Sota el capitalisme, qualsevol activitat econòmica es veu condicionada per les lògiques dominants d’acumulació i reproducció del capital. Una altra cosa és que es puguin construir formes d’organització de la producció i el consum que intentin escapar d’aquesta hegemonia. Són les utopies reals de què parlava el sociòleg marxista nord-americà Erik Olin Wright. Alternatives desitjables, viables i factibles amb les quals avançar un futur postcapitalista. Hem vist esforços en aquesta direcció en diversos àmbits, volum i compromís com a propostes d’alternativa. Són una de les expressions del pensament emancipatori, que busca transformacions ja, com a assaig i aprenentatge, però també per resoldre problemes concrets des d’altres lògiques.
La qüestió és si això és possible també en el cas del turisme, amb experiències que es puguin reconèixer en aquesta voluntat emancipatòria, és a dir, amb el propòsit moral d’eliminar qualsevol forma d’opressió o dominació i, al seu torn, afavorir una expansió de les capacitats humanes que permetin una vida digna en una societat justa en pau amb el planeta. Hi ha qui creu que no es pot esperar res de bo del turisme. I, efectivament, en la seva expansió, en un procés global de turistificació, ha donat lloc a recurrents expressions de despossessió, explotació i destrucció que es caracteritzen per la violència física, simbòlica i estructural.
Però quin és el risc de naturalitzar l’activitat turística únicament sota les formes capitalistes hegemòniques? L’argument no resisteix els contraexemples que mostren iniciatives i resultats múltiples. A més, ens desconnecta de les lluites quotidianes de les moltes persones que intenten millorar les seves condicions laborals en les formes actuals d’organització turística i d’aquelles experiències que intenten construir-se des d’altres lògiques. I sobretot nega capacitat humana de transformació social. El turisme pot ser organitzat amb altres objectius i formes de concreció.
Per ella mateixa, la proximitat no trenca les lògiques capitalistes, però potencia nous escenaris de disputa social, que són els que històricament han fet viables o no altres formes de producció i consum turístic
La pregunta central serà com fem possible aquesta transformació des de perspectives postcapitalistes. La possibilitat no ve donada, es dirimeix en la disputa, en les lluites socials concretes que condicionen què pot fer el capital turístic i en la capacitat de sostenir formes diferents de producció i consum. I per tant, implica actors socials, organitzats col·lectivament, que resisteixen i s’afirmen sostenint aquestes alternatives desitjables, viables i factibles.
La conjuntura actual, marcada per la caiguda del turisme internacional a causa de la COVID-19, ha replantejat els termes de la disputa. La pandèmia ha posat en evidència la vulnerabilitat de territoris turistificats, i per tant la impugnació a aquest model d’acumulació guanya posicions en el debat públic. Ara, temporalment, i amb una gran incertesa, les possibilitats del turisme es traslladen a la proximitat. Això obre algunes escletxes. Per una banda, la indústria turística no es pot sostenir només en els mercats locals, i això fa que la competència entre capitals per la seva supervivència s’aguditzi. Per altra banda, la reducció de la mobilitat internacional treu pressió a la petjada ecològica generada. Aquests factors no es poden menystenir. Al mateix temps, la pressió sobre certs territoris en aquest nou cicle s’accentuen. Les alternatives no són potencialment emancipatòries en abstracte, depenen d’un determinat context. I allò que pot servir en un indret pot ser contraproduent en un altre. Per ella mateixa, la proximitat no trenca les lògiques capitalistes, però potencia nous escenaris de disputa social, que són els que històricament han fet viables o no altres formes de producció i consum turístic.
