No li agrada la platja. I, com a la majoria de gent que no li agrada la platja, durant uns jorns de l’estiu li toca patir-la. “No n’hi ha per tant”, li sol dir el seu marit, que es bronzeja durant hores i hores. L’estressa en desmesura la coreografia seguida per la majoria de la gent que es torra al sol: ara gira, ara volta, bany amb presses, dutxa i tornem-hi. I així, de sol a sol. Quan es troben per sopar amb les seves amigues i els seus marits, en el moment que els marits de les amigues gallegen de les seves gestes esportives, ell fanfarroneja dient que sempre és el primer a plantar el para-sol.
Per a ella, la posició més agradosa en aquest infern és la següent: dempeus, fins als turmells a dins de l’aigua i mans creuades rere l’esquena tot escrutant l’horitzó. S’hi pot passar hores. De fet, s’hi sol estar el que dura tres o quatre vegades el ritual del seu marit mentre s’està socarrimant la pell a l’ast.
En aquesta posició escolta un terrabastall sobtat. No es posa nerviosa però no entén què ha passat. La major part de la gent de la platja tampoc. És en girar-se direcció al passeig marítim que s’adona que ha explotat el petit campanar. Hi ha flames als edificis del voltant i les pedres del campanar (ves a saber de quin segle són) han sortit disparades a gran distància. Han matat algú al passeig marítim perquè hi ha gent que crida molt. Falsa alarma, només han aixafat un gos. Pels crits de dolor i impotència sembla que era un gos molt estimat.
El nerviosisme s’apodera de la gent. Ella amb prou feines ha rotat el seu cos per guipar com el campanar es va enderrocant. Hi ha un parell d’homes (sempre hi ha un parell d’homes) que s’ho miren des de la boia. No semblen voler acostar-se a la costa. Ja ningú juga a paletes; l’imbècil i fanfarró que fins feia un moment es tirava a peu de mar esquitxant tot déu que passava per allà, ara es mostra espantat. No sap on posar-se la paleta. “Tant múscul per res…”, pensa sorneguerament.
I quan comencen a aparèixer avions de combat per sobre el cel, el paletes es posa a cridar “esto es la guerra!”. A ella li fa gràcia que identifiqui tan de pressa quelcom que segur que no ha vist mai en directe. A més a més, no té l’anatomia exterior d’haver llegit gaire sobre la matèria. La dona grassa que no s’ha dit res amb el seu marit, que jeu sota un para-sol d’aquells de federat en la matèria, intenta aixecar-se. Demana ajuda al seu marit. En aquests moments, el seu marit ja està traient el cotxe de la zona blava del passeig marítim. No sembla que la vulgui esperar.
Els avions deixen anar petit armament (en la distància sembla petit) enmig de l’aigua. Ella somriu perquè les explosions a sota de l’aigua semblen flatulències molt fortes. Ella, a voltes, quan es fa una banyera també ho posa en pràctica. Una d’aquestes petites bombes cau molt a prop de la boia i mata els dos homes. Dos homes que, d’altra banda, mai més podran anar fins a aquesta ni fins a cap altra boia.
L’aigua es comença a omplir de cossos morts. Que difícil que ha de ser pel socorrista saber distingir quins cossos estan fent el mort i quins estan morts de veritat. El socorrista es tira a l’aigua. A ella li dona la sensació que es vol fer l’heroi. Tot i això, és un heroi circumstancial, puix que una bomba li cau just a sobre. Quan explota juntament amb la bombolla d’aigua que es crea, sembla sortir també un braç i un tros de cama. “Estava fort”, pensa ella quan veu les extremitats amputades i voladores.
El cel és taronjós però ella creu que encara és d’hora per gaudir del crepuscle: “No som ni migdia!”. En girar-se, s’adona que a la crema de l’església se li afegeix tots els edificis urbanitzats davant del mar. Li costa diferenciar un hotel de 5 estrelles d’un hostal de mala mort. “Tot crema molt semblant”. Dels avions es llancen paracaigudistes que disparen a tort i a dret, sense discriminar sexe, edat, raça ni pes. El mar és d’un vermell dens i al seu voltant els cossos s’amunteguen en piles molt mal endreçades. La gent crida, s’escapa i mor. Pensa que allò sembla l’infern o la cuina d’una braseria. Somriu novament amb aquesta ocurrència. Una nena mor al seu davant en rebre una bala que segurament anava dirigida a ella. La mira i pensa que cada vegada fan els biquinis més provocatius per a aquestes edats tan promptes.
Un altre nen la toca per darrere. Sembla interpel·lar-la. Ella es gira per compromís, en el fons li fa una mica de ràbia perdre aquella posició tan còmoda i apreciada. “Mama, mama! Tinc molta por! Que morirem?”. Sembla que el seu fill està espantant. “Sí, algun dia. El que ara em fa més por, fill, és que el teu pare demà vulgui tornar a la platja!”. “El papa s’ha mort!”, contesta somicant i tremolós el fill: “Així no et preocupis per res, fill meu. Tot anirà bé…”.
