L’altre dia feia broma i explicava que ja no em diuen de parlar de literatura des d’una mirada “jove”, ara em criden per a parlar de literatura des de la mirada de “la maternitat”. És cert que he acceptat algunes d’aquestes crides perquè parlar de llibres sempre m’agrada i perquè, en part, és feina. També perquè qui m’ho ha proposat em cau genial i les propostes són interessants, però adonar-me d’aquest canvi ha estat bèstia. He passat de ser “jove”, encara que amb 30 anys l’etiqueta ja anava caducant, a ser vista com una “mare”, jo que encara no em veig ni em definisc com a tal. I tot en un temps rècord, set mesos.
I és que aquests primers set mesos de “mare” els he sentit com una pausa. Una pausa on passen moltes altres coses, com passa, generalment, amb les pauses importants en la vida. I ha estat també un avorriment sense descans. Ho explique perquè em falten narratives sobre l’avorriment. Sobre l’avorriment en la maternitat i com aquest avorriment és un avorriment atrafegat. La maternitat ja està sent narrada. I cada vegada ho està sent més i més. Com ha de ser, és una experiència que podem considerar gairebé universal. Així que les maternitats o paternitats han d’estar presents en la literatura, des de l’experiència femenina, però també des de la masculina –passant per les experiències dissidents. Aquestes realitats les trobem cada vegada més en obres teatrals, pel·lícules, novel·les, assaigs. Porte anys llegint sobre el tema perquè, com el dol i la construcció literària de la memòria, és un dels meus temes preferits narrativament parlant. Malgrat això, no he trobat cap llibre que m’haja parlat del que jo realment sentia en cada etapa (des de l’embaràs al part, passant pel postpart immediat a la criança).
Em falten narratives sobre l’avorriment. Sobre l’avorriment en la maternitat i com aquest avorriment és un avorriment atrafegat
No he trobat en aquests mesos (els set més els nou d’embaràs) obres que em mostren el que jo he anat sentint. I això que he llegit de tot: llibres que no recomanaria a ningú perquè m’han semblat ensucrats o perquè des d’etiquetes generalitzadores i generacionals m’han provocat ràbia (com que les nostres iaies no treballaven?), també he llegit novel·les que no acabaven de ser el que jo buscava.
L’essencialització de la maternitat tampoc m’ha fet el pes. No crec que haja sentit cap connexió especial; per exemple, he donat el pit per una qüestió pràctica i perquè he pogut, però no he sentit que això em generara un vincle especial amb la criatura.
I sé que segurament aquest no trobar respostes en els llibres ha estat per culpa meua, o millor dit, per com he viscut jo aquest procés. Per a mi la maternitat ha estat una soledat buscada. No he sentit la necessitat de compartir-ho en grans grups, no he acudit a grups de lactància, ni de mares, he parlat poc amb les meues amigues del tema, més enllà de coses puntuals, perquè cap de les meues amigues és mare i tampoc he buscat amigues mares. La tribu l’he buscada en altre sentit, en tant que compartir la meua vida, el meu treball, les meues necessitats –un incís, la columna no vol ser en cap cas una crítica cap a la gent que sí que busca aquells espais, cadascú viu la maternitat com vol i com pot.
L’essencialització de la maternitat tampoc m’ha fet el pes. No crec que haja sentit cap connexió especial; per exemple, he donat el pit per una qüestió pràctica i perquè he pogut
L’avorriment se m’ha anat obrint com una escletxa. M’he avorrit molt i m’he frustrat moltíssim. Durant aquest avorriment sense descans no han estat tot llibres sobre “maternitat” que m’hagen decebut, també he llegit alguna cosa sobre “el tema” que m’ha agradat. M’ha agradat, i molt, Eufòria d’Elin Cullhed, on es ficciona el darrer any de vida de Sylvia Plath. He descobert Una dona soltera, d’Edith Wharton. M’ha agradat llegir sobre la maternitat des del ser filla amb Yeguas exhaustas de Bibiana Collado. I també des de la lletjor, la brutícia i el neguit amb Et vaig donar ulls i vas mirar tenebres d’Irene Solà. He gaudit també de Benvolgut imbècil de Despentes mentre corregia les galerades i pensava en el món que viurà el meu fill i en com criar-lo perquè no siga un futur imbècil. També frisava per llegir les columnes sobre maternitat de Maria Climent a Catorze.cat, les de Laia Gordi a la Directa… I també m’han agradat alguns assaigs, aquells que no feien essencialització de l’experiència ni em tractaven tan sols com un nínxol generacional, parle dels assaigs d’Adrienne Rich i el de Rachel Cusk.
Així que llegint aquests llibres i columnes potser no he trobat exactament com m’he anat sentint, però sí que he descobert una cosa important: la meua experiència no és universalitzable i tampoc és especial. Al capdavall, maternitats n’hi ha tantes com persones que crien i alhora totes són semblants. Crec que és això el que més m’ha acostat d’assumir, saber que el que visc no és especial i que al mateix temps és la manera en què ho estic vivint jo. Aquesta és una columna més sobre el tema, com moltes altres que es van escrivint i que també he llegit a altres mares. I no passa res. Perquè com tot el que es pot literaturitzar és veritat i és mentida, mostra una part i n’amaga moltes, és universal i íntim. Supose que és el que podré dir, més o menys, quan em diguen de parlar de llibres i maternitat.
