Començo amb una provocació. És una contradicció evident la recepta que el Govern de les Illes Balears –fortament condicionat pel suport de VOX al Partit Popular– ens imposa per solucionar, suposadament i tal com resen en el seu discurs, la dramàtica situació de l’accés a l’habitatge a les Illes.
No s’atreveixen, encara, a dir a cara descoberta, que la realitat és que aquesta delicada situació social, ha esdevingut exactament allò que necessitaven per poder impulsar i executar el programa polític més radicalment neoliberal i somniat per ambdós partits.
De fet, VOX ja ho duia obertament i clarament al seu programa electoral d’àmbit estatal. Ara, senzillament ha trobat la via perfecta per materialitzar-ho. VOX tenia clar que el seu objectiu era la liberalització de sòl i l’impuls del negoci de l’habitatge. Per a VOX, la venda d’habitatges amb sòl edificable més barat, és un negoci.
De fet, VOX ja ho duia obertament i clarament al seu programa electoral d’àmbit estatal. Ara, senzillament ha trobat la via perfecta per materialitzar-ho
No debades, al seu programa electoral (2023) s’hi pot trobar “impulsarem una nova Llei del Sòl que contempli la liberalització del sòl segrestat per ajuntaments i comunitats autònomes”, amb rebaixes fiscals per als promotors, doncs, “tot el procés constructiu des de l’adquisició d’una parcel·la fins a la venda o lloguer de l’habitatge s’ha convertit en un mode d’obtenció d’ingressos fiscals per a l’Estat, regions i municipis”.
En el cas de les Illes, els dirigents de VOX ben segur es mostren exultants davant del seu líder Abascal. Orgullosos d’haver anat, fins i tot més enllà de les seves pròpies promeses electorals, gràcies a la sintonia divina amb els companys del PP balear pel que fa a l’impuls de la promoció, construcció i especulació (negoci) en què converteixen el dret bàsic fonamental que és l’accés a l’habitatge.
A les Illes Balears han aconseguit, en primer lloc: una llei d’habitatge (només arribar al Govern) que va ser la primera passa d’instrumentalització de la problemàtica de l’habitatge per legitimar una intervenció en termes de mercat per a disposar de més oferta, independentment dels instruments de planificació i conseqüències urbanístiques, territorials, ambientals, socials i patrimonials. La llei va permetre l’increment d’alçades, generalitzant la conversió de locals en habitatges i modificant mínims d’habitabilitat, duplicant habitatges existents on l’ús de plurifamiliar estigui permès i possibilitant construir habitatges en sòls privats o públics destinats a equipaments. A aquestes mesures, s’afegeix el canvi d’ús dels hotels a habitatges de forma indiscriminada i sense la corresponent ordenació urbanística, necessària per garantir l’habitabilitat.
Una llei de “racionalització administrativa” que, amb l’excusa de la simplificació administrativa, envesteix amb una amnistia d’edificacions i usos il·legals
En segon lloc. Una llei de “racionalització administrativa” que, amb l’excusa de la simplificació administrativa i, altre cop, del “problema de l’habitatge”, envesteix amb una amnistia d’edificacions i usos il·legals en sòl rústic –un sòl que a Mallorca, per desgràcia, és edificable si tens mínim 14.000 metres quadrats de terreny, i si no, es veu que també ho és: “tu fes-ho, que ja t’ho legalitzaran els del PP”. Perquè no és la primera amnistia impulsada pel PP, ara però “amb l’excusa de l’habitatge”. A més, eliminaren la Comissió Balear de Medi Ambient, permeteren construir en zones de risc (excepte el d’inundació i per una rectificació davant el desastre de la dana a València) i augmentaren l’edificabilitat del sòl rústic per incrementar rendibilitats immobiliàries.
I, en tercer lloc, ara, una llei per a l’obtenció de sòl. Una llei clarament de liberalització de sòl que permet incrementar densitats d’edificació en sòl urbà i urbanitzable sense cap tipus d’anàlisi de les repercussions socials d’aquesta densificació, ni de si hi ha recursos suficients (especialment hídrics) per poder garantir aquests creixements. O els impactes sobre la mobilitat. Permet requalificar sòl rústic per construir pisos en els municipis de més de 20.000 habitants, encara que l’urbà i urbanitzable no estigui exhaurit, pegant la darrera estocada al sòl que hauria de blindar-se pel sector primari, però que així converteixen de facto en urbanitzable. Incorporen l’amnistia d’il·legalitats també en sòl rústic protegit, paratge natural de la Serra de Tramuntana. I tot això, a l’equador de la legislatura.
Habitatge i drets edificatoris amb els que fer negoci, amb l’invent de la figura “d’habitatges a preu limitat”, que no baixaran de 250.000 o 300.000 euros
Amb tot, parlen de més d’un milió de places residencials noves a totes les Illes –o si més no, la possibilitat d’adquirir els drets edificatoris per fer-les, que a l’hora de revertir el despropòsit, sempre donen lloc a indemnitzacions significatives. Així doncs, habitatge i drets edificatoris amb què fer negoci, amb l’invent de la figura “d’habitatges a preu limitat” que, segons dades del mateix govern, no baixaran de 250.000 o 300.000 euros, incrementant, això sí, el benefici de promotors i constructors.
I, evidentment, moltes de les actuacions urbanístiques, es preveuen a partir de la iniciativa dels promotors, aprovades per silenci administratiu, sense participació ciutadana prevista als instruments d’ordenació urbanística i territorial i sense avaluació ambiental. N’Abascal estarà orgullós del seu equip de Balears. I la presidenta Prohens vull pensar que satisfeta també, perquè en realitat, i pel que fa als plantejaments ultraliberals de la seva política, no s’allunyen en absolut dels plantejaments de la ultradreta radical i menys, en termes de política del sòl.
S’imposa l’urbanisme salvatge, ara però, amb l’excusa de la problemàtica de l’habitatge. És el que ens mostra la política actual: el cinisme i la perversió convertides i normalitzades com a praxi política. I a això, cal fer-hi front, perquè té tendència a contagiar-se entre territoris. Originals, no ho són molt, eficaços pels seus objectius, massa.
