Cent anys de la vaga de la Canadenca i aquí seguim, celebrant la jornada laboral de vuit hores. Després de cent anys d’allò que diuen progrés, continuem amb el mateix patró: vuit hores al dia, com si fos el més normal. S’ha descobert la penicil·lina, s’ha enviat l’home a la lluna, s’han trasplantat cors, s’ha inventat internet, s’han clonat ovelles… però no hem sabut inventar un sistema diferent, una manera de no vendre cada dia (legalment, assalariadament) la meitat de la nostra vida, del nostre temps desperts.
No hem sabut o no ens han deixat, d’acord, però tampoc no ho hem plantejat amb molta contundència, diria. La qüestió del repartiment del treball no sembla molt central al debat social. I mira que no hi ha currante que no hi pensi cada matí quan para el despertador. Ni persona en atur que no ho rumiï davant el no guanyaràs el pa amb la suor del teu front, perquè no podràs ni malvendre la suor del teu front, així que busca’t la vida, que vol dir pa i sostre, però vés a saber d’on els trauràs. No hi ha treballador en precari que no hi pensi, en el repartiment del treball, quan es mata a fer jornades de dotze hores o més. No hi ha mare, àvia, que no arrufi el nas en sentir parlar de la il·lusió d’un màxim d’hores dedicades al treball.
Ens mirem als ulls i recordem vagament haver intuït que hi ha una vida millor i que no va de cap loteria que em tocarà demà, va de repartir joc i assegurar-se necessitats bàsiques
I sí, un matí més hem parat el despertador. Un matí més contra la nostra voluntat, contra el nostre desig, estranya forma d’organització social. Un dia i un altre. I ja som al metro, fent-nos lloc amb tristos cops de colze amb altres sardines. Ens mirem als ulls i recordem vagament haver intuït que hi ha una vida millor i que no va de cap loteria que em tocarà demà, va de repartir joc i assegurar-se necessitats bàsiques, però no hi hem pogut pensar gaire com fer-ho, que no tenim cap per a res. Que ens hem mirat als ulls, sí, però no tenim cap, que mai s’ha vist una llauna amb sardines amb cap. Si en tinguéssim, no ens hi haurien pas ficat, a la llauna. Que estaríem al mar, nedant, gaudint, aprenent, coneixent. Les algues, les petxines, els corrents marines. És clar que ens tocaria fer feines, i en podríem dir treballar, tot i que treball ve del llatí tripalium, un antic aparell de tortura, i potser ens hi referiríem d’una altra manera, que aquí al mar del que es tractaria seria de procurar-nos el menjar, pensar com evitar que ens pesquin, no sé, coses d’aquestes. Treballaríem doncs, però no vuit hores al dia, no cinc dies de set, no aquesta llauna.
Era 19 de març de 1919, a la plaça de les Arenes, plena de gom a gom. Salvador Seguí havia sortit de presó dos dies abans, l’havien alliberat per negociar en la vaga de la Canadenca i ara comunicava als concentrats que s’havia arribat a un acord: s’aprovava per llei el topall de les vuit hores de treball al dia. Fita històrica per Catalunya, Europa i el món. Es posava fi a quaranta-quatre dies de vaga, d’aturada total de país, de deixar la ciutat a les fosques, de solidaritat i caixa de resistència per fer possibles les lluites, de recollir les energies i el juntem-nos del Congrés de Sants de 1918. I escoltant el Noi del Sucre, sabent-se protagonistes de la seva història, les vint mil persones allà concentrades albiraven ja una vida millor, la que proclamava des de principis del XIX el socialisme utòpic i reprenia amb força l’anarquisme d’aquells primers anys del XX. Era la de la regla del 3×8: vuit hores de treball, vuit hores de descans i vuit hores de lleure.
El temps lliure (lliure!) ha quedat encapsulat en mercaderia, per ser consumida de manera ràpida i tangencial en la vida de les persones
Cent anys després, ho sabem, els números no quadren. Diria que a les dones del 1919 els hi van bastar unes hores, no cent anys, per adonar-se’n. En aquesta fórmula hi manquen hores: les de mantenir-se, cuidar-se, alimentar-se, cuidar la canalla, procurar-se la vida. Tant si avui ho fa un home, com totes les dones que ho han fet i segueixen fent, els números no surten (i mira que en aquesta columna no ens estem ocupant dels números que no surten en relació al pa, sostre i vida digna que pots aconseguir, amb les vuit hores). Els números no surten i quina és la part sacrificada del sumatori? El lleure, el temps propi, la vida, l’aprenentatge, el gaudi (a què havíem vingut al món sinó a això?). Però el temps lliure (lliure!) ha quedat encapsulat en mercaderia, per ser consumida de manera ràpida i tangencial en la vida de les persones. Estranya forma d’organització social la de les sardines sense cap.
