d’assimilació cultural practicada principalment per Stalin. L’episodi de fam de 1932 conegut com a Holodomor, és presentat en molts estudis com un intent de genocidi cap a la població ucraïnesa, al que cal sumar-hi l’assassinat i substitució de l’elit ucraïnesa per una jerarquia russa i la imposició del rus com a idioma hegemònic.
L’intent d’assimilació per la força va desencadenar l’efecte contrari en el moment que desapareix la Unió Soviètica, amb l’exaltació del nacionalisme ucraïnès i el ressentiment amb Moscou
L’intent d’assimilació per la força va desencadenar l’efecte contrari en el moment que desapareix la Unió Soviètica, amb l’exaltació del nacionalisme ucraïnès i el ressentiment amb Moscou. L’any 1991 un 90% de les participants en referèndum vota a favor de crear un Estat independent. La recuperació d’una identitat, cultura i llengua comunes es converteix en prioritari per a les autoritats ucraïneses. La política d’homogeneïtzació ucraïnesa troba forta contestació a les regions russòfones, i es converteix en el germen de la posterior independència del Donbass. En aquesta regió, antigament de les més industrialitzades, s’hi havien instal·lat milers de treballadors i treballadores russes, amb un impacte de dimensions demogràfiques.
Revolució de Maidan i la por a perdre influència
La feblesa econòmica d’Ucraïna la fa vulnerable a la influència russa i depenent del seu subministrament de gas. Per a deslligar-se’n, l’única opció és fer un viratge cap als països occidentals i, en aquest context, inicia conversacions per a associar-se amb la Unió Europea (UE). L’any 2014, el president Yanukóvich, proper a Moscou, trenca els acords amb la UE pressionat per Putin, punt de partida del que passarà a la història com la Revolució de Maidan.
El que comença com un aixecament popular contra la corrupció i el poder dels oligarques, serà capitalitzat per grups d’extrema dreta, que instrumentalitzen les protestes expulsant-ne les reivindicacions socials i creant la dicotomia: o estàs amb Rússia o estàs amb Ucraïna. La participació activa de grups neonazis en el derrocament de Yanukóvich i l’entrada d’un govern proeuropeu, és un dels motius de Putin per parlar de la “desnazificació” d’Ucraïna. Però, tot i que és cert que grups extremadament violents i d’ideologia feixista com el Batalló d’Azov estan integrats a l’exèrcit ucraïnès, no és menys cert que els postulats de l’extrema dreta són presents a les polítiques d’ambdós països.
El que comença com un aixecament popular contra la corrupció i el poder dels oligarques, serà capitalitzat per grups d’extrema dreta, que instrumentalitzen les protestes expulsant-ne les reivindicacions socials
La revolució del Maidan Nezaléjnosti va ser considerada per Moscou com un cop d’estat que feia perillar la seva influència al país. Per a contrarestar-ho l’exèrcit rus s’annexiona la península de Crimea, primer amb la pressa de les institucions per misteriosos homes “verds” armats i sense bandera –que tothom identifica com a soldats russos–, i més endavant amb la celebració d’un referèndum que aprova la seva integració en la Federació Russa i que guanya amb un 96% dels vots. Cal recordar que la deportació de milers de tàrtars a Sibèria durant l’època soviètica va possibilitar la majoria russa a la península.
Mentrestant, al Donbass, s’hi creen diverses milícies que durant el 2014 declaren la independència de les províncies de Donetsk i Lugansk. Rússia es converteix en el seu principal aliat en la guerra contra l’exèrcit ucraïnès, però no serà fins al passat 21 de febrer quan fa el pas del seu reconeixement oficial. Al mateix temps, se signaven diversos tractats d’ajuda mútua, esdevenint aquesta la justificació “legal” per a la invasió en considerar que Ucraïna atacava dues repúbliques sobiranes.
No permetre que Ucraïna entri a l’OTAN
La justificació històrica és un dels elements imprescindibles per entendre l’actual guerra a Ucraïna, o, si més no, les ànsies imperialistes de Putin. Però els interessos estratègics de les grans potències mundials tornen a jugar un paper cabdal, i la consolidació de les respectives esferes d’influència al continent europeu ens porta un nou enfrontament entre els països integrats a l’OTAN i Rússia que recorda a la guerra freda, amb la diferència que el món ha deixat de ser bipolar.
Una de les línies vermelles marcades per Putin és la possibilitat de l’ingrés d’Ucraïna a l’OTAN. Aquesta organització de caràcter militar neix després de la Segona Guerra Mundial amb l’objectiu declarat de l’enfrontament amb la Unió Soviètica, en una confrontació que fins ara sempre s’ha materialitzat en territori de tercers països.
El què ha provocat la impredictibilitat de Putin és que altres països europeus com Suècia o Finlàndia hagin mostrat interès a entrar a l’OTAN
Amb la caiguda de l’URSS, les antigues repúbliques soviètiques de Letònia, Lituània i Estònia passen a formar part de l’OTAN. Un fort cop per a Rússia que veu el seu enemic posicionar-se a l’altra banda de la frontera. Quan el 2008 s’obre la possibilitat de l’entrada d’Ucraïna i Geòrgia, es dona una situació molt semblant a l’actual, però de molta menys atenció mediàtica, quan Rússia reconeix la independència de les repúbliques caucàsiques d’Abkhàzia i Ossètia del Sud i s’enfronta militarment a l’exèrcit georgià.
Des de la seva independència Ucraïna ha funcionat com una barrera entre els dos blocs, i la possibilitat que es reverteixi aquesta situació ha posat Moscou en alerta. Una condició que sí que compleix Bielorússia, qui amb l’aliança entre Putin i l’autòcrata Lukaixenko ha permès l’entrada de tropes russes a Ucraïna a través del seu territori.
Tot feia pensar que l’entrada a l’OTAN era una possibilitat llunyana, i que els països europeus no estaven disposats a fer enfadar un enemic fortament armat i amb qui mantenen llaços econòmics importants. El què ha provocat la impredictibilitat de Putin, en canvi, és que altres països europeus com Suècia o Finlàndia hagin mostrat interès a entrar a l’organització. Per la seva banda, els Estats Units, no hi tenen tant a perdre, acostumats a participar en guerres ben lluny de les seves fronteres.
El fet que Ucraïna no formi part de l’OTAN allunya la possibilitat de l’entrada d’aquest organisme de forma directa a la guerra, extrem insalvable en cas que l’atac es produeixi contra un país membre. Costa de creure que aquesta sigui una possibilitat real, ja que un enfrontament directe al cor d’Europa tindria conseqüències imprevisibles. Ni la dependència energètica dels Estats europeus amb Rússia ni la posició antibel·licista de la majoria de població europea ho fan per ara possible.
Europa depèn del gas rus
Tot fa pensar que les crides de suport d’Ucraïna es limitaran a l’enviament d’armament i a la imposició de sancions econòmiques. Sancions que, per altra banda, no semblen preocupar Putin i els seus propers, una oligarquia fortament posicionada i que compta amb suficients propietats dins del país. Qui sí que ho pagarà serà, un cop més, la població civil.
Fins ara, les sancions s’han cuidat molt d’afectar el subministrament de gas, del qual Europa depèn en un 40% de les exportacions russes. A països com Finlàndia o Hongria s’apropa al 100%. A més, el gas rus en direcció a Europa passa precisament per Ucraïna, qui seria la major perjudicada en cas que es tanqui l’aixeta. Per altra banda, l’augment dels preus de l’energia des del començament del conflicte no fa més que beneficiar Rússia, qui aprofita l’alça per obtenir un major benefici amb el qual finança la guerra. El mateix dia que començava la invasió i, segons afirma el mitjà de comunicació Bloomberg, la factura de la compra d’Europa i els Estats Units en energia i primeres matèries a Rússia va superar els 700 milions de dòlars.
Dies abans d’iniciar-se la guerra, Moscou firmava amb la Xina diversos acords econòmics que incloïen la compra de gas rus per part de Pequín
Per altra banda, Rússia compta amb alternatives en cas que Europa es decideixi a deixar de comprar gas rus, extrem del tot improbable, mentre Europa ho té més difícil per a garantir el seu subministrament. Dies abans d’iniciar-se la guerra, Moscou firmava amb la Xina diversos acords econòmics que incloïen la compra de gas rus per part de Pequín. Un mercat de 1.400 milions de persones, molt superior als 446 milions de la Unió Europea. En canvi, les alternatives per a aquesta són mínimes, i països com Qatar o Algèria ja han anunciat que no estan en condicions de suplir el gas rus. A curt termini, es fa difícil de creure que alternatives com l’anomenada “transició verda” que convertiria estats com l’espanyol en el graner d’energia fotovoltaica europea puguin contrarestar la pèrdua de subministrament rus.
És a dir, Rússia té la paella pel mànec i sap molt bé què feia quan envaïa Ucraïna. Les conseqüències per a la població ja són una altra cosa. I és que si alguna cosa demostra aquesta guerra és que la pèrdua de l’hegemonia “occidental” és ja inevitable i ens trobem davant d’un món multipolar on les guerres seran tan presents com en períodes anteriors. Només cal veure què està passant a Àfrica, on els militars i les multinacionals franceses són expulsades de diversos països mentre Rússia i la Xina n’augmenten la presència i els contractes. O Amèrica, on Rússia ha signat importants acords amb països com l’Argentina o el Brasil, a la regió que els Estats Units encara considera “el seu pati del darrere”.
El més probable és que la guerra acabi amb la imposició d’un govern proper a Moscou a Ucraïna i l’annexió del Donbass ampliat per part de Rússia, sense que l’OTAN tingui gaires possibilitats de poder-ho evitar. Les ànsies imperialistes de la “Gran Rússia” poden no tenir fi i l’emergència d’una altra gran potència com la Xina és l’única que pot exercir de contrapoder. On sí que faria bé de cuidar-se, és dins de les seves fronteres, on Putin no té l’opinió pública tan controlada com fa creure. L’arrest de més de 1.000 persones que protestaven contra la guerra no fa més que demostrar la por que té a què la població se li revolti. Les morts i les mesures dictatorials fan preveure un augment generalitzat de les protestes, i cal recordar que torres més altes han caigut a la mateixa Rússia.
